X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

professor, escriptor i, sobretot, contacontes

La biblioteca perduda: carta a Llorenç Giménez

Llorenç Giménez Tarazona (Alfafar, 1954 – València, 2019), professor, escriptor i, sobretot, contacontes, va faltar fa uns pocs mesos. Esta carta li aplegarà, allà on estiga, envoltat d’històries que contar als més menuts.

2/02/2020 - 

Estimat Llorenç:

Vinc de ta casa. La teua viuda m’havia preparat alguns llibres per a que me’ls emportara i està fent el mateix amb la resta d’amics. I com que tenies amics en tots els racons, la teua biblioteca està viatjant en maletes, com feia la mona bibliotecària d’una de les teues històries. T’has mort, amic, t’has mort. T’has mort a l’estiu, i el teu funeral va ser com vas ser sempre tu: alegre, acolorit, ple de música i d’amor. El que t’has perdut, Llorenç: va ser una festa amb dimonis, violins, contes, poesia i fins i tot vam plantar una muixeranga en el centre del tanatori. Recordes eixa dita que es diu de les cultures àgrafes d’Àfrica? “Quan mor un home gran és com si es cremara una biblioteca”. Amb tu s’ha cremat una part important de cada biblioteca del país. Vore’t contant era una incertesa constant; vas ser no sols el millor de tots nosaltres (els narradors), sinó el que millor era capaç d’improvisar segons els xiquets posaren una cara o una altra.

T’he vist començar un conte, a mitat començar un altre, i un altre, i un altre, i tancar-los tots quan menys ho esperàvem; t’he vist fer com un portatovallons es convertia en l’anell d’un gegant, una regla en un pont per a que passaren les cabretes o un got en el barret del sultà. Amb tu vaig aprendre el verdader poder transformador de la paraula, que no està en els llibres, els discursos o els manuals de metafísica, sinó en l’oralitat. Al principi va ser el verb, i des de el verb es van crear la resta de les coses. Tots els pobles que han dit alguna cosa a la història tenen un poema èpic de transmissió oral, des del Gilgamesh fins a l’Odissea o el Popol Vuh, i el que no en tenia un, se l’ha inventat. Des d’este raconet del món on estem els valencians, les rondalles que li vas dir al mateix Enric Valor que contaves pels col·legis s’han guanyat a través de tu l’estatus d’èpica d’anar per casa.

T’estic contant la història de com les paraules poden capgirar el món, atén-me un moment i deixa de contar-li acudits a San Pere, fes el favor! Sé que no t’agrada que parle de tu, però ho he de fer: mai et vas donar importància, però el que feies va ser tan important que han passat uns pocs mesos des que vas faltar i encara t’estan fent homenatges per tot arreu. De tots, el que més t’agradarà és el que farem al jardí de Vivers: plantarem un roure i li posarem el teu nom, però també sé que els homenatges que més il·lusió et faran seran els dels xiquets escoltant les teues històries. He omplit una maleta només amb històries teues i Inés encara em demana La mona cocotera molt sovint. En eixir de ta casa, Inés m’ha preguntat que on estaves i li he dit: “Està al cel”. S’ha quedat pensant un moment arrufant el gest: “Però em contaràs el conte de la mona cocotera igual, no?”, “Sí, carinyo”. Els valencians, tu ho sabies molt bé, som un poble poc unit, que té pocs referents que ningú discutisca i que és molt amic de tirar-se terra damunt. Per això no ens podíem permetre que te n’anares tan prompte, Llorenç.

T’estic contant la història de com t’hem estimat, atén-me un moment i fes el favor de deixar de fer cosquerelles als angelets! No t’ho havia dit abans, però hi ha un bon grapat de gent llegint esta carta que t’estic escrivint. Deia Borges, parlant del seu amic Xul Solar al poc de morir, que tota gran personalitat “corre el albur de quedar amonedado en anécdotas”. Deixa’m que complisca eixe destí en tu i els en conte algunes. Vas nàixer prematur i lluny de qualsevol hospital, però van improvisar una incubadora en una maleta de cartó i dos botelles d’aigua calenta i vas tirar avant. Vas fundar una de les primeres escoles valencianes cooperatives i després vas ser mestre de l’escola pública. Ja havies practicat els contes, els acudits, els embarbussaments, les cançons o les endevinalles a les escoles d’estiu, però a classe un dia et vas quedar amb un xiquet que no podia eixir al pati perquè estava un poc malalt. I li vas contar un conte. Al sendemà vas contar-ne al malaltet i a dos més que es quedaren perquè volgueren. A l’altre dia ja era mitja classe la que es quedava. I al final de la setmana cap xiquet volia eixir al pati. Va ser ací quan vas agarrar-te una excedència d’un any. I després la de deu. Mai tornaries a l’escola com a mestre, però no hi ha cap escola valenciana on no et coneguen i per quasi totes has tornat a explicar històries.

T’estic contant la història de com t’estime encara, atén-me un moment i fes el favor de deixar d’estar mort almenys fins que acabe esta carta! Tots els records, des del dia que vas contar en un manicomi fins a aquella boda al Marroc amb històries de Nasrudín, passant pels contes a la terrassa de Campanar o les nits a la casa de cultura de Guardamar, ara ja formen part de la literatura oral valenciana per dret propi i de l’èpica de la gent bona que se’n va d’este món deixant-lo molt més buit, però, també, molt més bo.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email