GRUPO PLAZA

LITERATURA

Ignacio Peyró: “La literatura podria començar i acabar amb Azorín”

28/11/2021 - 

VALÈNCIA. Si Pompa y circunstancia. Diccionario sentimental de la cultura inglesa (Fórcola, 2014), era ja un producte delicat i deliciós, un apassionat i excel·lent recorregut per la cultura anglesa, i Comimos y bebimos (Libros del Asteroide, 2018), una lectura d’una exagerada qualitat literària, l’aparició de Ya sentarás cabeza. Cuando fuimos periodistas (2006-2011) (Libros del Asteroide, 2020) ha aconseguit una benèfica audiència, allò de l’unànime consens entre públic i crítica. Un autor que evoca el desaparegut restaurant Chez Lyon de València, que cita de manera còmoda a Juan Gil Albert i que sap distingir el cicle de la taronja no podia ser objecte de la nostra desatenció.

Fem l’entrevista per telèfon, un dia d’estranya pluja pandèmica a València, i li confesse a Ignacio Peyró que, donat el meu debut –i retirada– en el gènere, el meu únic objectiu és no guanyar el premi a la pitjor entrevista promocional de Ya sentarás cabeza, tot un fenomen editorial. Una vegada pactat el tuteig, comencem pel seu cognom i la seua relació amb allò valencià.

-Eixe Peyró és ben nostre, no? 

-Sí, ningú m’ha d’ensenyar valenciania. Els meus orígens familiars remots són de la Safor. El meu cognom està molt present en tot l’àmbit valencianoparlant. Tots els matins quan anava a escola en autobús veia un camió de Fruites Peyró i un de Taronges Peiró. Que menys que saber coses d’una terra que m’agrada molt i que visite ocasionalment. Un dels millors poetes és Paco Brines, d’Oliva, i m’estime molt a Juan Gil Albert. Tinc una cosina que es va casar al monestir de Sant Jeroni de Cotalba, que és un lloc d’una gran bellesa. I m’encanta tot allò del burret, la cassalla, els figatells… Ja fa dos anys que no vaig a la Safor!

-Si com dius en el llibre, allò bo d’escriure és que no fas gasto i no beus, el mal de l’escriptura no és haver de cedir a eixa amabilitat de la qual dones tantes mostres en les xarxes socials? O la teua és innata? 

-Intente ser prou amable. No sempre ho aconseguisc, però ho intente, i a més quan es tracta dels teus llibres, i entre milions d’objectes que poden atraure l’atenció, si algú es pren la molèstia de detindre’s en un dels teus, s’ha de reconéixer i agrair la complicitat i la proximitat dels lectors.

 -S’ha de suposar que no d’ara, que ja fa temps que saps que escrius molt bé, i en este llibre, a més, tot és esplèndid, des de la fotografia de la coberta, que és teua, continuant per un inici apoteòsic… Però eres conscient de la tortura d’eixe final que ens deixa amb ganes d’una pròxima continuïtat? 

-Gràcies per les observacions. El llibre respon a un moment d’una certa ebullició, de formació pràcticament en solitari, d’un xicon amb moltes ganes d’escriure i amb una gran llibertat. Crec que el llibre, si alguna cosa hauria de destacar-se, és que té una certa frescor en molts moments, d’una persona encara poc tocada pel món. El llibre el podríem haver fet molt més curt, amb l’editor, però a mi el que m’encaixava vitalment era oferir tota junta eixa part del periodisme, prèvia a la meua entrada a treballar en la Moncloa amb el president del Govern. No sé si els pròxims lliuraments seran més breus, temporalment i també en paginació.

-Seràs indulgent amb la tortura de deixar-nos in albis amb el que passa després a la Moncloa? 

-Clar, seguirem publicant, però per a mi des del punt de vista vital hi havia una frontera en eixe moment, en l’entrada a la Moncloa.

Foto: RITA TUDELA

-Tens una capacitat colossal per a la descripció, la sentència, l’aforisme i la metàfora, com, per exemple, quan parles de Mallorca i descrius “la dulzura del sol –una dulzura tuberculosa e invernal–”, o quan evoques l’olor de lleixiu en els bars, que és una cosa que els qui hem transitat sovint pels bars no havíem vist escrita mai. Es posa l’accent en el teu dietarisme, però no creus que eres més exactament un retratista, un descriptor? 

-Sí, soc un descriptor. Sobretot en el meu llibre hi ha un intens esforç per descriure. A vegades això ocorre també amb la cosa política.

-No cometré l’error de dir que Peyró ha aconseguit una veu pròpia, però sembla que el que contes, i la manera en què ho escrius, ha trobat molts lectors delerosos de sentir-se còmodes amb la teua veu i visió del món? Hi ha hagut un feliç encontre? 

-Em pareix molt curiós i molt estrany, perquè un llibre com este, que és al capdavall un dietari, no deixa de ser una mena de blablacar, on tu et trobes amb un estrany i puges amb ell, i et pot agradar més o menys el trajecte, la manera de conduir, etc. I ara de sobte m’estan arribant elogis molt bonics, i això que és un llibre que té les seues rareses, amb molta acumulació i materials molt diversos, però per això mateix estic molt content que hi haja lectors còmodes amb eixa veu.

-Valentí Puig, Josep Pla, Perucho, Llop, Capó, Barcelona, Mallorca… No és habitual eixa estima tan plural per la literatura de la perifèria i, a més, per aquella no escrita en castellà. D’on naix això? 

-D’una curiositat intel·lectual, des de fa anys, per la producció de tot eixe àmbit cultural, siga quina siga la seua llengua. Sempre m’ha cridat l’atenció i al mateix temps l’he viscuda amb molta naturalitat, crec que com tants altres escriptors de l’interior. En tot cas, no et dic que hi haja una explicació genètica, però si una memòria amagada per la qual jo he pogut apreciar la bellesa de la llum del Mediterrani...

 -A propòsit dels referents literaris, no et trobes cansat que, com en una nota de tast de vins, s’hagen de descriure les teues fílies: Pla, Montaigne, Morand, Pascal… 

-La qüestió és que una cosa és allò que a tu et pot agradar com a lector i una altra cosa allò que t’influïx de veritat, que no és necessàriament el mateix. Moltes de les influències que tens no són necessàriament explícites. Et pot agradar molt l’escriptura de Josep Pla, però podria ser que la teua vida haguera estat més marcada per les cançons de Mecano. M’agraden molts escriptors i sempre estic llegint coses diferents per tal de vore si amplie el meu camp emocional. Em sent molt a gust amb eixos autors que has esmentat, i vaig fent el meu camí. Hi ha molts tipus d’escriptor, i jo també m’estic fent un determinat tipus d’escriptor, que al final el que intenta amb honestedat és parlar de la vida que té davant dels ulls.

-I ho fas com un orfebre, que construïx el text, més que per deposició de material, a partir de l’aforisme. 

-Diria que sí, i és que el dietari té molt del gènere de la glossa. De concentració de la prosa. No m’interessa el paper literari. L’onanisme per l’onanisme m’agrada fins a un punt molt determinat. M’agrada que en les pàgines hi haja un cert aire del món i de la vida. Un observador fred. El dietari és una manera de mirar el món, i són els teus ulls i la teua mirada, i la teua manera de situar-te en el món. L’altre dia comentava Gonzalo Torné que en el llibre es detecta una certa comicitat respecte de mi mateix, amb la qual també em sent molt còmode.

-Has escrit pàgines en el llibre molt afectuoses, reivindicatives de l’ofici de la traducció, que van més enllà del pane lucrando. 

-És del millor que he fet mai. Les sensacions que més bé recorde de l’adolescència són les traduccions dels clàssics a l’escola i a la Universitat. El que això suma i t’ensenya no està escrit i no t’ho proporciona cap altra activitat. Estàs amerant-te de civilització. El respecte per la llengua i la paraula que t’aporta el fet de traduir és impressionant.

-Vaig llegir una vegada a Raymond Queneau que Saint-Beuve retratava un personatge per al qual llegir a Racine li era suficient per a viure. Quin escriptor seria suficient per a Ignacio Peyró? 

-És una pregunta meravellosa. En tenim un que és Cervantes. El mateix Galdós seria suficient. Però per què limitar-nos-en a un? Cap escriptor és tots els escriptors. Hi ha coses que et dona Baroja i que no t’aporten altres, i per això Baroja és excepcional. Però la literatura podria començar i acabar amb Azorín i jo no estaria descontent.

-Des d’esta València que ja sembla tindre només dos estacions climàtiques, fred i calor, m’ha colpit el que dius, parlant de la tardor bruta de París, sobre la tardor com la gran estació de les ciutats per a tu. T’atreviries a dir-me una ciutat per a cada estació de l’any? 

-Quina barbaritat de pregunta, i difícil... Jo diria que l’hivern el podríem passar a Sevilla o València, on podríem distingir diversos matisos de la flor del taronger. Llocs càlids, amb un temps amable i cels blaus, llocs poc autoritaris com Alacant, Cadis o fins i tot Màlaga. Per a l’estiu cal anar al nord. A Santander. Menut, amable i amanós, fresc i amb producte estacional. La tardor és París, la gran Europa. I la primavera és Londres, perquè en la primavera la gent encara no se n’ha anat de Londres i els jardiners s’encarreguen que hi haja flors a la ciutat.

-Per a quan eixe llibre sobre la España turbia que cites com un dels teus projectes pendents? 

-Això no podrà ser. És impossible. M’encantaria haver escrit un llibre sobre Espanya com si Espanya fora un país normal. Un país on pogueres dir més o menys el que t’abellisca, com si fora això, simplement un país normal, ple d’estima i incapaç de recrear ferides. M’agrada l’Espanya oblidada, l’Espanya popular, provincial, que és un concepte que a vegades s’usa com a insult, però que jo reivindique perquè és on trobe grans peces de sabor. Natural, sense complexos, donada. Un país que simplement existira.

-En algun moment escrius: “Indiferentes al elogio, agradecidos al afecto”. No eres un escriptor enfadat. No hi ha cap pàgina d’odi estricte. Totes estan amerades de comprensió. Perquè a Espanya s’odia tant? 

-A Espanya hi ha una certa tradició dramàtica i teatral en l’odi que es professa. Tenim encara un sentit de l’honor massa excitable, que a mi m’agradaria vore substituït per una certa esportivitat. Tu pots guanyar o perdre, però no hi ha una ofensa mortal pel mig. A Espanya ens agrada guanyar o perdre per 5 a 0, i no un 2-2 o les victòries o derrotes per la mínima.

Foto: RITA TUDELA

-Algú t’ha definit en la premsa com un catòlic doblat de cinisme, però jo no ho crec, sembles feliç. En una de les anotacions consignes que algú s’adreça a tu pel carrer i et diu “Te he leído”. I tu sentencies: “Este es el Madrid con el que soñaba”. 

-He intentat sempre militar contra el cinisme, perquè és la pitjor part del mundanisme. No m’interessa. M’han passat coses boniques, però com que no he conspirat ni he renunciat a res per a tindre-les no m’ha calgut ser cínic. S’ha de mantindre una certa distància i cautela amb el món, però precisament per a conservar la innocència i la llibertat.

-El preu de la precocitat, dius, és el penediment. En el teu cas, hi ha una assumpció amable de la destil·lació de la vida. De quines coses podries penedir-te? 

-Sempre t’agradaria haver estat una mica millor en quasi tot. Menys peresós. És molt difícil mirar arrere sense pensar que les coses podien haver-se fet millor.

-Tot i que conservador, jo soc republicà, però tu tens una visió sobre la monarquia molt encertada a propòsit de certes qualitats que la podrien legitimar: “Si no te portas como el mejor de nosotros, dejarás de figurar como el primero de nosotros”.

-La història d’Espanya ha estat una història convulsa i d’alguna manera ha generat una percepció molt infeliç, a la qual en les darreres dècades la Corona ha aportat més del que haja pogut destorbar. Crec que Espanya no es pot entendre sense el fet d’haver estat una de les grans monarquies europees que funden la modernitat. Encara que només siga per respecte al que tenim penjat al Museu del Prado, no em sembla malament tindre una monarquia. Hem tingut dos vegades la temptació de no tindre-la i no ens ha anat particularment bé. Entenc el republicanisme, però no el compartisc, perquè es poden assumir igualment els valors de la ciutadania liberal amb una Monarquia Parlamentària, com en el nostre cas o el d’altres països molt avançats del nostre entorn. La monarquia, per a mi, és la picada d’ullet que fem a la història.

-Finalment, pel que respecta al contingut del llibre, com que els personatges que s’hi esmenten tenen un cert nom, és possible que algunes lectures hagen sigut interessades. Has tingut cap problema amb alguna aparició? 

-En absolut. Els personatges poden tindre algun tipus de contrast, però fins i tot amb Julio Ariza, que apareix en moltes pàgines, crec que els acabe aportant una certa grandesa. En el cas d’Ariza no dic que siga perfecte ni Santa Teresa de Lissieux, però davant dels meus ulls d’empleat impressionable hi ha una certa fascinació per la seua capacitat. En tot cas, si en algun moment hi ha alguna descripció que no cau massa bé, m’és igual. No és un llibre escrit per a l’escàndol ni per a ferir a ningú, i crec que eixa percepció de seguida es trasllada al lector.

Noticias relacionadas

DISCOPLAY

Zoo: El triomf de l’excepcionalitat

Són el fenomen més cridaner de la música popular valenciana de les darreres dècades. El col·lectiu de Gandia ha confirmat la seua vertiginosa projecció amb només tres àlbums, l’últim dels quals, Llepolies (Zoo Records, 2021), compacta la seua combinació de compromís social, esperit lúdic i mescla intel·ligent d’estils

VALENCIANS

Toni Espinar: "Som el que imaginem” 

Por  - 

El muralista i restaurador Toni Espinar (Alzira, 1970) s’ha passat mitja vida al carrer. Format a la Facultat de Belles Arts de Sant Carles de València i provinent d’una nissaga de pintors, les seues obres revisiten la tradició més nostrada encreuant-la amb icones de creació pròpia. Una rastellera de figures simbòliques plasmades amb pinzells, esprais, acrílics i envernissats, que, transformats per la inclemència del temps sobre els espais oberts, fan germinar la llavor de tota una transformació social

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme