Silvia Ghiara, és una rara avis, una cuinera que gestiona un restaurant sense ajuda, “he tingut males experiències amb els socis” confessa. Des de poquet abans de la pandèmia, quan se n'anà el seu l'últim soci, està a soles. Ella cuina, pensa el menú, prepara les factures, rep els proveïdors, compra, neteja, o gestiona amb el segur els desperfectes del tendal “soc la jefa pringà”. I també prepara cada dia un menú que s’ha guanyat a un fum d’incondicionals en el barri de la Petxina, al costat de la famosa superilla. Les parets les decoren uns murals únics de Paula Bonet, record de l’antic bar La Grossa on ara es troba el seu restaurant. Allí va cuinar una temporada, abans havia estat molt feliç en El Localito de la urbanització Santa Bàrbara, i després no tant en La Maja de Russafa, “vaig haver d’aguantar cada cosa… que em vaig decidir a obrir-me alguna cosa pel meu compte”. El destí la va portar a quedar-se l’antic local on havia treballat, on es troba ara Gastromàntic, un nom que ret “homenatge a una cançó de Love of Lesbian”. 
​​​​​​

Al principi obria a tota hora, però amb dos fills i un gos, ara només obri de dilluns a dissabte al matí, i les nits de divendres i dissabte. “El primer any no podia contractar ningú i m'havia d'ajudar la família, ara ja tinc dos cambreres i un cuiner contractats que m’ajuden molt. Però va ser molt bonic, crear un negoci des de zero, estar en família amb il·lusió… fins que va arribar la pandèmia i vaig començar a fer menjar també per a emportar per sobreviure”. Adaptar-se al context, això ha sigut una constant que provoca per exemple, que per Nadal contractara a un cuiner només per a ajudar-la a fer croquetes per a portar a casa. El secret d'eixes croquetes no és tal, ja que com afirma ella, “són unes croquetes fetes amb molt d’amor i amb sabors molt diferents, no faig mai la mateixa recepta, soc massa anàrquica cuinant. M’avorrisc de fer-les iguals”. En realitat un poc de secret tenen: el panko cruixent per fora, una beixamel lleugera feta amb molta calma, molt de sabor i molts anys d’experiència són la clau per a unes croquetes que tenen un fum de fanàtics. De pollastre a l’ast, d’arròs amb gorgonzola i anous, de blanc i negre amb faves, d’ànec i ceba caramel·litzada, de calamars en tinta… “Les vaig canviant molt, és una de les coses que més m’agrada cuinar”. 
 

Si les croquetes són un indispensable a l’hora de visitar Gastromàntic, els arrossos i fideuaes que no falten mai en el menú diari, un altre. “És el que més es demana per a dinar, hi ha client que si no hi ha arròs no es queda”. Ara bé, els arrossos -cuinats amb varietat Albufera- no són els clàssics, sempre hi ha variacions amb secret ibèric, blanquet, figatells, torrezno, o pimentons del padró entre els plats més carnis. Que es combinen altres dies amb fideuades de sèpia, carxofa, alls tendres, boletus o fins i tot de sobrassada. Això sí, com que Silvia es confessa fan del producte de temporada, “jo vaig al mercat, mire que fa millor pinta i està millor de preu, i m’invente el menú del dia”, no saps mai quin arròs tindràs demà. També tarda més que una casa de menjars a preparar el teu plat per a emportar, que continua oferint des de pandèmia, perquè molts plats com les pastes fresques, l’abadejo en tempura, les croquetes o el lluç a la planxa els fa al moment. “Intente que les coses te les emportes acabades de fer, perquè te les menges a casa com si estigueres al restaurant”. De fet, discutix amb els clients que li demanen desenes de croquetes fregides per al dinarot de l’endemà, “si no les mengen al moment, vull que se les emporten crues i les fregisquen a casa, però hi ha qui les vol ja fregides” es lamenta.
 

Una de les seues màximes és que no entre res de quinta gama al restaurant. “Eixe producte no val res” sentència, “m’han deixat alguna cosa els comercials per a tastar-la i ho tinc morint-se de risa en el congelador, perquè és fatal i és car. M’estime més fer alguna cosa més senzilla que servir qualsevol cosa precuinada”. Perquè ella ho fa tot: caramel·litza la ceba, prepara les seues tomaques seques, tritura el pesto casolà, s’inventa els curris al seu gust, cuina totes les salses, fa les seues vinagretes, fins i tot macera les olivetes picants per a acompanyar la cervesa. Una cosa a la qual Silvia no li dona massa importància, però que realment és una excepció, i que esdevé el punt diferencial del seu restaurant. En un context gastronòmic on la tendència és simplificar preparacions i tindre un fum de productes precuinats, Silvia es complica la vida i fa des dels aperitius a les postres. Uns dolços que no et voldràs botar en la teua visita a Gastromàntic: tortada de xocolate i café, de poma amb formatge, de “la abuela”, o el tiramisú de torró són tots casolans, i fan gust de tortades fetes a casa. 

Tot i que la zona de Juan Llorens ha deixat de ser una zona de referència pel que fa a la restauració. Silvia continua tenint uns clients que són quasi família, molts van des del primer dia, ara bé, reconeix que el barri “ha baixat molt com a zona d’oci i costa arribar a públic nou”. Eixa familiaritat es nota en l’ambient, i amb la predisposició a agradar a tots els clients. Si va algun celíac, xiquets d’eixos que no mengen res, o alguna persona a dieta, els prepara qualsevol cosa al moment, “m’apanye perquè tot el món puga menjar i si puc, canvie els plats un poc a demanda”. Eixe és també part del seu relatiu èxit, perquè sobreviure al fet de ser dona, empresària, cuinera, mare, gestora i a tots els entrebancs que han patit -zona Zas, pujada de preus, pandèmia, personal poc seriós.- és tot un èxit. Perquè més enllà dels titulars o "d'estar de moda” ella es queda amb el client que li diu: “jo en casa no menge mai verdures, en canvi, ací estan més bones i les demane sempre. La meua esposa no dona crèdit”. 

Té pendent des de fa temps canviar la carta de les nits, “voldria fer una carta més curta de tapes, però no tinc temps”. Un temps que atropella i no dona treva, “potser canvie de proveïdor de cervesa, introduiré un nou sistema de reserves…” coses que com que no són urgents, els xicotets bars o restaurants van deixant sempre per a l’endemà. Tal volta d'ací a uns anys, quan els projectes unipersonals com el de Silvia desapareguen devorats per lloguers impagables i un entorn cada volta més ple de franquícies, trobem a faltar eixos temps i eixos llocs. On una simple ensalada marca la diferència, perquè està feta amb cura i amb productes del dia, i costa el mateix o menys que les ensalades de supermercat envasades per màquines amb vinagretes industrials. Mentrestant disfrutarem de menús del dia i plats per a portar plens de sabor i veritat, i aplaudirem la valentia d’aquelles cuineres que no només sobreviuen, sinó que també fan feliços els comensals, a força d'adaptar-se i fer de la necessitat virtut.