Esta és la millor mocaorà' del món

La mocadorada, oralment coneguda com a mocaorà, és una tradició arrelada al 9 d'octubre, dia de l'entrada de Jaume I a la ciutat de València. És, per tant, una tradició circumscrita a la ciutat de València i als pobles de l'Horta, estenent-se a poc a poc altres zones de la província de València. El fet de regalar massapans en forma de fruites embolicats en un mocador, no és tradició en Alacant, Castelló ni les comarques de l'interior. Així les coses, podem afirmar que la millor mocadorà de València i contornada, és la millor mocadorà del món. Com quan fan el concurs de pic i pala a Almussafes i l'anomenen "Campionat Mundial de pic i pala", i amb raó, només es fa eixe concurs a tot el planeta. El problema dels titulars és que són un poc tramposos, i quan llegim això de "la millor paella del món és cuina en Argentina, França o Costa Rica", hem de tindre en compte que participaven en eixa modalitat huit o deu xefs i avant, i que ningú ha anat als seus restaurants a tastar com fan allí la paella.

Tornant a la piruleta i el tronador, que són les peces centrals de la coneguda com a mocaorà, el concurs del Gremi de Forners i Pastissers de València és el referent. Enguany, el jurat format per 10 membres de diferents àmbits professionals, ha triat com la millor la de la Pastisseria Galán, ubicada en Albal. Era sense dubte l'aparador més complet, tenia les fruites més apetitoses i un tronador i una piruleta magníficament decorats. A més a més, com esta festa reivindica els principals símbols dels valencians, no podia faltar la Mare de Déu dels Desemparats, algunes senyeres i una rèplica de la façana del Palau del Marqués de Dos Aigües. En segona posició ha quedat, en les dos categories del concurs, la Pastisseria David Esteve, que havia inclòs tonalitats daurades en la decoració dels dolços. I el tercer lloc de millor mocaorà se l'ha emportat el Forn Llàtzer, mentre que el tercer lloc de millor decoració ha sigut per a la Tahona del Abuelo. Premis tots, més que merescuts.

Ara bé, com passa amb les falles, els gustos són relatius i personals. Està clar que sempre hi ha dos o tres conjunts que objectivament agraden més a tots, però d'ahí a afirmar que una és molt millor que l'altra, va un món. En una carrera d'atletisme sempre hi ha algú que arriba primer, i queda clar qui és millor, però en un concurs gastronòmic depén de molts factors. Per exemple el nombre de participants, ja que si bé pràcticament tots els forns de València i l'Horta oferixen la seua mocaorà, només una dotzena s'inscriu en el concurs. Depén també de les hores que li han pogut dedicar a decorar eixe tronador, de més d'un quilo, que es presenta al concurs. I per últim, depén sempre del jurat, que decidix per un marge molt reduït de punts els guanyadors. En este cas es fa d'una manera molt justa, puntuació secreta dels 10 membres, i la suma guanyadora resulta vencedora. No com a les falles, on hi ha deliberacions compartides, argumentació en comú de tots, i es vota finalment a viva veu.

Notareu la diferència entre un fruiteta del forn guanyador, i una del vostre forn del barri? La resposta és clara: normalment no. No té major misteri la fabricació del massapà i la recepta és molt similar en tots els forns tradicionals. Açò sí que cal remarcar-ho, perquè on notareu la diferència és entre un massapà industrial i un massapà artesanal. El percentatge de sucre es multiplica i el d'ametla es reduïx dràsticament en qualsevol massapà industrial. Mentre que els forns tradicionals, amb un poc de creïlla alguns, amb lleugerament més o menys ametla, de la varietat marcona - més cara i gustosa - la majoria, i potser amb un toc de llima, ho faran tot sense additius i seguint receptes que en molts casos són centenàries. Fixeu-vos en la quantitat d'ametla del massapà de supermercat en l’etiqueta, i pregunteu al vostre forner, la diferència pot arribar ser més del doble.

Com a curiositat, el famós forn de Sant Antoni de Benaixeve va presentar una piruleta i un tronador amb els colors de la senyera i moltes tarongetes. I com si fos una falla alternativa, va encisar a alguns i espantar a altres. El que està clar és que és una preciosa tradició, que ve a celebrar l'amor dels valencians entre ells, i també l'amor de parella. Que reunix tradició, artesanat, història i amor condensat en unes fruites ben acolorides. I, per tant, un d'eixos costums que hem de conservar, protegir i difondre. Ah, per cert, el subconscient pot fer que pel color o la forma algunes fruites al paladar ens tasten diferent d'altres. Si no porten canella o algun pinyol en la decoració, el sabor és exactament el mateix, ja que el colorant alimentari no aporta cap sabor. Feu la prova, un tast a cegues i voreu com en el món del massapà, una carlota fa el mateix sabor que una maduixa. I de pas, regaleu al vostre ser estimat una bona mocaorà, amb premi o sense premi, però de forns tradicionals.