GRUPO PLAZA

'EN PRIMERA PERSONA'

Gener tanca el temps del llop

La banda de Carles Chiner grava el segon disc amb el prestigiós productor Paco Loco després de dir adéu al seu exitós debut al Palau de la Música 

22/06/2016 - 

La història d’El temps del llop podria ser un relat clàssic, amb plantejament, nus i un desenllaç feliç. Un èxit a xicoteta escala, eixa en la que es mou l’escena musical valenciana. Carles Chiner (Quart de Poble, 1982) era un llop solitari quan es planteja eixe disc com l’últim intent per viure el somni de la música i encerta en la diana. Amb el nom de Gener es forma una banda, una bandada que recorre escenaris i desfà el nus amb un directe poderós. Els concerts i els Premis Ovidi Montllor 2015 al millor àlbum pop i a la millor lletra per Contrallum han escrit un final feliç al capítol que acabà el passat dissabte 18 de juny al Palau de la Música.

Abans d’esta actuació per tancar un cicle quedem amb Carles Chiner a Picassent, on Gener fa l’últim assaig i ultima les maletes per viatjar a Cadis, on ja estan ara mateix gravant a l’estudi del productor Paco Loco en El Puerto de Santa María. Amb el segon disc s’escriurà un nou capítol amb un argument ben diferent.

- La cançó que dona nom al disc, El temps del llop, diu que ser artista no ha funcionat i demanes un fusell. Era l’última bala?
- Sí que ho era. Quan comence a gestar el projecte la meua dona es queda embarassada i quan grave el disc el nano té uns pocs mesos. És un moment de canvi, amb la crisi portava dos anys a l’atur i no tenia per on tirar. La música sempre estava ahí però des de l’adolescència ja havia renunciat al somni. Vaig recopilar totes les cançons que tenia i vaig fer-ne de noves, com un diari personal d’aquell temps. Decidisc que si no funciona el disc, si no connecta amb ningú, xape la paradeta. Però sortosament funciona i és fantàstic tirar la pedra i que, de sobte, algú reba el missatge.

- En la mateixa cançó cantes que no et quedava més camí que tornar a viure del camp...
- Era un poc de veres, però no del tot, perquè també sóc un farsant. Durant l’atur vaig estar un temps cuidant uns camps del meus sogre i vaig durar quatres dies. El meu avi era llaurador i fins que no et poses de sol a sol no te n’adones de la pasta de la que estaven fets els homes i les dones de fa 50 anys.

- Tot el disc és teu. Les cançons, la producció, toques tots els instruments... Inclús la portada i el llibret els dibuixes tu. Més Da Vinci o Juan Palomo?
- M’agrada més això de Juan Palomo (rialles)... Va ser així per pura necessitat.

Les cançons les tenia molt treballades i havia començat a fer concerts jo sol. Vaig fer un primer intent de reunir una banda, no va quallar i pense que anava a gastar molta energia, així que decidisc fer-ho tot sol, menys tocar la bateria. El disc s’edita a l’octubre de 2014, ajunte la banda amb les cançons ja gravades i les presentem al Teatre Micalet l’1 de novembre. Són els músics que s’han quedat i han superat el disc. Jo estic molt content de la gravació amb Facundo Novo, tècnicament està bé, però li feia falta eixe flux d’energia que donen els músics. Ells han fet les cançons més intenses i millors en l’escenari.

- El 99% dels discos passen desapercebuts. Quin és el miracle del debut de Gener?
- No ho sé i no vull saber-ho. A vore si ara faig estratègia i no funciona. Si hi ha un miracle és el directe. Des del primer concert vam pensar que pagava la pena. Estàvem eufòrics, perquè veníem d’editar el disc gràcies al micromecenatge, bàsicament amb l’ajuda d’amics i coneguts. I eixe dia omplim el teatre, a la gent li agrada i els mitjans ens fan cas. Després els Premis Ovidi són una confirmació i tornen a posar-nos en l’agenda mediàtica, tenim més concerts i s’allarga la vida del disc. Però segur que sense tindre un bon directe El temps del llop haguera passat més desapercebut.

- Els concerts són la clau per la supervivència dels músics?
- Clar que sí, la venda dels discos és testimonial. La gent té accés lliure a tot en plataformes com Spotify, que per al músic és una ruïna. Jo a l’any que ve potser cobre cinquanta cèntims d’ells... Li passa també a artistes molts consolidats i que venen molt. Dels concerts sí es pot viure i hem d’acostumar-nos a que el disc és un instrument perquè la gent vinga a vore’t tocar en directe.

- Què ha suposat compartir cartell amb Manel o Joan Miquel Oliver?
- Si m’ho diuen fa any i mig no m’ho crec. Per mi Antònia Font són un gran referent i admire molt les lletres de Joan Miquel Oliver. Ells i Manel han aconseguit tocar a tot l’Estat espanyol cantant en català. Això és ara molt difícil. El nostre repte és actuar algun dia en Madrid, País Basc o Galícia cantant en valencià. Hem actuat per la Comunitat Valenciana, Catalunya i Balears i tampoc no és fàcil obrir-se camí.

- El teu treball com a guionista es nota en les lletres de les teues cançons. Escriure en valencià condiciona?
- Porte fent música des dels 14 anys, escrivint cançons i actuant. La meua primera composició madura va ser en valencià i ja no he tornat al castellà. És com em trobe còmode. La música per mi és l’últim reducte per ser completament sincer i parle de coses personals perquè no vull tractar altres temes ni m’interessa pontificar sobre política, per exemple. Crec que la revolució no la faran les cançons des dels sentiment sinò els assajos, els teòrics que fan propostes per canviar les coses.

- Ja no és El temps del llop en la teua vida?
- No, les cançons d’eixe disc tanquen una part de la meua vida. El títol ve sobretot de la dita: el llop és un llop per a l’home. Del concepte de Hobbes, de la pel·lícula apocalíptica El temps del llop, de Haneke, i també de la novel·la El llop estepari, de Herman Hesse. És la crítica a un tipus de societat que ens aboca a competir amb el veí, a arribar tots a dalt abans que l’altre i mossegant, si és precís.

El grup arriba al Palau de la Música dissabte a primera hora de la vesprada. Els cinc músics carreguen els instruments i l’equip des de la furgoneta i l’únic rastre del llop són les barbes de tots. Hipsters? “Noooo, és per peresa que tenim barba, som tots uns gossarros a l’hora d’afaitar-nos”, explica Carles rient. Veient la complicitat i el bon humor amb el que afronten la faena de muntatge queda clar que Gener són una banda unida. Pascual Rodrigo, Enric Alepuz, Vicent Todolí i César Castillo acompanyen Chiner en un projecte que han fet seu. Pantalons curts, suor i paciència. La prova de so es retarda una mica... Un allau de xiquets envaix el Palau a eixa hora perquè hi ha concert de cors infantils a la sala principal. No fa tants anys Carles era un d’ells: “Vaig cantar ací quan era nano Mefistofele i Carmina Burana amb l’Escola Coral de Quart de Poblet. Recorde vindre ací i quedar impressionat. Tornar per tocar la teua música em fa molt de goig, és molt simbòlic”.

La broma amb les barbes continua a l’hora de fer-los una foto i optem per l’escenari per no desmitificar la imatge del rock als camerinos: “No, millor no, que només hi ha llet i magdalenes”, demana Enric, el bateria. Estan pendents de renovar el tiquet d’aparcament a la zona blava i poc abans de tocar Pascual anirà al bar a per un parell, només un parell, de cerveses. Molt professionals. Així sonen, com un tro al voltant de la veu potent de Carles. Arranquen amb una cançó del pròxim disc i el cantant saluda al públic recordant que fa any i mig s’estrenaven al Teatre Micalet “des de la resistència” i ara estan a l’institucional Palau de la Música de València per tancar la gira i encetar un nou temps. Sí que ha canviat el conte.

- Com serà el nou disc?
- Canviarà moltíssim. Si el primer estava entre el pop i el blues, este segon està entre el pop i el soul. Estem molt il·lusionats per gravar amb Paco Loco. És una passada! El 80 per cent de la música espanyola que ens agrada i sona a Ràdio 3 l’ha produïda ell. I ha sigut un gust muntar les cançons entre tots. Gener va nàixer com un projecte personal però ara és dels cinc. Jo compose i porte la direcció creativa, però les cançons les fem créixer entre tots i prenem les decisions democràticament. A més, volem mantindre la naturalitat del so que tenim en l’escenari; per això gravarem en directe tota la música per una banda i totes les veus per una altra. Volem eixe flux del directe. I ens acompanyaran un cor de veus femenines: les meues germanes, Paloma i Marta, i també María José Peris i Ana Conca, de la companyia Las reinas magas.

- Un nou so. I també un altre concepte?
- Sí, tindrà un nexe conceptual: el disc està sencer dedicat a dones de la cultura popular, de la cultura literària i dones de la nostra vida; a elles: germanes, mares, amants... És un al·legat a favor de la part femenina i en contra d’eixa part masculina del llop competitiu, de fer la guerra en comptes de l’amor.

L’últim alé del llop ompli d’energia l’escenari mentres el grup toca amb la mateixa convicció versions d’Ovidi o Raimon i les seues cançons pròpies amb ànima de blues. El Mediterrani i Jeff Buckley conflueixen en Gener i Carles busca els ulls del públic per cantar-los trossos de la seua vida. Hui la lletra de Valents li ha donat la raó: “Ja, has de triar, és senzill: la vida és un riu que va sempre avant. Va, fes un intent, el riu mulla igual a covards i valents”. Ell es va atrevir i ara està vivint el seu somni. Mentrestant, “les oficines estan plenes dels que foren molt covards”. 

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme