Estem farts dels tòpics sobre els valencians? - V. Marco

VALÈNCIA. Potser recordeu aquells tòpics literaris que estudiàrem en EGB, espais comuns que ens engloben a tots perquè, al remat, tracten temes universals. Tòpics normalment amb nom en llatí com carpe diem, locus amoenus o memento mori recurrents en novel·les de totes les èpoques i estils. Poc a vore, més enllà d'eixa sensació de familiaritat, amb els tòpics sobre persones o pobles. Generalitzacions moltes voltes injustes sobre caràcters i poblacions, que potser partixen des d'una anècdota o tradició, però que amb el temps es deformen i es convertixen en caricatures defectuoses. Altres tòpics beuen de les modes, com aquell d'associar la corrupció als valencians: "la paella i la corrupció, com a València, en cap lloc", deien alguns no sense perfídia. Dites que desapareixen amb el temps com aquella fama de "ferotges i cruels" que ens atribuïa Edmundo de Amicis, i apareixen altres de nous com el renom de la ruta "la festa mai s'acaba" que esguità el País Valencià a finals del segle passat. En esta mescla de literatura i reputació, el nostre carpe diem seria un "això ho pague jo!" amb veu de capità moro o un *ADSL d'Almorzar, Dinar, Sopar i Lo que vinga que enceta una arrancadora; el locus amoenus, Morella nevada en hivern i les cales de Xàbia en estiu; i el memento mori, "folleu folleu, que el món s'acaba" mentres apareix en pantalla Paco Telefunken i un ciclista pujant el Mondúver.

Els tòpics són divertits i al mateix temps arriben a ser odiosos, com un pet que en l'oficina causa incomoditat i alhora certa complicitat entre aquells que han pillat el causant. Jo els he gastat i analitzat moltes voltes, tal volta massa. Potser per eixa obsessió meua de buscar llocs comuns que dibuixen una idiosincràsia més enllà de la traca, la festa, la paella i el caloret. Com el guionista que furga entre els referents reconeixibles per a tot el públic, escorcolle entre anècdotes les qüestions identitàries que ens poden unir. I en estos moments, el tòpic més estés és el de l'odi als tòpics sobre els valencians. Com un despertar amb la ressaca d'aquella fama —falsa— de meninfotisme, hi ha una part de la població que no vol que la seua identitat com a poble estiga fonamentada en masclets, cassalles, diminutius i un "xe, que bo". No és nou eixe sentiment, però sí molt més estés o almenys més sorollós. Naix com una reacció lògica a la folklorització de la llengua valenciana, la pèrdua d'identitat de moltes localitats, l'espanyolització perpètua, la turistificació, el menyspreu urbanita i polític a la ruralitat i el desconeixement generalitzat de la cultura pròpia. A molts valencians els farta i els reglota escoltar sempre els típics comentaris estereotipats, el sainet, el "pensat i fet" i el "tot per l'aire". Tot i que parlem d'un sector concret, aquells que tenen opinió pròpia i formada sobre la idiosincràsia valenciana. Mentres que per a gran part de la població estes qüestions els pillen lluny —per eixe desconeixement al que hem fet esment— i continuen considerant-los vàlids, els fan sentir identificats i els fan gràcia molts dels tòpics, una altra part ja fa temps que els han superat.

Descriu este cansament la còmica Saray Cerro: "Hi ha una part de la població que estem cansades d'estes bromes. Estem reduint el poble valencià —a la valencianor que diuen— al comboi, el cremaet, l'esmorzar i la paella. Som molt més que això! Cansa perquè és el mateix tipus d'humor i les mateixes bromes, és redundant i més que usar el tòpic s'està ridiculitzant la cultura valenciana en un còpia-apega que no és ni tan sols original. Jo no faig este tipus d'humor i com a públic em cansa. Crec, per tant, que comença a existir eixe rebuig sobre estos estereotips que fa anys feien gràcia, però que ja estaria bé d'utilitzar-los. El poble valencià és molt més que comboi, esmorzar i cassalla". Per a la polifacètica Pepa Cases, més que els tòpics en si, el problema està en la forma: "Crec que està gastada la manera tòpica de parlar dels tòpics. Els tòpics mai passen de moda perquè parlem de coses que ens identifiquen i que formen part de la nostra idiosincràsia, però el que s'ha d'actualitzar és la forma de fer humor sobre els tòpics". També depén, apunta el còmic Raúl Antón, d'on vinga el tòpic: "Si ho diuen de tu des de fora, senta malament, si eres tu qui acaba amb un tòpic de l'estil 'acabem botant-li foc a tot', entra millor".

Altres còmics, els Jajajers, són el paradigma d'eixe amor-odi en xarxes socials quan tracten els tòpics. Estan habituats a rebre molt d'amor en els mil i un vessants de l'humor que exploten des de fa anys, però també han patit hate —que diuen els jóvens— per xarxes, en el moment en el qual han explorat eixos estereotips dels valencians "humor blanc basat en la identificació” que començaren a fer fa un any i mig. "És cert que en Twitter hem rebut hate d'un xicotet grup de persones, a la qual no els entusiasma que s'utilitzen els llocs comuns. Evidentment les formes emprades fan mal, no són les ideals, però ens fan reflexionar i ens animem a esforçar-nos encara més, a no usar el tòpic senzill i prou, a tractar de ser més originals i sorprenents", comenta Alexis Martínez, un dels dos membres de Jajajers. Per a mostra d'això, el seu últim videoclip, Xegueton, una cançó divertida on repassen eixos indrets familiars amb paremiologia autòctona des d'altre locus amoenus, tal volta el definitiu: l'Albufera, i que ha rebut molts comentaris positius, però també un grapat de reaccions molt desagradables. Jorge García, l'altre jajajer, analitza este fenomen: "Sempre hem de tindre clar que quan nosaltres estem parlant de tòpics, ho fem des de l'humor. Qui pense que els valencians som uns destrellatats que a tota hora estem esmorzant i fotent-nos cassalles tindrà molta raó. Hahaha no, a vore, que ara tot açò ha pegat un esclafit i, escolta, ja era hora. Per què els andalusos poden estar fent humor de les seues coses? Els bascos fa mil anys que es riuen d'ells mateixos, els catalans... I nosaltres què? Ho estem explotant ara i en 3 o 4 anys ja diuen alguns que està cremat. Ben mirat, això també és molt valencià. Al remat, encara que no siga real que els andalusos estiguen en tot moment pegant becades de pijama i orinal, és una cosa que ja s'ha quedat com a acudit en l'imaginari col·lectiu popular; igual que allò que als murcians no se'ls entén quan parlen o que Portugal és cutre. Els tòpics són per a riure'ns de nosaltres i això no ens ho ha de llevar ningú mai". De fet, Alexis comentava: "Alguns senten la paraula esmorzar i ja s'alteren". I afig Jorge: "D'ací poc estarà vetat tot el que tinga a vore amb anar de comboi, la burrera i similar, ja voràs. En no res cancel·len l'àudio dels pescadors de Cullera".

Preguntem a @Cabrafotuda, el perfil en xarxes de Fran Tudela, pels estereotips recurrents en xarxes i el cansament existent al voltant d'eixe tipus de contingut. "El valencià acaba d'arribar a les xarxes socials. Que no es malinterprete, ja estava, però ara ho està de manera molt més natural i massiva. Hui en dia ta tia Conxín pot consumir valencià a les xarxes de forma normalitzada, i cada volta hi ha més persones fent contingut en valencià. Què passa? Que molta gent que ara s'inicia recorre als tòpics, i per a altra gent que va estar en la moguda abans, el que els feia gràcia en 2015 o 2017, ara pensen que està molt passat i que els valencians són més que els tòpics. En el meu cas, reconec que n'estic un poc fart, però quan vaig començar també vaig fer vídeos de tòpics sense saber que això estava malament. Amb el temps t'adones que el valencià és més que els quatre tòpics de poble de la cassalleta, la paella, l'esmorzaret i el comboi. És part del procés de normalització en xarxes, en castellà va passar també amb moltes bromes que es feien en 2009 que ara ja no es farien. Els nouvinguts arranquen amb el més fàcil, que és fer humor usant els tòpics, i la cosa després evoluciona amb gent que fa vídeos de cultura, política, llengua o, fins i tot, fent imbecil·litats, coses que t'agraden i coses que no. Deia Joan Fuster que el valencià no és només una llengua rural, pot estar en qualsevol lloc, i per a una normalització cal que hi haja tota classe de contingut, t'agrade o no".

A més, Cabrafotuda afig un vessant molt interessant, l'alta exigència a la qual està sotmés el contingut en valencià: "En castellà també hi ha molta gent fent contingut sense trellat, i sembla que en valencià només volem el millor contingut possible, contingut purista, que es parle correctament, que tot siga molt elevat... Hi ha d'haver de tot. Vídeos per a filòlegs i per a la tia Conxín, i per a aconseguir això cal passar pel procés natural de començar pels tòpics. A poc a poc els que entren s'adonaran que els tòpics estan superats i faran un altre tipus de contingut, perquè tot evoluciona molt de pressa en xarxes". Una evolució que ell mateix ha documentat: "Per exemple, en 2012 hi havia molt d'humor negre que és molt salvatge i horrible i que ara és impensable. El contingut en valencià també està evolucionant, en part provocat pel hate. Ara bé, és millor fer contingut en valencià sobre tòpics que criticar des del sofà de ta casa sense fer res". D'esta evolució també hem parlat amb Raúl Antón: "Ara s'estila més l'humor blanc, i els acudits ja no cal rematar-los, es tracta més de crear discursos amb els quals et pugues sentir identificat, i ací és comú tirar d'alguna manera dels tòpics".

Quan li preguntem a Pepa Cases sobre com està evolucionant l'humor sobre la idiosincràsia valenciana, respon: "Estem en la recerca de maneres més originals mitjançant comparatives i acudits més rebuscats, però sempre hi haurà persones que s'ofenguen perquè pensen que els valencians i les valencianes som més que els tòpics. I tant que som més que això! Però de la mateixa manera que parlem de tòpics quan parlem d'altres països, d'altres cultures, d'altres gastronomies, parelles, oficis, famílies... Usem els tòpics per universalitzar les situacions i així fer que el públic s'hi puga sentir identificat. No hem de renegar qui som i hem de seguir rient dels nostres tòpics i crec que cada vegada som més capaces de fer-ho".

El jajajer Jorge García també analitzà l'evolució: "La podem vore a les xarxes: tenim mems, tenim creadors i creadores de contingut, tenim canals d'humor... Hi ha de tot! I cadascú explota els tòpics més o menys a la seua manera. És més, et diria que la tradició de sainet meravellosa que encara hui trobem a escena en representacions teatrals i funcions diverses, monòlegs, això és una manera tòpica també d'actuar. I que la gent es baralle pel que ha de ser representa millor la nostra identitat, també és molt tòpic. Els tòpics no desapareixeran mai, són nostres i n'hem d'estar ben orgullosos. A poc a poc anirem avorrint-nos d'algunes conyes de la idiosincràsia valenciana i en vindran de noves, això també està bé i també és inevitable. A nosaltres, per exemple, ja no ens fa molta gràcia això de parlar de les aberracions que es cometen amb les paelles, ja està bé del xoriço en la paella! Però mira, encara ens queden un parell d'esquetxos per a fer i potser els fem. I també fem una performance en els shows amb este tema de la paella que pensem que resol la qüestió de quina és l'autèntica valenciana de forma total i definitiva. Quan ens cansem i ho vegem cremat, ja no ho esmentarem més".