Espanya 92, València aproximadament

VALÈNCIA. Que la inscripció Espanya 92, València 0, sobre la pell en cràter de la ciutat, fora o no real és un assumpte secundari. Tan real que si es tanquen els ulls, encara es pot trobar paret a paret. Perquè definia un moment, un estat de les coses, l'aroma ambiental. La fabricació d'un relat. A vegades tan sols un artifici amb el qual dissimular identitats complexes. O l’absència d'elles. El cartó pedra amb el qual es gentrifiquen les conviccions col·lectives.

L'efecte 92 ens va sembrar els greuges. El món, girant per primera vegada al mateix temps, estava a punt de canviar. A Cartagena la contrarietat encenia en flames el parlament autonòmic. Sense jocs, sense expo, a València, amb el foc ocupat en altra forja, la traïció es processava per darrere de l'escena, fins que una explosió còsmica va donar peu a una hegemonia nova: la partida en el casino de les ciutats-atracció, com una competició de gossos empindongats. Del Prada o nada a una versió totpoderosa: Prada i Calatrava. En el Mercat i en el riu. Relat, relat, relat. Un lloc en el món.

El Bilbao d’estrena va acostumar l'Espanya de la viagra a pregar pel déu Guggenheim. L’inici del temps en què les nostres ciutats van subcontractar la seua identitat a les oficines de turisme. Una drecera fàcil i rendible des de la qual definir la veu pròpia sense necessitat d'entrar en detalls. La possibilitat flamant de prescindir del soroll de la població local, homogeneïtzar el discurs. Tan sols un claim per a seduir el trànsit ràpid. Relat 92, realitat 0.

Amb la xeringa penjant del braç, algunes ciutats ressagades malviuen en l'intent: en el mateix moment en què Louis Vuitton tanca a València (les raneres d'un relat caducat), Tenerife anuncia que compra per 16 milions una sucursal del Museu Rodin, volent fer creure que Rodin i Camille Claudel estiuaven en La Laguna. El preu de la seducció fake.

Per saturació i col·lapse ja no n'hi ha prou amb marcar paquet a partir de l'arquitectura ostentosa. Les ciutats més avançades necessiten posicionar les seues quadrigues en el territori dels valors. Llibertat, mobilitat, sostenibilitat. Trie vosté del catàleg. La València sense Prada, col·leccionista de capitals per al benestar, troba ara la seua antítesi en Màlaga, en la moda com a ciutat franquícia.

Mentres que les identitats urbanes volen simplicitat, la convivència es fabrica a partir de fets complexos. La distància entre relat i realitat té els mateixos quilòmetres que la propaganda respecte de la informació.

Vicent Molins (València, 1986) és geògraf i director d’Agència Districte. Col·labora en CulturPlaza i en El Confidencial. Autor de Club a la fuga i coautor de La nova guia de València.

@vicentmolins