GRUPO PLAZA

ESP(L)AIS

La primera ciutat jardí del món i el seu Edén

Letchworth City Garden, en el comtat de Herthfordshire, va nàixer de les inquietuds del periodista, urbanista i esperantista Ebenezer Howard (Londres, 1850-1928) enfront dels reptes que plantejava el fort desenvolupament industrial de l’època victoriana. Hui lluita per no convertir-se en un poble més de l’extraradi de la capital anglesa

4/09/2022 - 

VALÈNCIA. “No aguante més. Per què no viuré en una casa amb balcó?”. Esta és la gran pregunta, a mode de cuc cerebral, que milers de persones s’han fet durant el tancament coronavíric. Per què, per què, per què? Un xicotet espai, no demanem més, un lloc on poder traure els peus nuets al sol, on la brisa i el sol banyen els rostres. Un raconet on poder parlar a les plantes, on xarrar amb la veïna assentada en una cadira amb una tassa de café a la mà. Una barana on poder recolzar el cos, despenjar sensiblement mig tronc cap a fora, notar eixa pressió sobre el melic i el balanceig de la gravetat vertiginosa. Ai, un balcó!

Durant els mesos de pandèmia els pisos i cases amb espais oberts, com ara balconades, terrasses o jardins, han experimentat una revalorització desorbitada. Només cal una ullada a les immobiliàries per a corroborar el que una servidora –molt poc originalment– ha denominat la bambolla dels balcons. Qui en tinguera un! Però les lleis no escrites de la moda urbanística han volgut que en les darreres dècades, en una ciutat mediterrània com és València, amb eixos centenars de dies de sol a l’any, estos espais guanyats al carrer, desaparegueren. En el seu lloc, en les finques modernes de relativa curta vida, tenim uns finestrals fins al sostre, emmarcats en ciment, amb la part inferior segellada i inamovible. Vivim en una espècie d’hivernacles, on la ventilació fluïx si obris les finestres, sí, però aguaitar la vida exterior es complica. Som tomateres d’Almeria anhelant un sol pur, sense tamisos ni filtres cristal·lins.

Però en l’indret on hui viatgem no tenen este problema (tampoc tenen tants dies de sol a l’any, fet que corrobora la dita de que Déu dona pa a qui no té dents). A Letchworth City Garden les tomateres/humans poden gaudir de l’espai individual que no es troba en les ciutats. Amb eixa idea es va crear. Esta localitat anglesa és la primera ciutat-jardí del món. Caminem els seus carrers, observem les seues idíl·liques cases, ens endinsem en la ment del seu creador.

De la utopia a la realitat

Letchworth va ser fundada per Ebenezer Howard en 1903. Pocs anys abans, en 1898, havia publicat To-morrow: A Peaceful Path to Real Reform, un tractat d’urbanisme on desgranava la seua idea de la ciutat perfecta. En el segle XIX Anglaterra bollia amb la Revolució Industrial i el creixement desenfrenat de les grans ciutats. Londres s’expandia i ho engolia tot al seu pas. Les gents s’amuntonaven en els seus habitatges amb treballadors arribats del camp i famílies senceres que buscaven el seu futur en les fàbriques.

Malalties, problemes d’abastiment i, en general, inconvenients habituals de la massificació i d’un creixement extremadament accelerat van derivar en metròpolis que els intel·lectuals de l’època miraven astorats. Howard aportava la seua particular solució al problema. Però necessitava dos coses: diners i terrenys.

Va decidir posar el pragmatisme en primer lloc. El projecte no podia quedar-se només en unes quantes pàgines. No era una novel·la utòpica com Looking Backward, de l’escriptor Eduard Bellamy, un dels seus referents. Les ciutats-jardins eren possibles i volia demostrar-ho. Així, el primer pas va ser crear la Garden Cities Association. A través d’esta entitat es va crear l’empresa First Garden City Ltd, que va comprar 1.600 hectàrees de terreny agrícola entre els pobles rurals de Letchworth, Willian –després anomenada Welwyn, segona ciutat-jardí del món– i Norton. El comtat de Hertfordshire va ser l’escollit: a mitjan camí entre Londres i Cambridge, es trobava en la principal via que unia la capital del país amb el nord. Vint-i-cinc minuts de tren són suficients per a arribar des de l’estació de King’s Cross fins a Letchworth, ciutat per on passa en l’actualitat la M1, la primera autovia de l’Estat.

Ja tenia el lloc. Ara faltaven els diners. Howard comptava amb el suport de la premsa. No debades, ell era reporter. Ho havia estat ja durant una etapa en la qual havia viscut en els Estats Units d’Amèrica, i s’havia convertit en la seua professió de tornada a la mare pàtria. Treballava en el Parlament britànic, la qual cosa li obria moltes portes. I si hi ha alguna cosa que necessita tot emprenedor són contactes. No obstant això, la rebuda no va ser l’esperada. Amb la venda de les accions només va aconseguir 40.000 lliures de les 500.000 que necessitava. La realitat va obligar a Howard i els seus seguidors a adaptar-se a un model de lloguer similar al que s’estava fent a Londres. La idea inicial, que passava per rebre una casa amb terrenys i després abonar uns pagaments que revertien en la comunitat, es veia modificada en certa mesura –encara que no del tot, com vorem–. 

Però com era la Ciutat del demà, com l’anomenava Howard? Era una ciutat eminentment verda. El propòsit era extraure i combinar els avantatges de la vida en la ciutat amb les delícies de viure al camp. No eren ermitans que volien viure aïllats de tot i tots. Al contrari, eren sabedors que calien bones comunicacions amb els nodes productius. Per això van triar aquell enclavament, una terra pròspera i habitada almenys des dels segles altomedievals. El tren va arribar a Letchworth tan prompte com el mateix 1903, junt amb els primers bricks.

En ocasions, als habitants de Letchworth i altres ciutats jardins se’ls ha titlat de fanàtics de la salubritat. Però és que eixe era el principal eix motriu del projecte: viure en un entorn més saludable que les grises i pol·lutes grans urbs. Així, el revolucionari model que plantejava Howard es basava en una planificació urbanística que havia d’assolir certs aspectes de caràcter sociològic i humanístic. En primer lloc, havia d’exhalar una forta visió de comunitat. Tenien clar també que els beneficis de la terra, ja fora d’ús habitacional, agrícola o industrial, havien de revertir en la comunitat, i a això es destinaven les taxes municipals. L’accessibilitat era també primordial. A priori no es tractava d’un barri per a urbanites cansats de Londres, sinó d’un lloc habitable per a famílies i treballadors de classe obrera, tot i que finalment l’acabaren poblant intel·lectuals, artistes i altres professionals de classe mitjana.

Un conjunt de cinturons verds

Pel que fa a l’estètica, un passeig a dia de hui pels carrers de Letchworth deixa cert regust de decepció, i culpe els anglesos d’açò. He de ser dura ací. M’han acostumat massa ràpid a racons bells, cases boniquetes amb zones verdes privades que ni Versalles, amb la seua cultura i devoció pel gardening, la jardineria. No és difícil trobar veritables obres d’art en qualsevol parcel·la de qualsevol urbanització de l’extraradi. Algunes tenen bassetes amb ànecs o altres espècies aquàtiques que saluden els esquirols, raboses o conills que es passegen fins i tot pel centre d’una ciutat tan depredadora com Londres, amb els seus 11 milions d’habitants (sí, teniu raó, evidentment també hi ha infravivenda, però ací hem vingut a parlar de jardins).

Els jardins són els racons de pau dels anglesos, els seus íntims enclavaments on passen hores i hores cuidant de les seues petúnies i roserars. Fins i tot tenen romer, perfum que alimenta l’ànima de qualsevol valenciana expatriada famolenca d’un bon plat de paella. Per tant, com venia dient, quan vaig arribar a Letchworth per primera vegada un matí del dur confinament pandèmic, no em va sorprendre el que m’esperava perquè les expectatives quant a jardins són molt altes.

Això no vol dir que no faça honor al seu nom. Letchworth és una ciutat-jardí en el sentit estricte de la paraula. L’epicentre del nucli urbà està compost per una gran zona verda, que a l’estiu es converteix en lido, unes instal·lacions aquàtiques que fan les delícies dels més menuts. Compta amb diferents cinturons verds, i les cases estan distribuïdes de forma radial respecte de l’ajuntament i el centre neuràlgic social, on es troba també el Broadway, un dels pocs cinemes independents que queden a Anglaterra. Els xicotets negocis copen les vies del centres, però això tampoc és diferent de la resta de municipis anglesos: tota la vida es desenvolupa al voltant de la Main Street, els carrers principals. Vas dos passes més enllà i desapareix tot senyal d’activitat econòmica: només hi ha zona residencial.

Una altra de les fites per les quals és coneguda Letchworth és per ser el primer lloc del món en construir una rotonda (per la qual es pot caminar). L’urbanisme de Howard, que va ser plasmat pels arquitectes Barry Parker y Raymond Unwin, era radial, com hem dit. La localitat disposa d’un gran cinturó verd més extern per a evitar l’especulació urbanística. Entre les premisses de la ciutat-jardí es trobava, així mateix, que els habitants pogueren cultivar els seus propis aliments i per això hi ha una zona dedicada als horts urbans, quan possiblement eixa expressió ni existia.

Un llegat que encara es preserva

Cada any, l’entitat que gestiona en l’actualitat la ciutat, la Letchworth City Garden Heritage Foundation, destina a la comunitat vora quatre milions de lliures que rep dels lloguers de les fàbriques i la venda d’immobles. Un centre per a persones grans, un servici de minibús local, cinema, teatre, galeries, museus o ajudes per a l’escola són algunes de les seues partides pressupostàries. La fundació és hereva de la que va crear Howard en el seu dia, i l’objectiu primigeni de la mateixa no és un altre que protegir el municipi i les seues terres de l’especulació del mercat privat. Són els custodis del llegat de Howard, els qui posseïxen la major part de les terres on s’alça la primera ciutat-jardí del món. Com a custodis, vigilen que qualsevol obra que es faça en les cases privades o empreses respecte els paràmetres estètics i ecològics de l’entorn.

El model no tardà a estendre’s per altres països, com ara Alemanya. A València mateix hi ha un barri anomenat Ciutat Jardí, entre els carrers Serpis i Sants Just i Pastor, però dista molt del concepte que hi havia darrere de l’experiment social de Howard. Al caliu de l’avinguda Blasco Ibáñez, un entramat urbanístic caracteritzat per illes ajardinades i places havia de configurar una bresca que acolliria centenars de famílies-abelles obreres. Però poca cosa es va acabar duent a terme; la joia són les vivendes unifamiliars del carrer José de Orga, travessant el de Campoamor, de la dècada de 1930. També al principi de la mateixa avinguda es construïren llavors unes cases amb la mateixa filosofia, els anomenats Xalets dels Periodistes, però la majoria d’ells van ser enderrocats.

La busca de la ciutat sostenible des del punt de vista ecològic, econòmic i social continua sent a dia de hui una entelèquia. Els utòpics van deixar lloc als pragmàtics. Després de la primera Revolució Industrial en van vindre dos més. I a les portes de la quarta, amb el canvi climàtic irrefrenable, una pandèmia mundial aterridora i la precarietat desbocada, moltes d’estes urbs del demà han passat de ser oasis idíl·lics sobre el paper a ciutats satèl·lits o barris dormitoris en la crua realitat. A Letchworth, en tot cas, les escoles s’esforcen a inculcar un fort sentiment i esperit de pertinença que plante cara a un demà sempre desconegut.

Noticias relacionadas

DISCOPLAY

Oasis, la banda que volia viure per a sempre

Els germans Noel Gallagher (Manchester, 1967) i Liam Gallagher (Manchester, 1972), els músics forans que més vegades han xafat el Festival Internacional de Benicàssim, es debaten entre el pes de la llegenda, la reinvenció impossible i el desitjat retorn

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme