Estellés i Lahuerta, fer cançons a València

Molt sovint quan es parla del Llibre de Meravelles de Vicent Andrés Estellés la vista se’ns en va cap a “Els Amants” o “Ací em pariren i ací estic”. Són poemes que s’han reproduït i musicalitzat, i que formen part de l’imaginari col·lectiu de bona part del país. Però en esta obra estellesiana de les meravelles del món també trobem, sovint quasi desapercebut, el “Cant de Vicent”, un text que narra l’intent d’escriure la gran poesia a València (i dic intent perquè no ho aconseguix: “Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l’èmfasi. L’èmfasi ens ha perdut freqüentment als indígenes. Més avant escriuràs el teu cant a València”).

Una tasca de dimensions titàniques. Una faena llegendària. Un foc que socarra a Estellés. Una obsessió: cantar a la València que respira i matina, la València “sense Mediterrani, sense grecs ni llatins, sense picapedrers i sense obra de moro”. La que li ha caigut damunt la postguerra, però alhora no oblida com estimar, com voler. És un acte d’amor, en definitiva, tan gran que no cap només en un poema. I per això li escriu tot un Llibre de Meravelles.

El “Cant de Vicent” podria ser la versió poètica (i viceversa) d’un altre gran cant modern, este en narrativa, dedicat al cor i els budells de la ciutat: Noruega de Rafa Lahuerta. No sé fins a quin punt Estellés haurà influenciat a Lahuerta (sens dubte seria un bon tema de conversació), però està clar que són dos autors que perseguixen objectius semblants (més que objectius, obsessions; més que perseguir-los, són arrossegats per la passió).

Fa uns anys, abans de Noruega, Lahuerta ja havia començat la redacció d’un índex de la ciutat. Carrer per carrer, avinguda per avinguda. De l’A a la Z. Dalt de la seua moto, apuntant notes, prenent sensacions. Documentant el que veu. Què em pot oferir la distribució urbana del cos viu? Una faena de cara al vent o baix la pluja, afegint racons i cantons, dia a dia, al seu plànol íntim de València. I la redacció va en augment, i les paraules pugen com fa pujar el rent, i no deixa de ser una colossal odissea només sostinguda per un amor immens.

Sempre ens quedarà el dubte: si realment ho acaben aconseguint. El gran poemari de València; la gran novel·la de València. Sempre ens quedarà, també, el dubte: si potser el seu èxit és una busca de llocs comuns, coneguts per tots, que ens atrauen magnèticament i amb els quals ens sentim còmodes. Una cosa queda clara, però: és tota una sort que les dos obres estiguen escrites en valencià.

Daneil Doménech (Santomera, 1999) és periodista i autor del documental Páradais (2022) i del poemari Mediterráneos (2023).

@DomenechDaneil