Foto: CARLOS VILLAFRANCALa periodista publica ‘Casada i callada’, un retrat cru de com les desigualtats de gènere i classe condicionen la nostra forma d’habitar el món
VALÈNCIA. Quan Aurora coneix Ximo celebra entusiasmada que per fi podrà complir amb el seu destí de dona: casar-se amb un xic de bona família i tenir fills. Esdevindre un satisfet àngel de la llar. Però aquest conte de fades de seguida comença a revelar les seues esquerdes. Així, en aquest aparentment perfecte matrimoni es despleguen els múltiples tentacles de la violència masclista. Baix aquesta premissa cavalca la novel·la Casada i callada (Empúries), d'Emma Zafón (Llucena, 1987). La periodista, que va publicar amb Chimo Bayo No iba a salir y me lie (Roca, 2016), ret ací homenatge a les vides de moltes dones que van créixer pensant que el rol de mare i esposa no solament era l'únic camí desitjable, sinó també l'única forma respectable d'existir.
Amb el rerefons d’una gens modèlica Transició, Casada i Callada és també un retrat de classe, de com l’anhel d’ascendir socialment pot acabar convertint-se en una trampa. I de les contradiccions que bateguen al món rural, espai de pertinença i de control social alhora. Una mirada al passat immediat que ens mostra tenebrosos ressons del nostre present.
-Com pot contribuir aquest llibre a la confecció d’una genealogia de dones anònimes amb relats vitals que no s'han escoltat?
-Qui tradicionalment ha escrit sobre les dones, qui ha reflectit a la ficció com sentim i com vivim, han sigut senyors amb l’empatia de gènere d’un esbarzer. Llavors, la generació de les nostres mares s’ha explicat des de la sexualització de les joves dels seixanta amb vestidets cenyits a la cintura fins als tòpics avorridíssims de la mare que es treu la sabatilla per a pegar-te al cul, et desperta amb l’aspiradora a les 8 del matí d’un dissabte o et fa menjar molt quan vas de visita. Doncs, sorpresa! Les nostres mares no són, ni de lluny, res de tot això.
-De fet, no et centres en grans esdeveniments, sinó en qüestions quotidianes. Assumptes que poden semblar insignificants, però, en realitat, estructuren la vida.
-En el model actual, la família està intrínsecament lligada a la propietat privada perquè suposa la transmissió patrimonial i la intimitat segellada per la llar. A la majoria de nuclis familiars es registren episodis de violència, en major o menor intensitat, que queden impunes pel caràcter privat i impermeable de l’habitatge familiar. Això s’ha de poder exposar igual que exposem les violències que patim als àmbits públics. Tot el que ens passa en l’esfera privada ens condiciona, també en la projecció pública de nosaltres mateixes. Arrosseguem lloses o privilegis en funció de la relació de dominació i submissió que hem vist a casa, i és així com, inconscientment, es va perpetuant tot allò que fa que el món es sustente sobre la desigualtat.
-En aquest sentit, optar pel monòleg interior com a punt de vista de la narradora va ser una decisió conscient des del primer moment?
-Sí, perquè necessitava que es visualitzara el procés d’exercici de la violència. Com ell la minva, l’aïlla i l’esclavitza, mentre ella obeeix, tot i que es qüestiona l'absència d'estima o la solitud que pateix. I com, a poc a poc, es va adonant que aquell niu que han construït té moltes mancances.
-Casada i callada és un retrat geogràfic molt concret (Llucena, l'Alcora, Castelló de la Plana…) i amb unes referències socials molt delimitades: el teixit industrial de la ceràmica castellonenca, els bous, la falta d'oferta cultural… Per què volies apostar per aquestes coordenades?
-Són les que millor conec i les que més m’han marcat. Al poble he viscut la pujada als cels i la baixada als inferns dels cicles econòmics de finals del segle XX fins ara. I he vist com tota la realitat s’ha emparat en una societat que no s’ha pensat com a obrera, que no s’ha reflexionat a si mateixa, que no té la possibilitat ni la inquietud de formar-se, d’aprendre, d’aprofundir en horitzons de justícia social...
Amb això voldria que se m’entenguera bé, perquè sovint quan faig aquests discursos em diuen “a les ciutats la gent tampoc pensa massa en horitzons de justícia social”, i segurament és cert. Però no estic comparant quin àmbit és millor o més modern, si l’urbà o el rural. I, en cas de posar ambdós entorns damunt de la taula, és cert que a les ciutats hi ha una oferta i uns espais culturals que als pobles són impensables. A la ciutat, si tens inquietuds, tens llocs on acudir i espais on militar. A un poble com el meu, les inquietuds te les has d’apanyar a ta casa perquè a l’espai públic el que trobaràs són bous i vaques.
-A més, el llibre està ubicat en un moment històric específic: la Transició, una etapa sovint idealitzat en els discursos oficials. Tu exposes eixos espais foscos que no han estat tan revisitats, per què aquest període?
-La Transició és una farsa que s’ha de dinamitar. A l’esfera pública, va ser una estafa que va tancar quaranta anys de genocidi sense jutjar-ne els responsables i que va voler orquestrar una suposada pau social basada en l'equiparació de víctimes i victimaris. Allò de les dues Espanyes. Què cony m’estàs explicant de les dues Espanyes? Ací només hi ha una Espanya que mana, que té la propietat i un idioma. Eixa Espanya és l’Espanya genocida. Això té impacte a l’esfera privada i es tradueix en la transmissió de la por, la pobresa, la submissió, l’autopercepció d’irrellevància, etc., entre generacions. Això ha sigut la Transició per a moltíssimes dones del País Valencià.
Foto: CARLOS VILLAFRANCA
-Mostres un context temporal on moltes situacions de violència de gènere (física, psicològica, sexual…) s’assumien amb normalitat, com un mal que formava part de la vida marital. Aquesta violència potser ja no s’accepta amb tanta naturalitat, però persisteix…
-La nostra perspectiva i les polítiques públiques han evolucionat, però les violències es continuen produint i sovint són acceptades. Convivim amb dones que no tenen pensió o tenen una pensió irrisòria perquè van treballar per al marit, a un bar familiar o portant la paperassa d’un taller, i mai les va donar d’alta. Esclaves de la casa i treballadores en negre. El marit, deixant-les sense pensió, es va garantir la cuidadora de per vida. Després hi ha la població activa femenina, les més joves, que continuen fent el ‘segon torn’, reunint en un mateix dia el torn de feina remunerada i el torn de feina domèstica. I no obviem les massives violències que es produeixen a llocs amb molta influència catòlica o entre estrats socials molt conservadors.
-Més enllà d’eixa violència explícita, l’obra recull tota una sèrie de desigualtats estructurals i diàries de la convivència (les tasques de la llar, els fills, la gestió dels diners, la relació amb la família política…). Eixos desequilibris encara estan vius?
-Cap de les generacions d’homes adults que hi ha actualment ha estat educat per a portar una casa. Fins fa res, els homes estaven plenament legitimats per a ser uns inútils respecte a les cures. Ens podem autoenganyar pensant que el nostre Manolo és un tio feminista que capitalitza de manera real la part equitativa de la responsabilitat que li correspon de tasques domèstiques. Però l’autoengany de hui és el disgust de demà.
-La qüestió lingüística està molt present a la novel·la, tant la diglòssia entre personatges com l’ús de determinades paraules. Com has abordat aquest assumpte?
-Perquè la història fora creïble, els personatges havien de parlar el més aproximat possible a com es parla a Llucena. Ningú s’haguera cregut que una persona de Llucena li diguera ‘iaio’ a l’auelo, per exemple. I, per molt que patim de castellanismes i de localismes propis que no estan recollits a cap normativa, la gent de les nostres comarques també té dret a trobar-se als productes culturals. Al País Valencià tenim una producció cultural limitada si la comparem amb altres indústries, i només falta que la fem en castellà o en una varietat massa estàndard. Hem de reivindicar la nostra identitat lingüística pròpia.
Foto: CARLOS VILLAFRANCA-Des de la primera pàgina es parla de la pressió que tenien les dones per casar-se, del matrimoni com a únic camí possible. També la idea d'un únic model de família feliç amb la maternitat com a obligació. Encara perdura la pressió per ser ‘esposa i mare’?
-Sí. Les lleis, els permisos laborals, la conciliació, l’ordre social i la reproducció de les cures tenen com a eix central la família nuclear tradicional. És curiós, perquè és una hegemonia que ha absorbit tots els discursos a la contra per a assimilar-los a través del criteri de la legitimitat. M’explique. La família actual naix amb el model de família blanca, burgesa i propietària. Al llarg del segle XX, amb diversos moviments feministes que van qüestionar aquest model des de l’esquerra, el proletariat va acabar assimilant l’ideal de matrimoni amb fills per a assolir l’estatus de respectabilitat que només s’obté així.
El mateix ha passat amb la comunitat LGTBI. Dels discursos abolicionistes del matrimoni que es van produir a Occident als setanta, la dissidència sexual ha acabat celebrant les lleis que permeten el matrimoni igualitari i sembla que ara la seua gran victòria és poder casar-se com els heteros. La família és encara l’agent legitimador de la població adulta.
-Una de les qüestions que travessa l’obra és l’ascens social que suposa per a la protagonista eixe matrimoni. Una millora material que implica una situació de desigualtat enfront del marit de classe més alta. És a dir, s'entrecreuen les qüestions de gènere i de classe. Per què era important incorporar aquest matís?
-Perquè és el principal factor que explica moltes convivències maritals infelices. La gent que se separa perd una part important dels ingressos, de l’estil de vida i l’estatus. Això explica la violència de gènere que es produeix entre les classes mitjanes, benestants i altes, perquè hi ha gent que no vol renunciar al benestar econòmic de la seua unió marital. Després hi ha la gent que, si se separa, no és autosuficient financerament. Això explica la violència de gènere que es produeix encara entre les classes baixes. Tots els abusos s’han d’abordar sense perdre de vista l’estructura de poder i capital que les travessa.
Foto: CARLOS VILLAFRANCA-Al llibre es parla de les xafarderies del veïnat, d’actuacions que et poden convertir en la ‘puta del poble’... Construeixes un relat que combat la visió idealitzada del món rural.
-Els qui han pintat els pobles com a espai idíl·lic són els senyors, que gaudeixen d’un món fet a la seua mida. Ells no han de patir per un entorn que fiscalitze els seus moviments i, en cas de ser fiscalitzat, és probable que els posen la catifa roja si s’han unflat a follar la setmana de festes. Amb una dona és tot el contrari. I jo no ho suporte, no ho he suportat mai. Només he pogut ser jo en un entorn lliure. Allà al poble, entre el què diran i la rectitud que s’exigeix a les dones, ja m’haguera enfonsat.
-Un altre aspecte que travessa la novel·la és la relació entre dones, la importància de tindre una xarxa de suport i amigues amb qui conversar. I com el patriarcat sovint ridiculitza eixes relacions. Però també parles de com algunes dones reprodueixen les estructures de control social.
-Porte una temporada enfadada amb les dones que li fan el joc al patriarcat. Són les oprimides exercint l’opressió, sovint ferotge, i les odie. Obertament, les odie. De la mateixa manera que s’odia l’encarregat que per quatre duros més al mes et sotmet en el teu lloc de faena. O com s’odia una parella homosexual de classe alta que utilitza els seus diners per comprar el cos d’una dona gestant. Púrria, gentola, enemics a combatre. Als oprimits que oprimeixen sempre se'ls ha d'odiar.
-El text està salpicat de detalls sobre el menjar: café, figues, dolços, coques, arròs…
-M’he criat en una casa de dones guisadores i gent molt menjadora. La matança del porc, el forn, les confitures… Cada època de l’any tenia el seu comboi a la cuina. Això és increïblement important per a mi. La cuina té una lectura d’espai esclavitzant per a les dones, però és que quan ens posàvem ma mare, ma uela i jo, tu saps si estàvem a gust les tres a soles?
-En els agraïments del llibre parles de les dones que t’han cedit les seues històries. Com va ser el procés d’escriptura? Quins títols has tingut de referència?
-Sabia moltes de les històries que es recullen i només em calia endreçar-les per a vomitar la meua ràbia cap a un model de masculinitat de merda. Va ser el més paregut a una venjança que he fet mai. Sobre les referències, per a qualsevol història localitzada a l’estat espanyol la meua Bíblia és Crónica sentimental de la transición, de Vázquez Montalbán. A nivell més específic, citaria Memorial Drive, de Natasha Trethewey. És la història real de l’assassinat de la mare de l’autora i és duríssim. També La casa del padre, de Karmele Jaio. O A sangre fría: Bonnie Clutter tenia una depressió de cavall fruit de la seua insatisfactòria vida familiar. Capote il·lustra la síndrome de la mestressa de casa nord-americana a la perfecció.
Foto: CARLOS VILLAFRANCA
Naufragios, obsesiones infantiles y criaturas marinas se dan cita en Ballenas invisibles (Barlin), el ensayo en el que Paula Díaz Altozano aborda la fascinación por los grandes cetáceos a lo largo de los siglos
