E. Gracián: “Molts descobriments matemàtics i físics van ser somiats” - K. Suleng 

VALÈNCIA. Senzillesa i humanitat és el seu lema per a divulgar una cosa amb tanta fama de complicada com les matemàtiques. El concepte prové de la seua experiència com a lector general de ciència, més que de la seua formació matemàtica. Una cosa que a vegades li passa i no li agrada, confessa a l’instant d’encendre el botó de gravació, és el fet d’haver d’abandonar la lectura d’un capítol no per falta d’interés, sinó per no entendre’l. Li sorprén la directriu d’alguns editors de posar coses que no s’entenen perquè en teoria a la gent li agrada, ja que dona la sensació d’importància. Llicenciat en Matemàtiques per la Universitat de Barcelona, la seua trajectòria mostra una clara vocació per la docència i la divulgació científica, amb col·laboracions en els suplements de La Vanguardia i El País, l’edició del programa televisiu Redes o la publicació d’abundants llibres destinats al gran públic.

-Com arribà a les matemàtiques? 
-El moment de matricular-me en la universitat va ser clau. Jo volia ser psiquiatre. Vaig agafar l’autobús a la Facultat de Medicina de Barcelona, però quan vaig arribar al carrer Còrsega em vaig quedar allà dins clavat. No vaig baixar, vaig continuar fins a plaça Universitat i em vaig matricular d’Exactes. Sona molt estrany, quan intentes racionalitzar eixe impuls sobtat. Vaig començar la carrera tard. En acabar el batxillerat vaig estar tres anys treballant, amb una ment d’adolescent molt activa, pensant mil coses alhora… Alguna part del meu ser, que és la que em protegix, em va dir que tenia un embolic i que el millor seria armar bé el cap i començar de zero. El millor eren les matemàtiques, que t’ensenyen a plantejar bé els problemes i a resoldre’ls, i això era el que necessitava en aquell moment.

-Eixe és un relat més literari que matemàtic. Per això definix les matemàtiques com una de les tres ciències de l’esperit, juntament amb la poesia i la música? I alhora també diu que una disciplina és científica només si té matemàtiques… 
-Les matemàtiques tenen una premsa equivocada, fomentada pel fracàs, no per l’èxit. M’agrada donar una versió diferent. Una ciència comença a funcionar, dit col·loquialment, quan pot predir el que passarà. Galileu aprofitava la inclinació de la Torre de Pisa per a calcular el temps que tardaria a caure a terra. Feia càlculs en vista dels resultats i alhora era experimental. El dia que tens capacitat d’entendre el llenguatge de la naturalesa, que només parla el de les matemàtiques, i de donar una fórmula, eixa precisió esdevé ciència.

-Tot mestre ha sigut abans alumne. Com recorda la seua formació matemàtica? 
-En aquella època, els anys 70, a la Universitat vaig estudiar en un nivell molt teòric i abstracte. Més tard les carreres tècniques van necessitar unes matemàtiques més pràctiques i per això es va crear una Facultat d’Estadística i Probabilitat. Pel que fa a la Secundària, hi ha hagut diversos canvis. N’he sigut docent durant molts anys, però com a professor de classes particulars, en una època en què les matemàtiques servien per a seleccionar i controlar el mercat laboral, com en les enginyeries. Va pujar moltíssim el nivell per a ser arquitecte, enginyer, biòleg o químic, i molta gent les suspenia. Per això vaig muntar grups de deu a quinze persones. Estava en contacte directe amb l’alumne i els seus problemes. Però en classe la distància és molt difícil d’acurtar i al màxim que pots aspirar, com deia Ortega y Gasset, és a esdevindre un seductor. En la trinxera de les classes particulars veies la mala preparació de la Secundària. No s’ensenyava a estudiar i això està encara molt abandonat. Una altra assignatura que es va deixar fa segles i que reivindique és l’oratòria. Si no sabem articular el llenguatge, no sabem pensar, sobretot hui que la tecnologia ens porta a no fer-ho perquè la comunicació és sempre molt breu.

-Les matemàtiques també són lletres, no sols números? 
-Els matemàtics sempre manegem lletres. La percepció general està molt equivocada. També és important estudiar la vida d’alguns matemàtics, la seua història. Hi ha una imatge molt falsa, com la del cap quadrat. Un percentatge considerable dels grans descobriments en matemàtiques i en física es deu als somnis, van ser somiats. La guerra passa en la rebotiga, és un món d’inspiracions, de riscos, d’incertesa, i de sobte, quan alguna cosa qualla, se li dona un format, la formalitat, i ens arriba un resultat final, que és difícil d’aprendre i entendre, i d’ací venen tots els problemes. Hi ha vivències i realitats que no s’expliquen als alumnes. Les matemàtiques també són història. Al final de la carrera vaig voler dedicar la tesina a la història de les matemàtiques, però no vaig trobar ningú per a dirigir-la. Ara s’ha recuperat molt, afortunadament, i això és un canvi important. Treballar sempre amb resultats finals no és bo, però sí que ho és observar com es van plantejar originalment, com es va poder transformar aquell llenguatge. En la geometria primitiva, de fet, moltes coses eren molt intuïtives, no tan algebraiques com ara. En eixe sentit, unes pinzellades històriques humanitzen les matemàtiques.

-Defén que l’ensenyament de les matemàtiques ha de centrar-se en què els estudiants aprenguen a crear problemes, en lloc de resoldre’ls
-És una tècnica amb resultats sorprenents. L’alumne ha de canviar la seua situació passiva per una d’activa, però hi ha resistències, malgrat l’avantatge de poder fer-ho des de qualsevol nivell. Sempre m’ha molestat molt com a professor que algú se’t plante davant dient que no entén res. Al final li demostres que alguna cosa sap. Sempre cal trobar el punt zero que fa que no entenga, un punt de partida. A més de les explicacions del professor i la realització d’exercicis, és positiu fer grups en què cada alumne cree problemes que sap resoldre i se’ls passen entre ells. La capacitat d’aprenentatge que s’hi desenvolupa és espectacular.

-Es referix al seu mètode Sagankoo, un sistema innovador per a la didàctica de les matemàtiques. Però també ha creat el projecte Bourbaki, un mètode matemàtic per al tractament de la informació en organitzacions empresarials
-Les matemàtiques són també un mètode per a pensar, per a manejar informació, sense haver de saber matemàtiques per a fer-ho. Per exemple, en una fàbrica de locions per a prendre el sol, li fas entendre a l’amo que si gestiona la informació del seu producte, el compraran més. I planteges un esquema de com la informació circula des que entra fins que ix de la fàbrica amb tècniques matemàtiques, mitjançant un sistema molt senzill, però de gran resultat. Es pot aplicar a tot, també als problemes personals. Moltes vegades confonem problemes amb esdeveniments. Un exemple: dos persones que ixen del treball i es posa a ploure, però no porten paraigua; un dels dos diu que això és un problema. No ho és, és un esdeveniment, perquè no podrà resoldre que deixe de ploure. I quan realment és un problema, cal tractar-lo amb una tècnica mínima. El plantejament correcte d’un problema és sempre la solució, perquè si eres capaç de plantejar-lo, ja porta la solució implícita.

-D’això tracta en part el seu llibre Construir el mundo, sobre els patrons d’organització de la matèria i dels intangibles. Es tracta d’una lectura estructuralista? 
-El llibre té quatre parts. Quan l’estava escrivint, en finalitzar la segona, quedava com un llibre de divulgació de la física, però vaig revisar la idea de construir, la clau del llibre, i vaig pensar que havia de ser com un joc de construccions, amb unes peces i una manera d’unir-les, amb les quals pots explicar qualsevol cosa, a partir del mateix mètode. A voltes hi ha un objectiu, però no sempre passa, es construïxen coses sense saber-ne l’objectiu; de fet, la naturalesa no en té. Vaig començar pel més elemental, la construcció de la matèria, els àtoms, la taula periòdica, l’univers, coses que ens venen donades… i vaig avançar fins a la fàbrica de les estreles. Em vaig preguntar llavors què féiem nosaltres, perquè construïm coses sense parar, arribem fins a la civilització tecnològica, i després em vaig plantejar que els intangibles també són una construcció, i vaig entrar en un xicotet vesper… Li done molt de mèrit a l’editor!

-Què li fa més vertigen, l’univers o el nostre interior? 
-Els dos són enormes. El vertigen de l’univers és la seua immensitat, però l’interior també. No sabem si són infinits, però són inabastables. La sensació d’allò inagafable fa que siguen dos mons molt vertiginosos.

-Reconeix que els científics han recorregut històricament a elements que la divulgació científica actual no veu amb bons ulls, com l’horòscop, o tradicions i rituals similars. 
-Hi ha un sector important que intenta convertir la ciència en religió, i això és un xicotet perill. He consultat lectors experts, de l’àmbit acadèmic fort, per a que em feren una crítica o corregiren errors. Al final del llibre esmente el tarot, amb el risc que m’envien a la foguera. He tingut alguna brega. És molt simptomàtic, una falta de consideració a la història. És com si parlàrem mal de nosaltres quan érem xiquets des de la posició d’adults. El naixement de la ciència és apassionant, el vaig tocar en la biografia de Robert Hooke, del segle XVII: l’astrologia, la memòria interpretada dels déus… era el que hi havia en aquell moment i a partir d’ací naixen llenguatges nous i metodologies. Ara no cal fer horòscops com Newton o estudiar nombres màgics com Gauss –dels quals va extraure l’aritmètica modular–, sinó que simplement no cal perdre la perspectiva històrica. Hem abandonat en la metodologia una forma de pensament simbòlic, que era emocionalment més incisiva.

-En el llibre esmenta el concepte de civilització tecnològica. Em fa recordar que als estudiants ens deien que calia no confondre tècnica i tecnologia. 
-Sobretot no ha de confondre’s ciència amb tecnologia. Els avanços científics canvien la nostra visió del món, i els tecnològics la nostra manera de viure’ls. Un avanç científic com la teoria heliocèntrica va canviar la nostra manera de vore el món, però a la persona que s’alça pel matí per a anar a treballar li és igual perquè no canvia la seua vida quotidiana. Però el descobriment de la màquina de vapor va canviar la nostra manera de viure de manera dràstica, i va començar l’era industrial. Davant d’un problema com la pandèmia, que és un problema tecnològic, la gent acudia a la ciència i deia que no li estava donant una solució per a demà. Però la ciència mai no actua per a demà, sinó que progressa pel seu compte. Si es vol una vacuna per a ja, això és una qüestió tecnològica, perquè afecta la vida quotidiana. I una altra cosa encara pitjor de la pandèmia és que molts dels qui ja no tenen religió –entre els quals em trobe–, educats amb un sentiment de culpa inculcat, han continuat buscant culpables fins i tot en termes científics, fora ja de l’escenari religiós. Per molt que avancem, pareix que a nivell interior sempre estiguem al mateix lloc.

-Un programa de ciència que marcà una fita i una manera de divulgar en televisió fou Redes, en el qual vosté arribà a treballar. 
-Hi va haver un moment en què Eduard Punset es va plantejar incloure en l’equip un editor científic. Llavors vaig entrar a formar part del programa. Hi vaig estar dos temporades i, encara que figure en els crèdits com a subdirector, en realitat era l’editor científic. Va ser una experiència molt curiosa. No hi havia un altre programa similar, però l’hora no era la millor! Punset tenia molt bons contactes o els aconseguia ràpidament, parlava bé l’anglés i el francés, coneixia a gent molt interessant i la càmera el volia, comunicava molt bé, era molt àgil. Jo procurava que el contingut tinguera rigor, que no s’hi digueren barbaritats.

-Amb les xarxes socials, la divulgació viu un bon moment? 
-Les xarxes socials tendixen a fer de tot un circ. Soc prou enemic d’elles, em posen prou nerviós. El que ha canviat és la demanda, que s’ha materialitzat de manera més clara. Abans plantejar un llibre de divulgació de matemàtiques a les editorials era molt difícil, però quan es feien tenien molt d’èxit. Hi havia un mercat real, però no estava tan a la vista. Les xarxes socials han visibilitzat eixa demanda, tot i que amb el risc de satisfer-la de manera molt trivial i sense rigor. És com buscar en Google. Sempre tinc la sensació d’entrar en el cercador com si ho fera en un contenidor de fem amb la barra, la llanterna i el carret. No saps què t’hi trobaràs.

-Recentment un altre informe PISA diu que les matemàtiques estan estancades en el sistema educatiu espanyol, en ple debat sobre la seua reforma. Vosté diu que en la civilització tecnològica l’educació ha d’estar sempre al centre. 
-Però no ho aconseguirem… En un sopar fa temps, un conegut xinés que estudiava a París ens va preguntar què ens passava amb les matemàtiques. Amb els anys vaig investigar l’assumpte. A Orient no en tenen, de problemes. La resposta és la filosofia de l’esforç. La sobreprotecció de l’alumne, d’influència ianqui, ací ha resultat nefasta. Per molt que el professor explique les matemàtiques, l’esforç és de l’alumne, és com aprendre les escales del piano. Al Japó, Corea del Sud, l’Índia, Rússia o la Xina, la filosofia de l’esforç està implícita des de menuts. De fet, en l’era de la informàtica als xiquets caldria posar-los a programar, però ja no arribem a temps. La demanda és molt bèstia. Algunes empreses ensenyen a programar, i si els treballadors no saben fer programes, no els contracten. Ací cada reforma de l’ensenyament aporta més confusió. I ara ja no queda temps per a remuntar.