X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

GAMBA ROJA

Gambes més enllà d’Orió

És la gamba roja de Dénia? Hi viu tot l’any o només estiueja? En realitat, el mengívol i deliciós crustaci que es compra en els mercats de la Marina procedix del Canal d’Eivissa, que s’allarga entre les costes valencianes i les pitiüses. En La cuina de la Marina Alta (Drassana, 2018), l’obra dels xabiers Josep Vicent Miralles i Marisa Piles, es tracten estes i altres disquisicions en clau d’humor

28/10/2018 - 

VALÈNCIA. L’estiu de 1977 els humans, que som uns catxondos d’allò més líric, vam enviar la Voyager 2 a solcar l’espai interestel·lar. Bé, no tots els humans, només un grup xicotet de persones molt sabudes liderades per un altre grup encara més xicotet, que aquell dia estava en Cap Canaveral fumant en bata i amb ulleres de sol Ray-Ban. És que en 1977 fumava tot déu i era cool. Jo no havia nascut, però d’haver estat allà sens dubte haguera sigut de la indòmita banda del cigarret. La Voyager 2 era un coet Tità Centaure, que és un fet que ens té igual, però fa xulo dir-ho. L’objectiu del viatge era explorar modestament el sistema solar exterior i per tal de justificar-ne la despesa, com fan els xicons d’Erasmus a les tres del matí des d’un bar amb wifi de Cracòvia, de tant en tant la nau encara ens envia fotos i indesxifrables senyals sonores a través de la xarxa d’espai profund. Nosaltres, com les compungides mares dels estudiants, sospirem i diem: “Ira si fa coses de profit, guapo, més que guapo!”.

Es calcula que la quimèrica nau vagabunda emetrà fins al 2025, any en què es quedarà tirada sense energia si no s’estavella abans contra un meteorit, se la fot un Kraken de l’espai o acaba en un embús d’objectes transneptunians en el núvol d’Öpik-Oort. A bord, potser en la guantera, la Voyager 2 du un disc d’or amb informació bàsica al voltant dels sers humans destinat a una hipotètica civilització extraterrestre que el trobe i el puga desxifrar. El disc conté un tema de Chuck Berry, salutacions en diversos idiomes, sons de balena, etcètera. També hi ha enregistrat un plànol còsmic per a localitzar-nos i una profusa definició de les nostres característiques físiques i socials, la qual cosa és, com sap qualsevol aficionat a la ciència ficció, una absoluta temeritat. I què té a vore tot això amb la cuina de la Marina Alta? Sagaç pregunta, amics.

Bé, en eixe disc d’or coordinat per Carl Sagan on es codifiquen les nostres veritats universals per a eternitzar-les en la lluminosa nit de la intel·ligència de les espècies hi ha una ignominiosa absència, un enunciat incontrovertible que s’haguera hagut de dur a bord per tal de provar si des dels cels remots collava en el nostre contumaç imaginari: dir “Gamba de Dénia” és una barbaritat. A vore si ens entenem: és com el delirant capítol que explicava Vila-Matas del conat de conflicte internacional per un ós italià (?) abatut en els Alps suïssos. El divulgador de la literatura portàtil afirmava que defensar la causa de la italianitat de l’infortunat plantígrad era una mostra de delicat sentit del nacionalisme o de l’humor. Un casus belli que haguera fet botar les llàgrimes de Duchamp davant el seu urinari Fountain o exclamar per segona vegada “està vosté borratxo com una òliba” a Chesterton. Una d’aquelles entendridores banderes que agita l’orat del poble, vell, escarransit, mellat i mig nuet, en la plaça de l’Ajuntament amb una cucurutxa de paper de plata al cap per si la CIA, la DEA o El Corte Inglés estan a l’aguait.

La gamba roja (aristeus antennatus) és un deliciós animalet que es pesca en les profunditats del canal d’Eivissa, a vora trenta milles de la costa valenciana. Allà la capturen les embarcacions dels pòsits de la Marina Alta i les Balears i en realitat qualsevol que hi vullga anar. I cap dels rojos i brillants exemplars eixits de les valls abissals i destriats amb mà experta pels mariners de les barques d’arrossegament ha presentat al llarg de la història alta de padró en la ciutat del Marquesat, així que no fotam amb la filiació, amics, ni ens fem els sabudets en la pescateria del mercat com qui despatxa dia sí dia també amb les criatures de Posidó, estremidor de la terra. Des de la nostra vora de la Mar Baleàrica ja ens va bé la nova denominació que fa per obrir-se camí tímidament en el relat oficial: “Gamba de la Marina”. Acceptable, si més no.

Post Scriptums

PS 1: De dir-li “mero” al que és “emperador o “besugo” a la “tonyina” ja ens barallarem un altre dia.

PS 2: Seria meravellós que uns sers prolixos en antenes i viscositats multicolors trobaren per fi la Voyager 2, que d’allò més acomboiats anaren en solemne comitiva a inspeccionar-la amb el seu president al capdavant, la banda de música de la capital, militars d’alta graduació acuradament escollits i periodistes afectes al règim, que els dos sers multicolors infantils amb millors notes del planeta dugueren, repentinats i perfumats, uns coloms (amb antenes) per a amollar-los i que les aus s’enlairaren sumptuosament amb els primers acords de l’himne del país, que s’obrira la porta de la nau tot d’oohhhh i aahhhh, que descobriren la guantera i que, després de tant de tràfec, trobaren que el becari de la NASA, que lidiava amb una ressaca de cavall el dia del llançament, havia confós el disc d’or de Carl Sagan amb el Frampton Comes Alive! de Peter Frampton (1976), de manera que esta farsa es resolguera amb una interpretació conjunta, estupefacta, interestel·lar i emocionada del “Ooh, baby I love your way, everyday... Wanna tell you I love your way, ooh... Wanna be you night and day”.

Noticias relacionadas

memòria de llibres i pel·lícules

Una mitologia de cel·luloide i de paper

Por  - 

Duem gravats a foc, de manera més o menys conscient, els noms i els escenaris dels personatges i els llocs apresos en la foscor de les sales de cinema o a la llum de les pàgines dels llibres. Rescatar-los de la memòria és un viatge tenyit de nostàlgia, però també un torrencial homenatge a les ànsies de vida i aventura que pugnen per brotar dins de la nostra ànima

Manel Marí

Manel Marí: un got buit espera l’amic absent

Por  - 

Manel Marí era d’Eivissa i de València, en l’illa nasqué i en els carrers del Cap i Casal descobrí una particular implicació, cap a la maduresa i els sediments que sembraran el futur. Naturalment el de Joana, sa filla i millor llavor, també el d’Eva, nervi i arrel, companya. El de la seua família i d’aquells amb qui compartí complicitats ocasionals, dels qui ens hem hagut d’empassar el glop de buit després del mos amarg. Fou el matí del 31 de gener del 2018 al Clínic de València, massa prompte i a repèl... Què en podrem dir? Havia nascut a Vila el 17 d’agost de 1975

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email