L'autor de Zipi i Zape, Escobar, estudià de xiquet en una escola progressista sense castics ni memorització de matèries àrides. Això volgué plasmar en els seus personatges: el que ell havia aconseguit deixar arrere. Per a l'escriptor Vázquez Montalbán, les seues vinyetes parlaven més i millor d'Espanya durant la dictadura que els cronistes, i per això van dibuixar unes pàgines de Zipi i Zape en 1988 en la revista Tiempo en les quals arremetien contra la Transició, líders com Felipe González, l'Església i les divisions absurdes de l'esquerra
VALÈNCIA. Fa escasses setmanes els germans Zipi i Zape van complir 75 anys i l'any que ve, el mes de març, se'n compliran 30 de la pèrdua del seu autor, el barceloní Escobar (1908-1994). Com amb tants altres, la biografia d'este autor cal llegir-la en clau de què hauria passat si..., com a conseqüència de la dictadura. Potser s'hauria dedicat encara més a l'humor blanc i s'hauria fet milionari, però també pot ser que haguérem gaudit de la creativitat d'un geni de les llapisseres.
Escobar, encara que es va pagar la manutenció amb un lloc de treball en Correus, es va iniciar dibuixant en tota classe de revistes de la seua època, des de conservadores fins a algunes que es barallaven amb la censura per les seues referències sexuals. En el moment de l'esclat de la guerra, en 1936, militava en el Sindicat de Dibuixants Professionals de Barcelona (que va estar dominat primer per la CNT i després per UGT) i va passar a col·laborar amb L'Esquella de la Torraxa, un setmanari republicà i anticlerical de gran èxit. En plena Guerra Civil, els seus acudits van ser antimilitaristes i antifeixistes.
Si filem prim, com va explicar Fernando Diaz-Plaja, el seu humor tenia un vessant contra els excessos revolucionaris en el camp republicà del grat d'un públic republicà, catalanista, però liberal i autonomista. No obstant això, com és conegut, el règim de Franco no anava amb subtileses i el dibuixant va anar directe a la presó.
Escobar va estar pres 19 mesos. Segons l'investigador Joan Manuel Soldevilla Albert, encara es conserven tires còmiques que va dibuixar entre reixes per als seus companys de cel·la en la Model de Barcelona. Va comentar Manuel Espín en El Siglo que va tindre la fortuna que no es pogueren trobar tots els exemplars de la revista en què dibuixava, perquè això podria haver-li costat la vida. A Escobar, per la seua part, en perdre l'ocupació en Correus durant la dictadura, no li va quedar més remei que dibuixar per a guanyar-se el pa. Així va nàixer Carpanta, del qual s'ha dit en no poques ocasions que va ser una crítica vetlada al règim i la patètica situació de pobresa i misèria en la qual havia sumit la societat.
La seua història amb Bruguera i l'aventura de Tío Vivo són ben conegudes. La qüestió és que els seus personatges retrataven la societat de l'època. És ací on entra la figura de l'escriptor Manuel Vázquez Montalbán, que assegurava que la societat de la dictadura es podia conéixer amb major profunditat en els seus còmics que pels seus cronistes o estudis acadèmics, en clara referència als personatges d'Escobar i de Bruguera. Hi hagué un enamorament sobtat entre els dos per la força dels fets.
Zipi i Zape estaven inspirats en The Katzenjammer Kids, personatges del dibuixant alemany Rudolph Dirks, que amb 7 anys s'havia traslladat a Chicago amb la seua família. Ell, al seu torn, havia pres la idea dels germans Max i Moritz, de Wilhelm Busch. Ja en el segle XIX, les seues historietes eren prou violentes. Els xiquets es dedicaven a fer bromes com ara introduir pólvora en lloc de tabac en la pipa d'un adult, al qual li cremaven tota la cara. I les venjances contra ells eren semblants: un forner burlat els podia clavar en el forn, un altre home els molia i els feia xixines... The Katzenjammer Kids van arribar a Espanya com El Capitán Corretón y sus chicos Tin y Ton en els anys 20 en la revista Chiribitas. Amb tot, no van ser l'única influència d'Escobar: també estaven Quick & Flupke, traduïts ací com Las gestas de Quique y Flupi, del famós autor belga Hergé, també pare de l'arxiconegut Tintín.
La interpretació d'estos models per part d'Escobar va vore la llum en la revista Pulgarcito en 1948. La seua premissa era l'atemporalitat, Zipi i Zape sempre eren xiquets. El factor més important era el pare, Don Pantuflo, catedràtic de Filatèlia i Colombofília, que tenia més característiques de l'oripell universitari huitcentista que de la postguerra. Igual que Don Minervo -el professor que insistia que s'aprengueren la llista dels Reis Gots-, eren dos estereotips grotescos que ja en el seu moment resultaven anacrònics. És probable que Escobar, que es va educar en una escola d'avantguarda, sí que tinguera present les monstruositats educatives del passat que es volien deixar arrere en ple segle XX.
Inicialment la sèrie era tan extrema que als xiquets se'ls torturava. Sembla que va ser la pròpia censura franquista la que va haver de posar límit a estes eixides i ací va aparéixer el famós quarto dels ratolins, la cambra obscura o els castics físics com romandre amb els braços en creu enfront de la paret sostenint gruixuts llibres amb les mans. Encara que no hi haguera arquetips socials de la dictadura en una historieta tan absurda, sí que hi havia una sèrie de valors que es transgredien. Els xiquets s'enfrontaven al poder repressiu de l'escola i la família, sempre penjava sobre ells la possibilitat de rebre un correctiu injust, un dur castic desproporcionat. Això sí se semblava més a la realitat de les escoles, on es colpejava als alumnes sense compassió. Al seu torn, el programa que havien d'aprendre era plumbi i absurd. Tot estava lluny de la utilitat d'una verdadera educació.
La historieta va arribar a tindre un èxit de primer nivell. La generació que va tindre l'hàbit de llegir còmics abans que els videojocs i la televisió coparen l'oci dels xiquets recorda a Zipi i Zape com un clàssic de primer orde. Si ja estaven dislocades de la realitat social estes historietes quan van sorgir, en els anys 80 pertanyien a un altre planeta, però era fàcil acoblar-se a aquell món, com a tants atres als quals remetia Bruguera, sense necessitat de nexes identificables amb el moment actual. Qualsevol que haja sigut xiquet pot divertir-se amb les aventures d'altres xiquets davall les amenaces i els perills del món dels majors en qualsevol que siga el context.
La part menys coneguda és que, en els anys 80, Escobar, per fi alliberat de tota censura, va posar les seues llapisseres a la disposició de l'entusiasta de les seues vinyetes Manuel Vázquez Montalbán. Va ser en la revista Tiempo, entre l'11 de juliol i el 7 de novembre de 1988. Díhuit lliuraments de dos pàgines, en total 36. Encara que han circulat per Internet, ara només es poden consultar en Humoristán o cortesia d'alguns usuaris de xarxes socials com @capolanda.
Per a qui consumira Zipi i Zape de xiquet este vinyetes, encara que resulten anecdòtiques al costat de tota l'obra completa, són un xoc. Don Pantuflo volia iniciar una carrera política. La seua idea era presentar-se com a candidat de centre, però això li porta a visitar l'Església per a ser portaveu del tradicionalisme. Òbviament, la visió del centre de Vázquez Montalbán no era molt favorable...
De fet, l'escriptor va bolcar les seues obsessions en estos personatges. La més cèlebre, la seua crítica elitista a la Transició, sempre des de la frustració de l'afonament del Partit Comunista en els anys 80. No podia quedar més clar en una vinyeta en què Don Pantuflo deia que la gran lliçó de la Transició era "témer allò detestable per a assaborir allò mediocre".
Així, el famós desencantament es feia palés en comentaris com "estic més deprimit que el sector siderúrgic", o que Don Pantuflo, per a fer carrera política, haguera d'estudiar "postmodernisme, postmarxisme, postmaoisme, postterrorisme, postfelipisme, postpujolisme i posttabaquisme". Quan es troba amb Julio Anguita, es comenta que gràcies a les divisions dels comunistes "ara som el país del món més cèntric, centrista i centrat", mentres que el cordovés donava una classe de "marxisme leninisme sense bambolles i sense additius". En tot cas, les parts més gracioses són les més punk, quan per exemple Don Pantuflo i els seus fills, que un anirà per al PSOE i l'altre per a banquer, li diuen a una dona que està demanant al carrer que es matricule en un curs per a majors de 25 anys. Ací és fàcil connectar amb eixa versió huitantera d'Escobar i Vázquez Montalbán, ja que la psicopatia social neoliberal, l'haberestudiao, continua present quaranta anys de democràcia després. Actituds més cruels que aquells quartos dels ratolins.