Il·lustració facilitada per l'ESO de Trappist-1 vist des de un dels seus planetes. Foto: EFELa identificació de set planetes fins ara desconeguts per la Humanitat, tres d’ells amb moltes condicions per a la vida com la coneixem a la Terra, confirma una probabilitat estadística científicament molt probable. En un univers infinit, concepte incompatible amb la ment humana, era qüestió de temps que es localitzaren en altres parts de l’extraradi del nostre xicotet veïnat altres mons possiblement habitables i, segurament, el futur depararà noves sorpreses. Els planetes que orbiten al voltant de l’estrela TRAPPIST-1, nom escollit en homenatge als telescopis que l’ha trobat, estan a una distància del nostre món d’uns 40 anys llum. Seria desitjable que la factura d’un hipotètic viatge interestel.lar no la fixaren les subhastes entre companyies elèctriques en eixe futur encara molt llunyà, per a evitar encarir encara més el preu del bitllet.
La busca d’altres formes de vida és inherent a la curiositat humana, però plantejar l’exploració espacial com una manera de triar un destí on fugir quan el nostre planeta deixe de ser habitable seria el reconeixement implícit d’un fracàs, i l’acceptació com l’únic possible d’un sistema econòmic que basa el seu funcionament en la destrucció de recursos naturals. Un home que no va fugir mai davant els fracassos és Albert Camus, un dels més lúcids pensadors i narradors de la primera meitat del segle XX que amb la seua obra ajuda a fer més sostenible el nostre món. Ara podem observar de prop la seua faceta més apegada a la realitat i menys coneguda en el llibre Albert Camus, periodista, obra de la doctora en Ciències de la Informació María Santos-Sainz per a l’editorial Libros.com, amb pròleg del periodista Edwy Plenel, i que recentment s’ha presentat a València. El treball repassa de manera exhaustiva la trajectòria periodística de l’autor de l’Estranger des de l’etapa de reporter a Alger, fins als seus treballs editorials a París -en publicacions com ara Combat- durant la Segona Guerra Mundial i l’inici de la postguerra.
“Es una espècie de crit d’alarma davant la falta de credibilitat i d’independència del periodisme” explica María Santos-Sainz, evidenciant la trepidant actualitat dels plantejaments de Camus en “una època ombrívola” on és important recuperar els “plantejaments íntegres” defensats pel periodista i filòsof francés, nascut en una família humil de pieds-noirs (colons francesos) a Algeria i que tenia els seus orígens materns a l’illa balear de Menorca. El seu pare, com deia Camus, “només va tornar a França per a morir” en la dramàtica batalla d’El Marne, que va marcar el futur de la Primera Guerra Mundial.
“El gust per la veritat no impedeix prendre partit” era un dels lemes d’un intel.lectual d’acció, que practicava amb l’exemple a l’hora d’exercir com a reporter d’investigació a peu de carrer. Albert Camus va denunciar la xenofòbia i les condicions de misèria en què vivia la població algeriana, menyspreada per la metròpoli. En els seus reportatges evidencia, amb dades i molt de rigor, els salaris miserables que obtenien els treballadors, i aporta proves de casos de corrupció política i empresarial. Va formar part de la Resistència francesa durant la invasió alemanya, sempre com un ferm opositor a les guerres i als moviments feixistes. Des d’un opció llibertària, es va enfrontar també al totalitarisme del règim soviètic.
Moment de l'incident a les Corts després de la sessió de control als consellers.En 1957 va obtindre el Nobel de literatura per tota la seua trajectòria “modelada pel periodisme” insisteix a subratllar María Santos-Sainz, que destaca les lliçons de vida i d’ofici que ofereix l’observació de l’obra de Camus, un exercici estimulant que aporta continguts tremendament vigents en un món en conflicte permanent. Els escenaris de guerra i terror estan ara a Síria o Iraq, l’ascens de dirigents polítics que actuen en contra dels drets humans utilitzant la mentida i l’odi com argumentari o l’accentuació de la desigualtat social entre rics i pobres, són escenaris ja viscuts que recorden els temps de Camus. Unes situacions que ell afrontava amb la intenció de no generar fatalismes perquè, com recorda Santos-Sainz, “la veritat pot portar l’esperança”.
Molt apegat a la terra i amb polèmica avança en busca de sòls que protegir el Pla d’Acció Territorial de la Infraestructura Verda del Litoral, el PATIVEL, promogut per la conselleria de Vivenda, Obres Públiques i vertebració del Territori. El seu objectiu es compatibilitzar els valors ambientals, territorials i paisatgístics amb usos públics sostenibles en les zones costaneres. La zona afectada abasta un total de 6.500 hectàrees al llarg de tota la Comunitat Valenciana, en una franja de 1.000 metres des del litoral. La protecció de territori sempre és una garantia de futur per la conservació mediambiental i en especial d’un hàbitat tremendament vulnerable i molt transformat com és l’entorn costaner, la primera línia que s’enfronta als efectes del canvi climàtic amb exemples meteorològics recents com els últims temporals. L’evident interés turístic de la franja litoral requereix una atenció especial. No obstant el PATIVEL està generant fortes oposicions entre veïns de les zones afectades. Com a norma superior, desclassifica en alguns casos zones que prèviament estaven considerades com urbanitzables amb evidents perjuís per als seus propietaris que veuen com, de manera sobtada, poden perdre drets sobre els seus terrenys.
Un incident extrem en relació a l’oposició al pla s’ha viscut recentment a les Corts, quan un grup del públic assistent a un ple va increpar la consellera Maria José Salvador, i es va registrar una agressió a un càrrec del seu departament. Una actuació reprovada per tots els grups parlamentaris i amb possibles responsabilitats penals greus per als infractors. Com la seua etimologia evoca, el parlament és la seu de la paraula i la confrontació d’idees entre els representants de tots els ciutadans, l’edifici més emblemàtic i símbol màxim de la convivència en una democràcia que les lleis fonamentals preserven d’agressions i ingerències externes.
Possiblement una mica més de diàleg i negociació faria falta respecte al PATIVEL entre totes les parts implicades, a més de l’estudi de les al·legacions cas per cas. Però també és necessari un plantejament global sobre el model econòmic estructural, perquè evidentment no resulta massa sostenible un sistema basat en la destrucció de recursos que no són infinits, entre ells el territori. El paisatge és un dels grans valors del sector turístic que, entre altres coses, oferta en el seu mostrari els atractius naturals que encara es conserven a la vora de la mar.
En tot cas sempre queda el recurs alternatiu per a les futures generacions, si la llum baixa de preu algun dia, de buscar refugi en alguns dels planetes que envolten TRAPPIST-1, a poder ser entre els candidats més habitables. Segur que Camus ofereix en la seua constel.lació d’idees alguna resposta sensata per a tot.
