VALÈNCIA. L'esmorzar a la valenciana és carn d'elogi per la seua capacitat per a coalitzar hedonismes. Per la seua virtut pantagruèlica. Per la seua diversitat alimentosa. S'ha convertit també en fenomen sociològic, en paral·lel amb un canvi reputacional pel qual les -aparentment- xicotetes veritats s'han alçat com a agarradors identitaris enfront del relativisme.
Però… i si, a més de tot això, també explicara el veritable potencial de la València metropolitana? I si fora un acte tan espontani que des d'eixa inconsciència va deixant molles -de pa- sobre com es fabriquen comunitats, en lloc d'alienar-les?
Limitar la importància de l'esmorzar al que un s'arrea al cos és quedar-se a mig fer. Perquè, moltes vegades, eixa carta variadíssima d'entrepans són pura guarnició per a la verdadera força motora: el fet de la trobada. I si ho són és, també, en absència d'altres espais que aconseguisquen una coalició social similar. Les cases d'esmorzars ocupen eixe lloc en la jerarquia de la socialització. Per què la població urbana va d'Almussafes a Roca passant pel polígon d'Alboraia?, Per què els esmorzars connecten allò que es desconnecta d'una altra manera?
Sobre eixe rerefons connector sap, més que la majoria, el creatiu Joan Ruiz, transmutat en Esmorzaret. El seu coneixement és fruit de la pràctica abundant però també potser de la distància que li conferix haver encarat el fenomen des del seu origen, Mallorca, sorprés pel que veia en les comarques valencianes i amb la necessitat de verbalitzar-ho. El seu feed és, també, un mapa de vincles que excedixen les geografies rígides.
Sobre la capacitat de l’esmorzar per a unir punts, opina: “Els bars d'abans i que, per sort encara perduren en alguns barris, tenen eixe caràcter vertebrador i punt de referència per a les persones que viuen relativament a prop. A vegades pense que eixa responsabilitat vertebradora es va generar pel fet de ser espais que estaven oberts durant moltes hores al dia, espais que eren regentats per persones implicades en el seu negoci i que normalment també eren veïns del mateix barri. Un altre factor clau que crec que va influir molt en què els bars es convertiren en punts de referència i trobada és que fa diverses dècades els canals de comunicació no estaven tan desenvolupats com ara, amb el que els bars eren llocs on poder deixar missatges per a altres persones o trobar-te amb amics”.
Sucursals comunicatives, potser l'atractiu que oferix a poblacions variades té a vore amb la sensació boirosa d'atemporalitat: en lloc de fer scroll infinit a la realitat, una parada en espais que podrien pertànyer a qualsevol temps. Ruiz afig una variable: l'econòmica. L'escassa barrera del preu com a element de democratització i barreja. “Encara queden moments en què preval el moment gastronòmic per damunt de les qüestions socioeconòmiques. Eixos moments són el desdejuni i l'esmorzar. Un dels factors fonamentals és l'assequible tiquet mitjà, que permet que en un mateix bar s'ajunten diferents oficis i segments socials. També existixen algunes pràctiques, que únicament es produïxen en eixa franja horària, com és que el client es puga dur el seu propi entrepà i únicament abonar la beguda, la picadeta i el servici. Esta pràctica, que jo conega, únicament es dona en en terres valencianes, i no en tots els bars”.
El realitzador Javier Polo, director de cintes com El misteri del Pink Flamingo, incidix en la seua importància com a vehicle de trobada: “La seua funció vertebradora es basa principalment en el fet que és una tradició social que ens fa feliços i que es disfruta en companyia, és igual l'edat que tingues, la classe social, d'on sigues”.
En un crossover inesperat, el gran defensor de la causa metropolitana, l'exalcalde Ricard Pérez Casado, podria fer-se valdre del fenomen de l'esmorzar per a explicar les seues tesis. "El fet metropolità -ha insistit repetidament- necessita una governança diferent perquè els límits municipals no servixen, tenen la seua explicació en el passat però no en el present. Han de compaginar-se dos coses: el sentiment d'adhesió, que el meu poble és el meu poble; i una altra cosa és que la mitat dels del meu poble treballen en un altre lloc. Hi ha necessitat d'un instrument metropolità per a una massa crítica d'un milió i mig d'habitants".
El rastreig de la deriva de part d'eixe milió i mig d'habitants els dissabtes a l'hora de l'esmorzar podria ratificar la capacitat elàstica de la València metropolitana, per damunt de les cotilles municipals. Només cal seguir el rastre de l'entrepà.