GRUPO PLAZA

converses culturplaza

Irene Solà: “M'interessen les llegendes perquè conserven l'ADN de qui hem sigut” - Teresa Madueño

La catalana Irene Solà ha presentat a València Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres, una novel·la sobre personatges maleïts del més enllà articulada entorn de les llegendes que relaten les dones del Mas Clavell

| 13/10/2023 | 5 min, 21 seg

VALÈNCIA. Dones sàvies, un mas maleït i quatre segles de la història d'una família que es compta a través dels qui la recorden. Al voltant de la masia es troba el bosc, que ara abraça el relat però en el passat podia haver estat ple de dimonis i fantasmes, que, rondinaires, sempre han aguaitat a les històries que ara es conten i que no s'han alliberat encara de la por. Històries que tornen a la vida a través de les dones i gràcies als textos d'Irene Solà, qui en les reimagina i que crea al seu torn noves llegendes per als seus lectors.

Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres és el el seu esperadíssim tercer llibre després de l'èxit d'Els dics (la seua primera novel·la) i Canto jo i la muntanya balla. En tots estos llibres celebra l'art de contar històries i la importància que tenen a l'hora d'explicar el món que ens envolta, una cosa que per a ella és matèria d'estudi i clau per a crear: “Per a mi és molt interessant emprar el folklore per a escriure, els contes parlen de maneres de vore, de ser i de pensar que hem heretat. Parlen de les pedres portem en la motxilla que hem heretat i m'interessa treballar amb eixos materials”.

M'interessen els contes, la narrativa oral, les cançons i les llegendes perquè conserven l'ADN de qui hem sigut, i de com com a grup ens hem mirat i intentat entendre el món. Contem històries per a entendre i entendre'ns més, açò va passant de generació en generació i arriba a nosaltres”, explica Solà sobre la seua manera de construir històries que estan repletes de totes les que han completat la seua vida. Històries que lluny de mostrar-se neutres “parlen de maneres de vore, ser i pensar que hem heretat”, tot això dins d'un relat per al qual el concepte de novel·la es podria quedar fins i tot a curt.

Solà quan es referix a la seua obra sempre li diu projecte, en part perquè va estudiar Belles Arts, pel que confessa que se sent més còmoda comprenent que treballa des de metodologies típiques de l'art contemporani, en les quals el procés és clau: “Quan escric una novel·la mai sé quina novel·la escriuré i no m'importa molt, comence intentant entendre a quins temes i conceptes li vull dedicar els pròxims mesos i anys de la meua vida i a partir de ací comence a llegir molt, visitar arxius i biblioteques i parle amb experts sobre temes diversos”, explica sobre el procés creatiu.

El procés mai està marcat pel resultat final, sinó pel camí, cobra molta més importància contemplar els projectes amb “reflexió, escolta, paciència, aprenentatge i molta curiositat”, cosa que li permet comprendre la profunditat del que escriu alhora que ho treballa, fins que té “potes i cua i pot començar a caminar sol, moment de dir adeu i obrir un altre per a continuar reflexionant sobre nous temes, però jugant a un altre joc”.

En la seua obra -com a projecte i no com a novel·la- beu d'eixes històries del folklore sempre des del punt de vista “crític i contemporani”, fet que li permet entendre més bé qui som i què hem heretat, una cosa que també s'emmarca en l'espai on li naix la curiositat: “L'arrel del que jo faig és contar històries, que poden passar en qualsevol lloc i poden entendre's des de qualsevol lloc. Empre estes històries per a reflexionar sobre diversos temes i les construïsc en un espai on poden desenvolupar-se, sempre moguda per la curiositat i amb tant de rigor com puc”, explica. D'esta manera en Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres parla d'una rondalla en la qual cada dona que la conta està mancada d'una cosa, des de la llengua fins a un cor sencer, el que naix d'un pacte amb el diable i que és el que sembra la llavor de la curiositat per a la creació de la mateixa obra.

El pacte amb el diable és una premissa clàssica tant del folklore català com de la resta de folklores, jo volia que fora el nucli d'esta història des de la qual parlar d'una família del segle XVI quan Joana, matriarca de la família Clavell, li demana al dimoni un marit, que vol que siga hereu, amb una casa i terres, cosa que anomenen 'un home sencer'”, un argument que conforme es desenvolupa fa que Joana trenque el pacte en descobrir que al seu marit li falta un dit del peu, desfent la història d'home sencer, per la qual cosa decidix quedar-se amb la casa i l'ànima sense ser conscient de la conseqüència que afectarà tots els seus descendents: a tots els faltarà una part del cos, d'alguna manera, i sobre això es conta la història d'esta família suposadament maleïda, en la qual les dones prenen el relat i el transformen.

La seua història està repleta de màgia, terror i un univers enorme en el qual Solà demostra tota la investigació que l'ha duta fins a la seua pròpia rondalla. En ella revela xicotetes traces del que la turmenta i la preocupa, podent transformar la problemàtica de les dones de l'època en una d'actual a través de passatges que es relaten des d'un prisma crític i feminista, i que d'una forma única convertixen a Solà en la creadora de les noves rondalles que marcaran les futures generacions. Unes històries que bé podrien pertànyer al folklore que estudia i sobre el qual treballa, que tal vegada en uns anys s'estudiarà com el propi de l'autora.

next