Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

bitàcora

'Hüzün' d’Istanbul, souvenir honest del Bòsfor

5/04/2020 - 

VALÈNCIA. A partir de les deu i mitja de la nit en l’aeroport de València no queda res obert, ni una sola de les cafeteries: una màquina expenedora promet caputxins i sopes amb crostons però s’engul els diners i no retorna res a canvi. Pel que sembla accepta també targetes, però no hui. Per sort les preses de llum per als carregadors funcionen i puc cobrar-me en watts la falta de consideració. La terminal sense una ànima pareix encara més terminal, un purgatori per a passatgers esgarriats que esperen una nova oportunitat condemnats a la paciència i la immobilitat precisament en un lloc de pas.

Bucarest es troba més lluny del que es podria pensar, massa lluny fins i tot, quina volta estarem pegant o quin engany els mapes, la projecció de Mercator, el nostre coneixement de les distàncies i de la geografia i dels cossos celestes com este en el qual ara estem i no. Això sí, en l’aeroport romanés d’Otopeni la gent corre a les sis del matí i beu cervesa: fer escales és una altra forma de conéixer el món, una altra condemna, un altre control que superar sense líquids i amb el cinturó en una safata de plàstic. Una altra safata per als dispositius electrònics. Ni rastre de les cosquerelles o la incertesa de fa anys: de les pors de la primera dècada dels dos mil ja no queda a penes res, només el costum i el fàstic.

En l’aire la companyia TAROM servix un entrepà, refrescos, vi o cervesa, te i una xocolatina. He llegit que el nou Aeroport Internacional d’Istanbul aspira a ser el que més centenars de milions de passatgers moga a l’any, amb l’àrea lliure d’impostos més extensa del món, i també que substituïx al que portava el nom del pare de la pàtria Atatürk. Encara no ho sé, però Mustafà Kemal Atatürk m’acompanyarà durant nou dies com l’espectre vigilant d’una nació renascuda de la decadència d’un imperi; als europeus sempre ens ha seduït allò decadent i eixe serà el principal retret que trobaré en la mirada plastificada d’Atatürk en un cartell per a turistes o en la lluentor ceràmica del seu bigot en una tassa.

Un temps espés, afable

Istanbul és tot el contrari al que u creu quan viatja a Istanbul: si dels resultats de Google Imatges depenguera no volaria enlloc per por de trobar-me amb eixos paisatges nocturns amb monuments il·luminats i saturats i res més. Per sort ja no me’n refie. La veritat és que la modernitat de l’aeroport amb la seua mesquita envidrada encara en construcció contrasta amb l’aridesa de la carretera amb autobús, i esta amb les diferents altures d’una ciutat que trau el cap per la finestreta amb la caòtica esplendor de les megalòpolis de quinze milions d’habitants, i l’entrada desgavellada a esta monstruosa urbs contrasta amb l’ideal bohemi que inocula en la meua ment en baixar a la plaça Taksim de les revoltes, i este ideal amb un primer esmorzar decebedor a la caça de wifi per a aconseguir arribar a l’apartament, ara que hem desactivat convenientment l’ús de dades mòbils per a no patir el castic quasi letal de la falta de roaming a l’estranger. El sol crema les subtileses camí del Jurnal Hotel, del qual no havia caigut en com d’apropiat li resulta el nom al propòsit d’escriure el diari que duc des de l’altra punta de la Mediterrània.

La recepció del nostre hotel en el districte de Beyoğlu –que en realitat no és un hotel, sinó un edifici compartimentat en habitacions xicotetes però modernes i ben condicionades, amb recepció vint-i-quatre hores– és una postal de la manera en què transcorre ací el temps, segons he pogut comprovar en una primera presa de contacte que reconec plena de fantasies orientals preconcebudes, com no pot ser d’una altra manera per molt que u intente aterrar amb la ment en blanc. En tot cas, eixa primera impressió acabarà corroborant-se i tornant-se més precisa, perquè, com vaig intuir, el temps a Istanbul no és que discórrega d’una forma incomprensible per a un valencià modestament viatjat, però sí que ho fa a la seua manera, la qual cosa hui en dia, per cert, és pura ciència: ja sabem, o millor dit, comencem a saber, que el temps corre arran de terra d’una manera diferent al que corre en l’òrbita d’un dels nostres moltíssims satèl·lits; és més, el temps corre a diferent velocitat a l’altura del turmell que a la de la coroneta, segons ens informa el físic teòric italià Carlo Rovelli en L’ordre del temps.

El temps istambuliota el percep lleument espés, afable, envaït. Esclafat pels temps jordans, qatarians, indis, estatunidencs, saudites, francesos, sirians, russos o espanyols que s’esgolen pels seus carrers i abarroten els seus cafés, que fumen les seues shishas mòbil en mà i creuen comprendre els seus incomptable gats sense fer-ho de veres.

L’amargor istambuliota

Sobra una mirada al Bòsfor per a reconéixer qui ha sigut i és l’autèntic sultà d’Istanbul: a diferència de les masses d’aigua continentals, el braç aquàtic que servix de columna vertebral a la ciutat no és un riu com el Tàmesi sinó una imponent mar, l’onatge de la qual agita les embarcacions i l’ànim dels qui la naveguen o simplement s’assenten en un parc o en un moll dels seus màrgens a contemplar-lo. Es diria que la mateixa cadència del temps a Istanbul raja d’una vibració profunda i antiga de la seua mar, i la simbiosi entre la ciutat i la mar es torna irreversible: muntat en un ferri fins a l’illa Príncep de Büyükada en la qual seguiré la pista de l’exili de Trotski seré testimoni durant una hora sencera d’una costa construïda fins a l’extenuació, en la qual la ciutat d’Istanbul no dona ni un metre de treva fins que el vaixell maniobra per a atracar en el port. Diu el Nobel Pamuk en el seu llibre Istanbul: Ciutat i records que “Bòsfor” significa “gola” i que, per a este assentament humà que va ser Constantinoble i abans Bizanci, ho és tot. Istanbul s’entén millor a bord d’una embarcació, des de la perspectiva dels corrents i els esguits blancs i salats de l’aigua, amb els gralls de les gavines que coneixen els torns dels restaurants dels ponts i el gust dels cambrers que els llancen sobres a canvi de l’espectacle dels seus amaratges precisos batent les ales sobre els competidors que tracten de fer-se amb el cap o les vísceres del peix del dia.

Tarde a comprendre que la Viquipèdia no funciona perquè ha sigut vetada al país. Tarde menys a trobar els apartaments Pamuk: el carrer és anodí, ben avingut, comercial, occidental. A més de Pamuk he portat a Goytisolo i el seu Estambul otomano que aconseguix lliurar-me momentàniament del hüzün, l’amargor istambuliota que segons Pamuk és l’ànima de la ciutat, una amargor autòctona que si fora un sabor seria l’agredolç o el sabor de la carn a la brasa d’ací, i si fora una persona seria un ancià enllustrador que espera assentat en un escaló en un carrer turístic pròxim al nostre hotel i que manté l’ofici en l’era de les sandàlies i les sabates de pell sintètica d’usar i tirar. Hüzün és també una forma de deambular, de fumar, de prendre te quasi aponat en una d’eixes cadires que només ocupen els locals, els natius, els que saben suportar el sol turc de les dos de la vesprada en agost i fins i tot en eixes circumstàncies pegar una becadeta frugal entre les canyes de pescar plantades en el pont de Gàlata. La fluència espessa del temps a Istanbul també és hüzün, i hüzün és la meua mirada romàntica sobre la ciutat i les seues llibreries en les quals no he trobat la mitologia otomana que buscava, la meua mirada que en este primer viatge no ha volgut depositar-se en els enderrocs relatables per a un diari que a priori no pretenia descobrir res, només la sorpresa quotidiana d’un altre turista més.

Una ciutat sense fi

Istanbul cap en nou dies o en nou segles, en una novel·la o en mil set-centes paraules, però Istanbul no és una idea, està feta també de rajoles des que van cremar les seues belles cases de fusta; quinze milions d’habitants es mouen entre les restes d’un passat de serralls i geníssers, entre el silenci de grans conquestes i crims, entre plàstics que jauen en l’herba de parcs en els quals hi ha un bust de Zapata i una font en cascada sense aigua, entre la inacabable mercaderia dedicada a les inacabables onades de forasters de l’Est i de l’Oest que continuem perpetrant la invasió que no cessa, l’horda àvida de kebab turc que engul ayran per a compensar l’estómac i si de cas es pregunta què mengen de veres els istambuliotes, què hi ha a l’altre costat dels mostradors, els aparadors i les vitrines. Quinze milions d’habitants i milions de rostres passatgers, a Istanbul tot té aspecte de milió, de vastitud, de fi sense límits.

No sé si Istanbul està acabant o està començant, si encara existix mentres escric estes paraules que em recorden que en turc palavra significa “fanfarroneria” o “mentira”, segons Goytisolo per culpa de comerciants procedents de la península Ibèrica que en el passat tractaven d’estafar els comerciants locals emprant com a garantia la seua paraula, et done la meua paraula, paraula d’honor. Sé que he estat a Istanbul perquè encara persistix el record de l’aroma de peix a la graella en la riba de la mar i el vaivé salat del ferri, la sorpresa i l’ombra del desencantament, el ressò de la crida de les mesquites, i tota eixa mitologia que jo vaig pensar que existia en les llibreries i que potser, per fortuna, no he aconseguit trobar en esta ciutat densa, amagada, tràgica, magnífica, literària, procel·losa i lunar.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email