Fins a l’infinit i més enllà

VALÈNCIA. Com anar més enllà de l’infinit? És impossible. És com anar a la fi del món: no pot fer-se perquè sempre està just a l’altre costat. I l’altre costat és sempre una quimera. A ma casa, quan algú eixia i tardava molt a tornar, ma mare i la iaia solien dir: “Pareix que ha anat a buscar la mort”. En sentir-ho, jo imaginava eixe algú caminant sense fi en un desert inacabable cap a una figura negra amb dalla que sempre estava lluny, a la mateixa distància, com l’Aquil·les que mai agarra la tortuga en la paradoxa de Zenó.

En Lo bello y lo siniestro (1982) Eugeni Trias recorda la distinció entre la visió clàssica d’allò infinit com a imperfecte, caòtic i lleig, i el seu posterior qüestionament en el Renaixement, però sobretot en el segle XVIII, d’eixe infinit ja no lligat a allò bell, sinó a allò sublim, vinculat a allò diví, ignot, transcendent i excessiu, que, encara que ens supere, som capaços d’imaginar; la ment humana ho intuïx o, com a mínim, ho pot concebre, encara que mai no puga aplegar a entendre-ho, a causa de la seua naturalesa continguda, mortal, finita. 

En valencià, perfecte i perfectiu servixen per expressar una acció acabada. Això encaixa amb la concepció clàssica: allò bell és perfecte, és a dir, està acabat, res li sobra ni li falta, és proporcionat, està contingut, no s’aboca; té la perfecció de l’esfera, està complet. Allò imperfecte, en canvi, és deforme, o més aïna amorf, ja que és infinit. Allò infinit no té fronteres, no té límits que el definisquen i, per tant, que es puguen transcendir. 

Comprendre és contindre, i només es pot contindre allò finit. Però la ment, que és la nostra part més propera a allò diví, l’única capaç d’expandir-se més enllà de les dimensions físiques i convertir-se en allò intangible que anomenem ànima, ha sigut capaç d’imaginar també l’infinit, tant en forma de castic etern com de recompensa immortal, a la manera dels déus; a través de cicles incessants de vida, mort i reencarnació, o, com conta Chesterton, mitjançant “eixe conte del forat sobre la terra, que baixa fins a qui sap on” i que, com a ell, sempre m’ha fascinat. Ho conta en La pagoda de Babel (1922), on diu que la llegenda del forat parla del soldà Aladí, “no el de la làmpara, per descomptat, però també relacionat amb genis o gegants”, als quals ordenà que erigiren una espècie de pagoda que s’alçara no fins al cel, com la torre de Babel, sinó més enllà, i que continuara alçant-se per a sempre. Però, com sol passar, Déu la fulminà i l’afonà en la terra, on s’obrí un forat inacabable, un pou sense fons, una torre sense sostre. I per ell cau eternament l’ànima del superb soldà. 

No debades, així com imaginem més futurs distòpics que utòpics, sembla que pensem més eternitats de castics –i déus venjatius– que de plaers infinits: el fetge menjat i desmenjat de Prometeu, la roca de Sísif, el tonell sense fons de les danaides, el continu allunyar-se de l’aigua i les fruites a tocar de Tàntal, la roda brusent en què gira per sempre Ixíon, i els focs sempre ardents de l’infern, són de sobra coneguts. Però hi ha eternitats més prosaiques, les d’allò quotidià: les tedioses esperes recolzats en les finestretes de la burocràcia; les sisífiques tasques de la llar; la fam insaciable de la tènia; l’incessant envellir, eixa fugida constant cap a la mort. Perquè, com ja he escrit en alguna altra part, l’eternitat és una cosa molt llarga, però molt corrent. 

El nostre món, diuen, tendix a l’entropia, que vindria a ser la mescla batuda i homogènia de tot allò heterogeni, és a dir, alguna cosa així com la maionesa, que transmuta l’ou, la sal, l’oli i el raig de llima en un magma de tonalitat prou pareguda al color mitjà de l’univers: un café amb llet còsmic llarg de llet. A escala quotidiana, jo ho anomene entropia de sobretaula: esperar que el te es gele en la justa mesura per a beure’l quan el bescuit, tret del frigorífic, tinga la seua mateixa i exacta temperatura. 

L’entropia sol entendre’s com un caos, ja que en ella tot es mescla i res es distingix; no obstant, també pot vore’s com un orde en què tot s’iguala i es convertix en unes farinetes homogènies sense grums i una temperatura constant. De fet, eixa aparent ambivalència entre el seu aspecte informe i uniforme és molt lògica, a causa de la naturalesa aglutinadora de l’entropia; serà el moment en què caos i orde –imperfecció i perfecció, lletjor i bellesa– es fonguen i confonguen. Aniríem així des de la unió clàssica entre bellesa i finitud o perfecció, passant per la romàntica d’allò sublim com a infinit, fins a la combinació de tot en un sinistre batut sideral. I, no obstant, eixa falta de varietat no pot resultar molt bella, ni per descomptat molt entretinguda, i està per saber si, per a acabar-ho d’adobar, serà infinita, és a dir, eterna. 

¿Tornaran a separar-se les aigües de la terra i la llum de les tenebres, mostrant la bellesa i la lletjor pures, o regnarà per a sempre eixa sort d’avorrit puré igualador? En el desert l’eternitat és la llum; en les tenebres, el no-res. En la terra l’eternitat és l’horitzó, i en les aigües habita l’uròbor, la serp que es mossega la cua, símbol de l’eternitat, descrita per Borges en El manual de zoología fantàstica (1957), on es diu que “quan aplegue el crepuscle dels déus, la serp devorarà la terra”. I quan la serp devore tota la terra és d’esperar que només quede la mar que ho cobrisca tot. L’uròbor anuncia, per tant, una entropia aquosa on la serp nadarà farta, mentres digerix el món per a tota l’eternitat. 

L’uròbor es representa a vegades com un peix, i jo dic que també l’evoquen, per exemple, els cans que s’oloren l’anus incansablement. Tot el que forme un cercle que gire sobre si mateix és símbol d’eternitat, a la vegada que un vòrtex, l’origen del remolí que ens ofegarà, missatger d’una segona arca de Noé. Però esta vegada –per favor– que siga una autèntica revolució; que siga l’arca d’Ibsen, un final etern: “Una revolució conec només / que no haja sigut obra d’un farsant, / la del diluvi universal, grandiosa /entre les altres mil revolucions. / Però llavors no tot fou sublim. / Pensa en la dictadura de Noé. / Busca’m només l’aigua que la terra / ha d’inundar. Jo, llavors, somrient, / col·locaré una bomba davall de l’arca”. Potser només siga perfecte allò que acaba, perquè acaba. El sentit de la vida, digué Kafka, és que s’acaba.