Enfront de la mar Bàltica

VALÈNCIA. Hi ha un estat mental que transcendix la llei de Murphy. Jo l’anomene de la següent manera: “Enfront de la mar Bàltica”. Però els més asèptics el poden qualificar com la “Síndrome de la mar Bàltica”. Té igual. Naix de la idea de que, encara que en la vida no tot ix com u espera, o més aïna precisament per això, la decepció o l’empastrada ens aporten més diversió que quan ix tot rodat. És com la teoria de Punset que ubicava la felicitat en l’anticipació, però rematada per una altra felicitat posterior, fruit del desbaratament dels plans, una felicitat que es fa encara més gran en recordar l’anècdota, perquè riure’s d’u mateix és allò més pròxim a riure’s de veres.

Em referisc, naturalment, a mals menors; amb els mals majors sols queda riure per no plorar. Per exemple, en certa ocasió una dona estava cantant en una íntima reunió nocturna quan una arna se li va clavar dins la boca. La dona va callar a l’instant i va regnar el silenci en la sala fins que James Joyce, present en aquella vetlada, el va trencar dient: “El desig de l’arna per l’estel”. No tot acaba com u desitja. És de veres que ignorem quanta felicitat va reportar allò a la cantant, si és que li’n va reportar cap, però gosaria a dir que li va fer menys gràcia a l’arna.

El tir per la culata

Hi ha una altra anècdota joyceana que il·lustra millor no només la presència constant d’estos girons del destí, sinó també la seua acceptació. Una vegada Joyce estava dictant el seu Finnegans Wake a Samuel Beckett. Enmig del dictat algú va tocar a la porta i Joyce va dir: “Avant”. Beckett, que no havia sentit el visitant, va incloure l’“avant” dins del text. I quan ho repassaren junts Joyce li va preguntar a Beckett què era aquell “avant”, a la qual cosa li va respondre que no ho sabia, que ho havia dit ell. Després de pensar-ho un moment, Joyce li indicà: “Bé, deixa’l”.

Igualment, Julian Barnes al·ludix a la “felicitat bàltica” –com l’he batejada– en El lloro de Flaubert, on apunta que en L’educació sentimental Frédéric i Deslauriers recorden un diumenge en què, després d’arrissar-se els cabells i collir flors per a un ramell, van anar al bordell de la turca. Però una vegada allí Frédéric es va posar nerviós i va eixir corrents. I com que era ell qui portava els diners, Deslauriers no va tindre més remei que seguir-lo. Eixa “balticarada”, com l’anomene també, va ser la seua millor aventura, i amb ella Flaubert es va avançar molt a Punset i a una servidora: per als seus protagonistes el millor va ser l’anticipació, l’arrissar-se els cabells i collir les flors, però encara millor va ser recordar-ho passats els anys.

La “balticarada” és un humor molt sa, ja que residix en l’errada i la incomoditat i en el tir per la culata; ens recorda com de ridículs som i com d’absurd és tot. Qui sap riure d’això sap viure, perquè la vida és una successió de revessos que no ixen al dret, i riure de l’errada prepara per a la cagada –i fins i tot per a les rimes grosseres–. Com va dir John le Carré, “si per a tu el món és tan ombrívol com per a mi, només pots riure-te’n o pegar-te un tir”. Jo, com ell, trie riure’n, perquè la mort ja ve sola. És com allò de “la vida és una merda... i a més és curta!”. Esta frase resumix moltes coses: la vida és fang, però com ens agrada rebolcar-nos en el fang. Crec que és de Woody Allen, però no ho assegure, perquè amb l’edat la memòria també es convertix en un acudit. I després hi ha eixa altra frase que s’ha atribuït com a mínim a Allen, a Lenny Bruce i a Mark Twain: “L’humor –o la comèdia– és tragèdia més temps”. I com més temps passe, millor...

Escriptors cap al Bàltic

El satíric Jonathan Swift va contar en una carta a Lord Bolingbroke que mai es despertava sense vore la vida un poc més insignificant que el dia anterior, que recordava que un bon dia, quan era un xiquet i estava de pesca, va sentir com picava un peix i que va estar a punt d’atrapar-lo, però que en cobrar el fil se li va escapar i aquella decepció continuava traient-lo de polleguera. Creia que el fet havia sigut el motle de totes les seues decepcions futures.

En Deliciós suïcidi en grup, d’Arto Paasilinna, l’empresari Rellonen tria el dia de Sant Joan per a suïcidar-se i busca un graner solitari on fer-ho, però hi troba un altre suïcida, el general Kemppainen, a qui salva. Esta trobada fortuïta, que desbarata els seus plans, els porta a renunciar al seu propòsit –o almenys a posposar-lo indefinidament–. És un canvi de plans al qual seguix una novel·la hilarant. Ningú oblidarà eixe dia en què, paradoxalment, l’afinitat pel suïcidi els torna a la vida. La primera part s’obri amb este proverbi popular: “En esta vida el que més importa és la mort, i tampoc és que siga per a tant”.

Un bon dia de la seua tendra infantesa, Tristram Shandy estava pixant per una finestra de guillotina quan esta va caure de colp i el va circumcidar. Podria haver sigut pitjor, la qual cosa tindria menys gràcia: la “balticarada” ferix, però no mata. Aquell incident va donar peu a una jocosa divagació sobre la circumcisió, allò diví i allò humà.

Cap al final de la seua vida, Conan Doyle es va bolcar en l’espiritisme i fins i tot va donar conferències sobre la matèria. Durant una d’elles el va interrompre un agut xiulit que ell va identificar com a procedent del més enllà. Pareix que es va posar molt nerviós. Però el xiulit provenia del més ací: el va emetre l’audífon espatlat d’un ancià del públic.

El perquè de tot plegat

Era 1997. Era l’època de l’Interrail. Érem (més) jóvens. I per fi estàvem allí, enfront del Bàltic. Aplegàrem a Gdansk després d’una confusió de passaports, un robatori en el tren i una declaració en polonés en la comissaria –em vaig sentir com en un banc; no vaig saber què signava–. Però tot allò importava poc. Estàvem enfront del Bàltic! Només que res, res, era com havíem anticipat. Allò no era la mar, era una platja: carns embotides, crema, gentada, crits, publicitat, fem. Vaig tractar de concentrar-me en l’aigua, però tampoc va poder ser perquè quasi a punt d’aconseguir-ho, mirant aquella mar brunenca (tampoc el Danubi no és blau) davall d’un cel lletós i tractant d’aïllar-me del soroll, G va amollar un bram i va començar a botar i girar per l’embarcador, com un dervix dement. “Caguen tot!”, va dir, “M’ha picat una vespa!”. 

Portava una bossa de fem en la mà, que guardàvem per a llançar-la en una paperera, i es veu que l’olor de les restes de menjar havia atret una vespa, que s’havia allotjat dins i va triar aquell moment sublim per a eixir, no sense abans picar carn humana suculenta. En el seu moment li va fer mal –a G; la vespa va eixir millor parada que l’arna de Joyce–, però hui ho recorde com una anècdota divertida, dins del mal. En algun lloc vaig sentir una vegada que “la vida és com la fibra, de vegades la cagues”. Disculpeu el llenguatge: la vida és una simfonia de Bach en què de sobte irromp Luis Cobos. Al final va resultar que dins de la bossa hi havia dos vespes!