Els cinc hotels històrics de les comarques de Castelló

CASTELLÓ. Després de descobrir que la combinació de sol i platja atreia visitants, als anys 60 es van construir els hotels més emblemàtics del nord, tots encara en peu. 

1. L’inici de la destrucció del Pinar

El paisatge de dunes i pinar típic del litoral mediterrani va ser radicalment empitjorat al Grau de Castelló amb la construcció del camp de golf l’any 1956. Un dels primers projectes de l’obertura del turisme espanyol amb un complex que comptava amb casa de banys, aeroclub i un camp de tir de coloms. 

L’Hotel del Golf va ser dissenyat per Eugenio Gutiérrez Santos al voltant d’un pati i amb les habitacions exteriors acabades amb una balustrada. Cinc anys més tard, Miguel Prades Safont va construir enfront un edifici ad hòc per al club de golf que ha acabat desvirtuat, encara que originalment comptava amb una  marquesina metàl·lica inspirada per les obres dels arquitectes moderns Mies van der Rohe i Richard Neutra. Als anys 70, Jose Luis Rokiski Uribarri va ampliar l’hotel amb un nou bloc al nord del pati, tancant el claustre amb una configuració semblant a la plantejada per Gutiérrez Santos —balustrada inclosa— però amb línies més depurades.

2. Un motel a la vora de la nacional

El boom del turisme als anys 60 va portar un nou tipus d’edifici al voltant de les carreteres que s’ampliaven al seu pas per la costa. Un nou repte que permetia innovar sense cap hipoteca amb el passat. Al pas de la carretera N-340 per les Alqueries, el 1965 es va inaugurar el motel Ticasa, un complex de serveis vinculats a la carretera i dissenyat també per Rokiski Uribarri.

Els cotxes entraven després d’un xicotet pavelló racionalista, amb pedra de maçoneria i finestres blaves, sobre el qual s’alça una estructura metàl·lica de tres altures coronada amb un senyal d’Hotel Ticasa. Ara l’edifici està abandonat, però els cotxes aparcaven baix de cada habitació, disposades al voltant d’un edifici que forma un quart de circumferència. A l’espai entre l’edifici corb i el front de la carretera —on estava el restaurant— es va construir una piscina protegida.

3. El primer gran hotel de Castelló de la Plana

Després de projectar la casa Arrufat de Vila-real, l’arquitecte Luis Gay va rebre l’encàrrec de dissenyar l’hotel Mindoro. Al centre d’una ciutat que començava a despuntar a principis dels anys 50, Gay va decidir construir un hotel desproporcionat amb l’entorn.

Deu plantes d’altura que no estaven permeses originalment a la normativa on es repeteix una estructura modular que ha funcionat i s’ha mantingut a pesar de les reformes. Les circulacions i els serveis estan orientats cap a patis interiors i totes les habitacions donen a l’exterior. Però mentres la façana principal té balcons, la resta combinen finestres metàl·liques amb franges de ceràmica. Una tria estètica moderna que xocava amb l’estil casticista que el règim franquista havia implementat des del colp d’estat.

4. Una història truncada als feliços anys 20

Encara que l’arquitecte és desconegut, sí se sap que l’empresari català Joan Pallarés Picón va aconseguir el 1929 una llicència per construir una casa de banys i una cafeteria al passeig de Benicàssim. Una xicoteta terrassa que prompte es faria famosa per les verbenes a principis dels anys 30. El boom va arribar el 1933, amb la construcció d’una primera ala d’habitacions i la substitució d’un gramòfon per una orquestra en directe, a l’edifici ja conegut com a Hotel Voramar.

Amb la insurrecció militar del 1936, les Brigades Internacionals van transformar l’hotel en un hospital de guerra amb 150 llits. Amb la dictadura, va passar a ser seu de la Secció Femenina de la Falange, fins que el fill de Pallarés Picón va prendre de nou amb la propietat els anys 50.

5. La iniciativa pública que va inventar el turisme

Sense cap relació amb el motel Ticasa, als anys 20 la dictadura de Primo de Rivera va desplegar les carreteres estatals i amb elles, una xarxa de refugis dissenyats tots per Martín Domínguez Esteban i Carlos Arniches Moltó, que van haver d’abandonar Espanya amb la dictadura.

El de Benicarló el 1934 va ser el primer edifici de la ciutat dedicat a acollir viatgers, però no l’últim. El 1955  es va inaugurar el Parador de Turisme, que igual que el del Saler de València i el de Xàbia (un establiment per cada demarcació provincial) estaven ubicats a peu de platja. Això sí, a diferència dels altres establiments, este va menysprear per complet l’orientació de la mar.