GRUPO PLAZA

patrimoni » Minima moralia

Fantasmes que ens visiten

Una conversa pot evocar un món desaparegut, una llengua menyspreada i uns espectres molt familiars

| 30/11/2023 | 2 min, 48 seg

Parle amb la meua sogra i em conta que son pare va nàixer al carrer En Plom. M’ho conta perquè està molt pagada que la seua filla menuda haja anat a viure ben a prop d’allí. Em parla de son pare, d’eixe home al qual jo no vaig conéixer, d’eixe home gran, sanguini, i que només he vist en alguna fotografia. Jo imagine un món completament diferent al que puc vore ara si passe per eixe carrer, que tan prop em queda. Un món aclaparadorament valencianoparlant, quasi monolingüe, unes capes socials populars que abastaven la immensa majoria d’aquella societat, una manera de sentir i de viure hui devastada.

Mentres em parla pense en l’aniquilació tan progressiva com implacable que hem patit els valencians, un procés que sense aldarulls ha capgirat la manera d’expressar-nos i tot allò que impregnava: festes, faenes, utensilis, costums, identitats; les paraules de l’alegria i de la pena. I pense en la frívola ignorància de tants que contemplen –quan ho contemplen– la substitució lingüística com si es tractara d’un fenomen tan natural com el vent quan xiula entre les branques, o com la inevitabilitat de la pluja. I que mai els fa pensar en motius o raons.

La meua sogra em parla des del seu llit que és convalescència i presó, des del llit del qual ja no eixirà mai, i on ara patix els estralls de l’última malaltia. Em conta que sos pares venen a visitar-la, que es planten davant del llit sense dir paraula, i que ho fan durant el seu somni (“en l’ensòmnit”, diu en el seu valencià irreductible de la Creu Coberta on va nàixer). Però que també un altre dia es presentaren mentres ella estava desperta, i que això no li agrada –i fa un gest estrany i mou la mà, com apartant eixos espectres–, i que preferix que apareguen dins del somni, una visita que ella coneix bé, un costum que succeïx des de dècades arrere.

Mentres em parla pense en eixa parella ara fantasmal, quan anaren a viure a la Creu Coberta, on va nàixer l’única filla que tingueren, la meua sogra. No m’ho conta hui, però recorde un dia fa pocs anys, quan el llit com a presó encara era un futur inimaginable, en què en la sobretaula va relatar-me part de la seua vida allà. Els horts feraços, el forment que els omplia, les amigues, els xics, les festes de Pasqua, l’enramà com una celebració ancestral, i sobretot les estreles que ella i son pare observaven en la nit diàfana, quan ell li explicava entre cants de grills i granotes les constel·lacions i ella, embadalida, mirava i remirava. Em deia que mai ha vist tantes estreles, ni tan brillants, ni un cel tan bell, i segur que ara ho recorden i comenten en més d’un somni sense paraules, ella i els seus benvolguts fantasmes.

Toni Sabater (València, 1969) és advocat, editor, crític literari i autor dels llibres Dies (2013), Ciutat de campanars (2016), Insistències en la llum (2018) i Als peus de la lletra (2021).

@t_sabater

next