Jesús i la Mari, cançó trista del Bar Mestalla - Fernando Miñana

El Bar Mestalla està tancant. Un cambrer agrana terra amb presses. Al fons se sent soroll de vaixella i les llums estan apagades. Uns clients una miqueta ronsos acaben d'anar-se'n. Són les quatre i mitja de la vesprada i el bar, un bar dels de tota la vida, un bar amb màquina de tabac i escurabutxaques, està llest per a baixar la persiana fins al sendemà. Ara tanca per les vesprades: Jesús Alfaro, que és qui el dirigix perquè La Mari, Mari Tere, que ha sigut la cap tota la vida, està malalteta, i ell preferix centrar-se en les seues dos especialitats: els esmorzars i els dinars.

La Mari està assentada fora, en la terrassa, a l'ombra d'un arbre, amb la mirada perduda. A la Mari se li escapa cada dia algun pardal del cap, però molts clients ho saben i a Jesús li agrada portar-la per a que parlen amb ella i li seguisquen el rotllo. Ho explica i se sent un cruixit de l'ànima. “La vida és aixina, té estes coses i ara m'ha tocat a mi”, diu amb els ulls vidriosos. Junts han passat una vida, han format una família i han tirat avant un bar amb més de cinquanta anys d'història. Però ara tot depén d'ell.

En el carrer Misser Mascó sempre hi hagué un Bar Mestalla. “Esta finca té cent anys i, que jo sàpia, en la planta baixa sempre hi ha hagut un bar. I abans que se'l quedara la meua dona, ja es deia Bar Mestalla”. La Mari va nàixer fa 72 anys en Valhermoso de la Fuente, prop de Motilla del Palancar, i quan Mari Tere era encara “molt joveneta” se'n va vindre a València. Els germans es van quedar la bodega que hi havia just al costat, i ella, en 1971, es va posar al front del bar. Jesús, que té 66 anys, sis menys que la seua dona, és del Grau i sempre ha treballat en l'hostaleria. Primer en el Centro Aragonés, i després en un bingo. A Mari Tere li agradava anar de tant en tant a jugar uns cartons i quan veia a Jesús li deia que era molt tontet. “I fixa't com hem acabat”.

Ells es van conéixer fa 36 anys i, al poc de temps, Jesús ja estava tirant una mà en el bar. Primer amb els dinars; després van incloure els entrepans per a l'esmorzar, i en els 90 van traure el cap a la porta i van vore que molts bars del carrer Misser Mascó -zona que la gent jove coneixia com a Mérito, per l'antiga Bodega Mérito- començaven a servir els cubates en grans gots d'un litre. El cubalitro havia arribat a la ciutat i estava arrasant. Jesús ho va vore i va convéncer a la Mari per a obrir també per la nit i començar a vendre'ls.

El barri es va posar de moda i els divendres i els dissabtes el carrer estava replet de jóvens amb un cubalitro a la mà. A uns els agradava quedar-se allí i altres simplement pegaven uns glops abans d'anar-se'n a una de les tres grans discoteques que hi havia pels voltants: Distrito 10, Jardines del Real i Woody. Jesús recorda aquella època convulsa assentat en una taula en el fons del bar. “Açò antigament era un corral. El bar era un corredoret que arribava fins a l'arc que hi ha a l'entrada del saló i ja està. Esta zona era un corral amb terra moguda, matolls i poc més. A vegades posàvem uns taulons damunt dels barrils de cervesa i la gent menjava ací. Era molt peculiar”.

L'ampliació del bar

Els jóvens no s'atrevien a piular-li a la Mari, que els posava ferms a tots. El cubalitro va convéncer la propietària de seguir amb el bar. Ella i Jesús portaven representació de joieria i Mari Tere volia deixar-se el Mestalla. “Però jo li deia que el bar ens podia donar una estabilitat que no et dona l'or. El bar sempre ha anat bé i t'assegura tindre per a menjar i dormir. Així va començar açò. Al principi comencem amb uns diners que ens va donar la cervesa Túria per a fer una reforma, i així ens empastrem, perquè les obres ens van costar més del doble del que havíem pressupostat. Però les va fer un amic i li vam poder anar pagant a terminis. No va passar molt de temps perquè la meua dona era un cavall en el treball i jo sempre he anat a rebuf d'ella. Als cinc anys, parlàrem amb la cervesa per a que ens poguera finançar les obres en el saló de dalt -diu 'dalt', però està només un escaló per damunt- que mai ha pogut ser nostre perquè el propietari viu de lloguers i no l'amolla. Eixe va ser el primer pas important que vam pegar. Però als dos o tres anys, a mi em van tocar 20 milions de pessetes en l'últim sorteig de loteria que es va fer amb el bitllet de 500 pessetes, en els 90, i amb eixos diners comprem la planta baixa del costat del corral i ja ho unim tot”.

Els anys 90 els van travessar amb vent de cua. La gent acudia en massa a beure cubalitros al Bar Liria, el Gonzalo, el Dios Bacus… “Nosaltres ens unim, això del 'cubalitro' va anar a més i guanyem molts diners. Gràcies a eixos anys, ara tenim un patrimoni. Però, compte, que també hi hagueren moment roíns”. Jesús es referix als penjats que arribaven de prendre metadona, s'assentaven en una taula i es quedaven adormits. Aquells ionkis -molts venien de l'heroïna- tenien una pinta fatal i espantaven la clientela, així que van decidir pujar el preu. “El que costava 300 pessetes passà a costar 500. Molta gent ens digué de tot, però era l'única manera de llevar-nos-els de damunt”.

7.500 litres de cervesa en cinc dies

A la seua clientela habitual i la dels caps de setmana, calia sumar la dels dies de partit a Mestalla, al final del carrer. Però per damunt de tot estaven les Falles. Arribava març, i el Bar Mestalla venia tot el que tenia. “Jo, en unes Falles, he omplit eixe pati de barrils de cervesa, quan eren de 60 litres, i m'havien de descarregar, a més, dos camions de cerveses de litre. Hem tirat 7.500 litres de cervesa en cinc dies de Falles. Es guanyaven molts diners. Però era una animalada. S'acabaven les cerveses que cabien en les cambres frigorífiques i continuaven bevent-se-les calentes. Els era igual. Jo tenia cinc aixetes de cervesa i les fonia. Obries una aixeta i no la tancaves fins que es buidava el barril. Tu tiraves una botella a l'aire al carrer i no queia a terra de la quantitat de gent que hi havia. En Falles era de 'locos'”.

Això sí, el veïnat escopia foc per la boca. Era igual que isqueren al carrer amb bosses de fem i recolliren tota la porqueria que hi havia per terra: la gent n'estava farta. “Ací s'ha clavat fins a la policia per a buidar els locals. Jo vaig aprofitar el moment, com tots els del carrer, però entenc al veïnat. I van poder amb nosaltres. Al final es va prohibir el 'cubalitro'”. A més, en aquella època es van posar de moda les tribus urbanes. Molts jóvens triaven una estètica i s'ajuntaven amb uns altres que vestien igual i els agradava la mateixa música. Estaven els mods, els rockers, els heavies, els skins… “Ací venien tots. I hem tingut unes mogudes…”.

Encara que el pitjor eren els dies de futbol. Als ultres dels equips que venien a València els va pegar per anar al Bar Mestalla. “Per ací van passar tots els radicals: els Ligallo, del Saragossa; els Periquitos, de l'Espanyol; els Boixos Nois, del Barça; els del Frente Atlético, que eren d'a xavo i pareixia que havien obert les presons de Madrid i que venien ací, els Ultra Sur… I els Yomus, els d'ací, que ens van prendre com la seua caserna general”. Molts dies de partit rebien la visita dels antidisturbis. “Com era el bar més gran, es refugiava tot lo món ací”.

Baralla amb els antidisturbis

Jesús mai oblidarà la nit d'aquella final de Copa entre el Reial Madrid i el Saragossa. Els Ultra Sur van cremar una bandera del Saragossa enmig del carrer i, al cap d'una estona, va arribar un furgó de la policia antidisturbis. Els aficionats es van refugiar en el Bar Mestalla. Un policia va entrar darrere. “Res més aparéixer, va començar a caure-li una pluja de gels, gots de plàstic, pots… El policia es va pegar mitja volta, va cridar per l'emissora i a l'estona van arribar quatre furgons més. Jo veia que començaven a baixar, es posaven els cascos i agafaven les porres i els fusells eixos que disparen pilotes de goma. En vore-ho vaig intentar abaixar la persiana, però van ser més ràpids, la van alçar i es van embolicar a porrades. A un amic meu li van creuar la cara. Jo vaig aconseguir lliurar-me pels pèls. Un policia va pegar una urpada i es va quedar amb la meua camisa en la mà. A la meua dona se li va quedar un davant amb la porra alçada, però la Mari va tindre ovaris de sobra per a plantar-se i reptar-lo: ‘Jo soc la propietària del bar, així que no t'atrevisques a posar-me una mà damunt. Pega'm si eres valent i voràs com ve el meu advocat i vos denuncie a tots’. El policia va pegar mitja volta”.

Els Yomus, que van prendre el Bar Mestalla com la seua base d'operacions, també li van crear problemes. “Però tinguí la sort de fer-me amic, i encara ho és, d'un dels caps pensants més brillants del valencianisme, que era Rafa Lahuerta. Ahir mateix va estar dinant ací. Jo el tindré sempre en el cor perquè ha evitat molts embolics ací”.

Jesús i La Mari sempre van ser aficionats del València CF, encara que condicionats pel bar. Ells havien d'estar en la barra els dies de partit. Damunt han perdut la il·lusió estos últims anys per culpa de Peter Lim i les seues males decisions. Encara que l'amo del Bar Mestalla també critica a aquells aficionats que van córrer a vendre les seues accions...

El futbol, això sí, penja de les parets d'este bar enorme. Els salons estan plens de fotografies de jugadors històrics, moltes d'elles amb autògraf, encara que Jesús té més que una sospita que la rúbrica no era la de Fernando o el Piojo López sinó la d'Espanyeta, l'utiller del València que moltes vegades els estalviava la tasca als futbolistes. També hi ha, pel mig, algun retrat de toreros valencians com El Soro, Enrique Ponce o el futur vicepresident Vicente Barrera. I al fons, en el saló on està parlant, el rei és el cinema. Allí els retrats, tots en blanc i negre, són d'actors mítics de Hollywood. 

Quan es va produir l'anunci que el València CF construiria un nou estadi, la Federació d'Hostaleria els va cridar i els va oferir quedar-se un bar prop del futur Mestalla. “Però jo els diguí que no el volia ni regalat. Nosaltres ja teníem la suficient experiència per a saber que no es viu del futbol, es viu del dia a dia. El futbol és només un dia i depén de l'hora. I és un desgavell, a més. És la selva. Sempre hi ha algun problema i el cor va a 180. I després l'afegit d'anar-te'n a la una del matí, quan jo m'alce cada dia a les tres i mitja”.

Famós pels entrepans

Jesús i La Mari viuen en Mas Camarena envoltats de futbolistes. Ell s'alça de nit cada dia perquè li agrada anar amb calma. Pegar-se una dutxa tranquil·la, desdejunar sense presses. A les quatre i mitja arranca el cotxe i a les cinc arreplega a Burjassot a Isabel, la cuinera, que porta díhuit anys amb ells. Les vesprades les dedica a cuidar de la seua dona. Encara que agraïx molt l'ajuda que li presta el seu fill, un altre Jesús, que té 34 anys i és “broker de finances virtuals”. La Mari i ell mai s'havien casat, però Vicent Sarrià, que anava molts dies a dinar al bar amb Rafa Rubio, li va dir que ell els casava. Així que un dia van estar servint entrepans pel matí, després es van llevar el davantal, se'n van anar a l'Ajuntament, els va casar el regidor i se'n van tornar a continuar treballant.

Els seus esmorzars causen furor. Tots els dies s'ompli el bar d'entusiastes de l'esmorzar. Jesús manté els preus populars. 5 euros per un entrepà, beguda i café. I la gent acudix diàriament a menjar-se un Chupadedos, que porta ou i creïlles, un Quart de Poblet, amb filet de magreta, albergínia cruixent, pimentó verd i una salsa d'allioli suau amb tomaca natural ratllada, o el Mestalla, clar, que porta vedella amb formatge fos i ceba calfada. “Ací ja no busque lucrar-me. Valore més el reconeixement pels meus entrepans que altra cosa. Venen camioners que estan de viatge, taxistes, policies de tota València…”.

Encara que res és comparable als anys del cubalitro, s'afanya a recordar Jesús, un d'eixos cambrers de camisa negra amb un bolígraf que aguaita per la butxaca. En aquells anys, molts xavals s'entretenien bevent mentre jugaven al duret. U llançava una moneda de 5 pessetes contra la taula, rebotava i si queia dins d'un got, li tocava beure. Eixe hàbit es va mantindre fins i tot després de l'arribada de l'euro. Jesús, de fet, encara conserva una caixa de Farias plena de duros de tota classe, de Franco i del rei Joan Carles. Una relíquia que li recorda els anys valents del cubalitro.

Jesús està cansat i trist. Conta la seua història amb una veu dèbil i no para de recordar la desgràcia de la seua dona. Diu que, quan puga, es lleva el bar de damunt. Ja li és igual la seua història, el pòsit futboler, el castic a jugadors com Mijatovic, Mendieta i Soldado, amb el retrat cap per avall, els entrepans i tot el que no siga estar al costat de la seua dona, La Mari, l'ànima del Bar Mestalla.