GRUPO PLAZA

de categoria

Han envellit bé els dibuixos animats de la nostra infància?

31/05/2022 - 

VALÈNCIA. Una volta superat en casa el debat que tenim molts pares sobre si "és bo que el xiquet mire la televisió" —òbviament la resposta és que sí, però amb moderació, ja que vivim en una societat i no en una caverna—, toca triar quins continguts són els més adients per als infants de la llar. Ahí trobem el primer problema: els dibuixos animats nous, els que estan de moda, segurament no els has vist, i no pots jutjar-los sense mirar-los abans. Mentre que els que tu miraves de menut no els recordes amb la claredat suficient i segurament —ja t'ho dic jo— han envellit malament. Així les coses, si com t'ha passat a mi i t'ha tocat endinsar-te en el món de la televisió infantil, ací va una llista de sèries per a xiquets, que tal volta... no siguen la millor opció, o sí.

David el Gnom

Que bonic és pensar qui hi ha gnoms al bosc, que s'ha de cuidar el medi ambient i que pots cavalcar a lloms d'una rabosa i ser set voltes més fort que ningú. Segurament recordes David i la seua dona Lisa. Per eixe ordre, perquè el protagonista és ell, mentre que ella era qui es quedava normalment netejant la casa i fent el dinar. Als xiquets els cuidaven les mares, i jugaven amb els pares, que eren els que practicaven esport i havien de salvar els animalets ferits —que tenien esclavitzats— perquè ells són els herois. No sé, tal volta en aquella època no ens semblara estrany als creadors —tots homes— que les dones tingueren un paper secundari, però ara, vore allò només fa que destil·lar masclisme ranci. Molt de "ningú és millor per ser més gran" i "cal parlar les coses i no fer guerra", no obstant això sempre dins de l'heteropatriarcat i l'estigmatització dels solters. Per cert, el final també va ser prou traumàtic, es veu que era el que els agradava en l'època.

Heidi i Marco

Parlant de finals traumàtics, i anant encara un poc més enrere, Heidi i Marco eren més tristes que Titànic i Bambi juntes. Seguint les petjades de Disney, on els personatges sempre són orfes, o perden els progenitors durant la pel·lícula, Heidi no tenia pares, i Marco anava a soles pel món perseguint sa mare. Per cert, quan Marco troba sa mare a l'Argentina està morint-se, per si no era prou drama haver d'emigrar per no tindre ni per a menjar. En este cas Heidi és una xiqueta alegre, la seua amiga Clara intenta superar-se i caminar, i la veritat és que no hi ha eixe "bonisme" actual de la majoria dels dibuixos. Així que, tot i que no eren perfectes, especialment Heidi passa el tall i pot ser visionada de nou sense haver de tapar-se el nas de la pudor casposa que fan altres dibuixos.

Érase una vez el cuerpo humano

L'altre dia la vaig posar a Filmin perquè la recordava amb molta estima. Més enllà del ritme lent, que va prou bé per als xiquets nerviosos, i de la música huitantera de fons, la sèrie és complicadeta. Els termes del cos són molt cultes, que la cosa està bé perquè els xiquets són esponges i cal que els parlem com a adults de tant en tant, però el llenguatge emprat suspén per altres motius. Només al primer capítol hi ha quatre insults del savi "que només vol dormir" que mana en el cos, cap als seus empleats: cretins, imbècils, inútils i idiotes. Sempre prou aïrat i enfadat perquè no envien bé els missatges via neurones, o no estan a la faena deixant entrar massa greix al cos. Per cert, en Érase una vez el hombre, que sí que està traduïda com a Hi havia una vegada l'home, al capítol de l'antiga Grècia es pot vore com hi ha prostitució i violació de dones... Això passava en aquella època —com passa ara—, però ptser no cal destacar eixa realitat concreta en una sèrie catalogada per a tots els públics.

Als minuts 14:10 i 18:58, es veuen les escenes inapropiades.

Bola de drac

A l'imaginari col·lectiu valencià la millor sèrie de la història mundial va ser la Bola de Drac. Entre la generació nascuda entre el 1975 i el 1990, que són els que més descendència estan tenint a hores d'ara, això és llei. Especialment per als pares més que per a les mares. Uns pares que, com jo, podíem recordar que el Geni Tortuga era un poc "calent", que Bulma estava sexualitzada i que la violència gratuïta imperava en el to general de la sèrie. Però bé, el companyerisme, la bondat de Goku, treballar en equip, la generositat contra l'egoisme de les forces del mal, podia fer-nos pensar que compensava. No compensa, especialment si els infants són menuts. Ara bé, això no impedeix que molts vullguem que torne, encara que siga en horari intempestiu, a formar part de la programació d'À Punt. Un altre debat és que siga cara o inapropiada per a xiquets, però ningú pot negar a Goku i companyia el seu paper per la normalització lingüística als anys noranta.

Altres dibuixos

Els Picapedra eren masclistes, es veu en un fum d'acudits i els rols prehistòrics de gènere. Speedy Gonzales era un mexicà que travessava la frontera per a furtar el formatge als americans, potser no cal ser tan xenòfob com en eixos dibuixos. Ranma no era una sèrie per a xiquets, amb un iaio que furtava la roba interior a les xiquetes i tres pretendents que intentaven conquerir Ranma en la seua versió masculina cuinant, netejant i lluitant. Shin Chan, bé, allò sí que eren paraules majors com demostraren en este vídeo Los Vengamonjas, tot i que en l'època ens l'oferiren en horari infantil. Els Fraggle Rock s'han mantingut prou bé, tot i que la muntanya de fem fa un poc de por, i ells tenen esclavitzats els Curris per a viure una vida ociosa, no anava massa desencaminat fa quaranta anys amb el seu missatge "els humans són idiotes i es carregaran el planeta". Els barrufets, on la femella sexualitzada només fa que desestabilitzar el poblat, tampoc passen el tall de producte apropiat. I bé, la majoria suspenen, en canvi, altres com Doraemon que també peca de no oferir una visió femenina o l'Abella Maia, sense ser perfectes, han envellit un poc millor.

Dibuixos actuals

La pròxima setmana se celebra a Madrid un festival de dibuixos per a xiquets, i al cartell estan: Bob Esponja, La Patrulla Canina, Peppa Pig, Simón, Pj Masks i My Little Pony. Precisament les dos primeres de la llista han sigut criticades perquè només hi ha un personatge femení entre els protagonistes. Cosa habitual en el passat com hem comprovat amb Doraemon, Els Barrufets, Bola de Drac, Els Guardians de la Galàxia... O, fins i tot, absència total de personatges femenins rellevants com en Campeones, coneguda popularment Oliver i Benji o Caballeros del Zodiaco. Altres com Scooby Doo o Dragones y Mazmorras sí que buscaven que hi haguera més paritat. Ara sembla impensable, tot i això, veiem com La Patrulla Canina són sis gossos fixos i un ensinistrador, i només hi ha una gossa entre els set personatges principals masculins. En fi, que hi ha coses que encara no han canviat, i els dibuixos són menys dramàtics i menys violents, però els que triomfen o pequen de "bonisme" i vides idíl·liques com en Simón, continuen sent un poc masclistes. De manera en molts casos més subtil que en Los Simpson o La Patrulla Canina, així i tot present. [PJB1] I deixem per a un altre dia allò de la diversitat, estil Capità Planeta on cadascú era d'una raça, perquè si parlem de diversitat racial o sexual, els dibuixos estan a anys llum de mostrar la realitat de la societat, i pequen pràcticament tots —amb comptades excepcions—, d'ultraconservadors.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme