És flipant allò que feu, Marjal

Només coneixíem les històries d’èxit massiu. Ignoràvem tot allò que s’havia quedat pel camí. Normal:  érem nouvinguts a la ciutat –en un món preinternet– des del poble i des del país de la infantesa. Per això quedàvem admirats quan gent de l’estrenat i estimulant entorn urbanita i universitari editaven fanzins, publicaven relats o articles, militaven i parlaven en públic, exposaven obra plàstica, rodaven curtmetratges, formaven grups de música, gravaven cançons i tocaven en concerts. Ens pareixia d’una transcendència tremenda, el començament d’una gran història que teníem la sort de presenciar i de la qual ens sentíem partícips. Desconeixíem encara la incidència del capital econòmic, social i cultural i, d’altra banda, tampoc sabíem la importància de l’esforç, de la dedicació i de la perseverança. Tot era qüestió de sort i talent, pensàvem, ignorants absoluts, enlluernats.

Després tot ha anat com ha anat i s’ha imposat la lògica dels mercats, les modes, etcètera. També la de la sort –dis-li oportunitat– i el talent. I ho hem aprés, clar. Però encara ens pren aquella emoció intensa quan veem aparéixer obra nova de gent a qui coneixem i admirem. I ara ja sabem com costa de traure avant. També quan descobrim algun projecte incipient i proper amb què ens identifiquem, que ens interpel·la els gustos o la ideologia. Generalment és valencià, personal, independent. Llavors ens posem caçatalents, àugurs de l’èxit fulgurant i imminent. Lamentablement, el nostre criteri no és el majoritari.

Ara m’entusiasmen els Marjal. Mereixen el triomf que ja els vaig predir amb el primer EP, que passà, ai las, sense pena ni glòria. Però ara va de bo, perquè ho faig en públic i perquè han tret un LP, Nova mitologia riberenca. Brollen del mateix ullal misteriós d’on sorgí Brossa d’ahir i Humitat Relativa, i arrosseguen la Creedence i els Kinks i, jo que sé, Deep Purple, Dr John, Els Pavesos i els 13th Floor Elevators. Tenen tocs jazzístics i progressius, però no avorrixen mai. Són un trobar ric i alhora immediat, com la barreja de referències Generació X i Kilòmetre Zero que hi ha en el seu discurs. No seguixen cap moda, conten històries, són originals, omplin un buit, ho fan en valencià, has d’escoltar-los, comptar amb ells si programes saraus, anar a vore’ls i comprar el disc. Perquè m’ho agrairàs i perquè mereixen poder seguir compartint allò que fan en condicions cada volta millors: sense perdre massa diners, ni haver d’estar sempre carrejant decepcions i equip amunt i avall, en un escenari gran de tant en tant. Açò és l’èxit, ara ho sabem. I Marjal se’l mereix.

Ramon Morera Soler (Oliva, 1976), escriptor frustrat i lector impenitent. Professor de llengua i literatura en Secundària i Batxillerat. Lletriste i cantant de rock’n’roll en Mossén Bramit Morera i Els Morts.