Ha superat València la ressaca cultural del boom immobiliari?

VALÈNCIA. L’arquitectura és l’art de projectar entorns construïts. Una paraula composta pel grec αρχ —guia— i τεκτων —construcció— que es va inventar com la coneixem hui fa dos-cents anys, durant la Il·lustració. Des d’eixe moment, lleis, reglaments i escoles han definit què era l’arquitectura. 

La bombolla immobiliària va ser un abans i un després també per explicar la professió. Una funció que ara també ocorre a l’edició de llibres, el comissariat d’exposicions i la pedagogia a les aules i els mitjans. Però com ha canviat el panorama als últims vint anys?

“La crisi econòmica de 2007 va arrassar moltes d'aquestes iniciatives. Però no estic d'acord a dir que el batec cultural haja minvat. Ben al contrari, ara és molt més ric. No hi ha més que donar una ullada a les xarxes socials de l'ETSA-UPV o dels col·legis professionals”, pensa Ivan Cabrera i Fausto, director de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura a la UPV i president de la Conferència d'Escoles d'Arquitectura d'Espanya des de 2017.

“La gran diferència és l'amplíssima oferta actual, gairebé qualificable de bombolla, que fa que cada acció de manera individualitzada haja de fer esforços significatius per guanyar l'atenció del públic. Aquest camí, precisament, sí que el tenim fet i està en la mà de l'audiència trobar exemples de la magnífica producció editorial i cultural que trau profit de l'ensenyament i l'exercici de l'arquitectura al nostre territori”.

Per a Sol Candela Alcover, directora de la Fundació Arquia, fites com l’edició de la revista ViA Arquitectura o la Biennal de València “són el resultat d'un context polític i econòmic que difereix molt de l'actual, encara que es poden trobar exemples com és el cas de Vicente Guallart, arquitecte valencià que exerceix a Barcelona, i que va idear Sociópolis juntament amb un famós equip”. 

“Ara ha guanyat un concurs en Xiong'an, prop de Pekin, amb uns habitatges autosuficients, on s'ha buscat la interacció entre la natura, la tecnologia i l'arquitectura. Aquí jo veig aquesta llavor del 2003. Potser al seu moment va ser massa avançat, ara que tot el món parla del cohousing i dels horts urbans”.

"Tornant a l'actualitat, esdeveniments com el WDC 2022 ajuden a reviure aquest batec que segueix existint. Des de Fundació Arquia aprofitarem la conjuntura per a crear sinergies, i en aquest sentit, el Festival arquia/pròxima dirigit a joves arquitectes que es realitza cada dos anys tornarà a València després de catorze anys”.

“Així mateix, es té previst editar el llibre Mestres Valencians. Arquitectura Moderna a Llevant, en col·laboració amb el COACV i WDC 2022. La investigació de José Ángel Fernández-Llebrez Muñoz planteja un recorregut per l'evolució de l'arquitectura contemporània (vinculada a la modernitat) a Llevant durant gran part de el segle XX, prenent com a pretext l'arquitectura dels mestres -que sobretot va dels anys 50 a 80-, al costat d'una sèrie d'antecedents i noms propis fonamentals de l’arquitectura valenciana actual”.

Invisibles per prudència o per audàcia?

Però mentres enguany hi ha 449 projectes nominats als premis d'arquitectura contemporània de la UE, 34 d'equips espanyols i cap de València. A l'últim catàleg del Foro Arquia, amb 128 projectes, vint estaven lligats al context valencià, però només tres vinculats a l'Escola de València. En un moment on l'arquitectura es valora molt per la instagramibilitat, els premis són més necessaris que mai. Però al mateix temps, l'arquitectura valenciana actual sembla poc valorada a l'exterior. Respon a un patró o és circumstancial?

“No és cert que l'arquitectura valenciana estiga poc valorada a l'exterior. Senzillament i circumstancial, juga amb ferramentes i en un context ben diferents. Fins als anys noranta quan es parlava de les escoles espanyoles d'arquitectura, se centrava quasi exclusivament el discurs en les escoles de Madrid i Barcelona i deixava l'escola valenciana en eixe grup difús i creixent anomenat «la resta d'escoles»”. 

“En aquella època i sota la direcció d'Arturo Martínez Boquera comença un intensíssim treball de fons per situar l'ETSA de València al grup capdavanter a escala de l'Estat i per trobar-li un lloc al context Europeu”, explica Cabrera i Fausto. “No sé si va ser per prudència o imbuïts per aquest caràcter valencià que ens fa sentir xicotets quan ens comparem amb els altres, però tots i cadascun dels directors i directores que van succeir a Martínez Boquera van mantindre la seua aposta”.

“Estem indubtablement a l'èlit de les escoles espanyoles i en certs aspectes com ara la recerca en arquitectura, som l'escola líder en l’àmbit estatal. Però tot ha estat a base de feina. Hem sigut i som incapaços de reivindicar-nos per pura idiosincràsia i és una llàstima. El temperament de la comunitat acadèmica d'altres escoles fa que es postulen constantment a protagonitzar esdeveniments i convocatòries com les que menciones. Nosaltres hem de vèncer la nostra excessiva prudència, veure amb claredat que estem en una posició boníssima que ens hem treballat a pols i mostrar al món qui som. D'una manera semblant a com explicava abans, açò també està començant a passar poc a poc. Ens arrimem indubtablement i feliç cap a un temps valencià a l'arquitectura estatal”.

"Crec que no s'ha valorat prou per part de l'administració a l'Arquitectura com a instrument de diplomàcia, tots coneixem l'efecte d'intervencions arquitectòniques en la promoció de ciutats com París, Bilbao o València per citar alguna", apunta Sol Candela Alcover. "L'aportació cultural dels arquitectes hauria de ser inclosa dins de les polítiques d'Estat, i considerar l'arquitectura com una indústria de país prioritària com també succeeix en moltes zones d'Europa on l'arquitectura espanyola està molt ben valorada i és recolzada per les mateixes institucions de país. Des de la Fundació Arquia fem difusió de tot el contingut relacionat amb l'arquitectura i disciplines afins de tot el territori nacional. La Comunitat Valenciana en concret està molt ben representada”.

Mentres el sector del disseny gràfic ha assolit certa reputació social i s'ha aliat amb el disseny industrial, de moda o d'interiors, els arquitectes sembla que no troben el seu lloc a la societat. Per què el col·lectiu professional dels arquitectes presenta una dinàmica diferent de la resta d'oficis del disseny?

“Aquesta pregunta aglutina almenys tres qüestions diferents i a cadascuna hauria que donar-li una resposta específica. L'exercici professional de l'arquitectura té una presència molt gran en la societat, afecta a moltes persones, durant un percentatge molt gran, si no constant, de la seua vida diària i implica moviments econòmics elevats”, apunta Iván Cabrera. “Determinades praxis més que qüestionables esdevingudes en el passat, especialment en temps de bonança, van atraure el focus mediàtic a la nostra disciplina, retreint-li determinades actituds d'una manera injustament generalitzada i aconseguint gran repercussió pels motius anteriorment exposats. 

“Crec que l'arquitectura valenciana viu un moment de reinvenció substancial, de millora d'allò què fa i de com ho fa i necessita que aquestes noves praxis vagen calant en la societat, restaurant-li el seu prestigi i recuperar així la desimboltura per llançar-se a les xarxes sense complexos”, augura Cabrera. “Eixe procés ja ha començat i serà tan exitós com l'arquitectura que estem començant a produir. Per això crec que això que menciones és totalment circumstancial. A banda, és just dir que el disseny valencià viu un moment dolcíssim i molt merescut, per això té també aquest protagonisme”.

"El col·lectiu professional ha hagut de reinventar-causa de la crisi del sector que li ha afectat més que a altres col·lectius. Cal reivindicar la figura de l’arquitecte en la societat, evitar el desinterès que s'ha produït i que res té a veure amb una professió absolutament vocacional, que ha deixat de sentir-se part de l'entorn productiu, part de la comunitat, a la qual té molt que oferir per la seua capacitat d'innovació i la seua creativitat", afegeix Sol Candela Alcover.

"La professió ha sabut veure les oportunitats i s'ha diversificat i especialitzat en àrees que abans no existien. Ha sabut posar al centre del projecte les necessitats de les persones, i ha gestionat noves maneres d'organitzar —com les cooperatives que no segueixen el model tradicional d'estudi. L'increment del paper de l'arquitecte en processos de participació ciutadana el confirmen com un interlocutor necessari entre els diferents agents que conformen el teixit social. Es pot veure en el treball realitzat per la Direcció General d'Arquitectura i Agenda Urbana del Govern d’Espanya en una propera Llei d'Arquitectura i en el seu procés participatiu i de reflexió, on es considera a l'Arquitectura com un fet cultural que incideix en el desenvolupament individual i col·lectiu, que influirà en la reconstrucció social i econòmica de país".