La (bona) educació

Un món fosc i repressor sorgit del règim del nacionalcatolicisme implantat a l’escola. Eixe és un dels fils narratius que desencadena l’argument de la pel.lícula de Pedro Almodóvar La Mala Educación, que acull una referència a un passat tempestuós on les obsessives regles morals del franquisme deformaven la realitat per a crear traumes vitals difícilment reversibles. La importància decisiva de qualsevol sistema educatiu fa que si cau en “males mans” els danys resultants puguen provocar deformitats socials monstruoses. Un cas extrem va ser causat pel nazisme, en esculpir a la seua imatge i semblança fanatitzades joventuts antisemites convertides en carn de canó d’avantguarda en els últims dies de la Segona Guerra Mundial. La història està carregada de depravats exemples.

El temps cura moltes coses i l’educació “normalitzada” de les noves generacions, nascudes ja en democràcia, sembla la millor vacuna per tindre una societat amb millor salut ètica i cultural o almenys ofereix el tractament potencialment adequat per a aconseguir-ho, encara que els resultats tampoc han sigut els més òptims com evidencia la pèrdua quasi absoluta de valors en una societat basada en “el materialisme digital” i la interrelació virtual. A més a més, una assignatura absolutament descuidada en tot cas i fins ben poc és la relació dels humans amb el seu entorn natural, amb el medi ambient. Dins un sistema absolutament antropocentrista el contacte amb el planeta Terra ha sigut sempre de subjugació als designes humans. Per això l’educació ambiental és necessària, i no només a l’escola, per ajudar a entendre quina és la bona i no la mala manera d’enteniment amb el món on vivim.    

Jornades saludables

Les V Jornades d’Educació Ambiental de la Comunitat Valenciana, celebrades al centre multidisciplinar de Las Naves, a València, s’han convertit en un excel·lent aparador de propostes, idees i realitats de com es pot construir una relació sostenible entre els habitants del planeta per a beneficiar la convivència i, en definitiva, millorar les perspectives d’una vida més saludable. La ciutat és l’escenari principal de la interacció humana cada vegada més concentrada en grans nuclis, mentre els xicotets poblaments d’interior van quedant abandonats. Les urbs són el lloc on es generen els majors problemes de convivència entre humans i amb el conjunt del planeta i, per tant, el millor escenari per a buscar les solucions viables als conflictes.

Entre les ciutats s’ha estés una “epidèmica de solitud”, com va recordar en la seua intervenció en les jornades la geògrafa Marta Román Rivas, especialitzada en donar veu i espai a col.lectius escassament representats en la presa de decisions, com la joventut o la infància. Durant anys, les ciutats han sigut dissenyades pensant en els cotxes i no en les persones, a més de contribuir a la destrucció del medi ambient i al calfament global, han afectat les relacions humanes, especialment en les grans urbs, amb la pèrdua de la noció de comunitat. La reducció d’espai físic disponible per a les persones en benefici de les carreteres, calçades i avingudes amb dobles carrils, ha provocat la deshumanització de l’entorn urbà i també de l’espai mental propi que atorga al ciutadà la consciència de formar part d’un grup. Tot això ha contribuït a augmentar el creixement d’un l’individualisme aïllant, desconfiat i res saludable.

Henry Ford, pioner de la fabricació d’automòbils en sèrie, mai era pensat que el seu negoci era triomfat fins a l’extrem que ara les persones ens comportem com si fórem cotxes, transitant per la ciutat evitant obstacles i sense a penes llocs de referència comunitària, com gràficament explica Marta Román. El trencament de les xarxes de la relació humana “off line” s’evidencia en la pèrdua d’espais comuns de contacte. Roman explica coses com que “els veïns abans eren una ajuda i ara són una amenaça”, al mateix temps la infància ha deixat de pertànyer a un col.lectiu o tribu per estar enclaustrada dins l’entorn familiar, que cada vegada és més reduït amb la prioritat única de garantir la seguretat dels infants front al món exterior. Una sobreprotecció que ens porta a l’extrem paradoxal d’evitar el contacte amb els perills de la realitat.

La falta de contacte que mata

Un altra evidència que condiciona la vida és com la falta de contacte humà pot matar, així ho va demostrar la ciència fa temps. A finals del segle XIX la mortalitat infantil en els orfenats era molt més elevada que en altres entorns. Una investigació efectuada en 1915 a Nova York va demostrar que el 100% dels menors de dos anys morien en eixos llocs, l’estudi va confirmar que ningun d’ells havia sigut tocat amb freqüència per persones. El doctor Fritz Talbot va formular el principi de “l’afectivitat positiva”, que estableix que el nadó necessita ser acaronat per a poder créixer normalment. La implantació del contacte físic va fer que la taxa de mortalitat en lactants es reduira al 10% en la major part de les institucions on es va introduir el nou sistema. 

De la mateixa manera que els humans necessitem contacte individual, el conjunt de la humanitat precisa sentir que forma part d’un conjunt com ho era la tribu des de molt abans del Neolític, un lloc de conflicte però també d’ajuda i aprenentatge. L’educació ambiental, la bona, pot complir eixe paper per a tornar a teixir les xarxes socials trencades per més 60 anys de creixement inhumà, i així ajudar a recuperar l’entorn per a les persones. Sense un canvi dràstic definitivament el món no és sostenible, sembla que com el títol d’un altra pel·lícula d’Almodóvar cada dia que passa el planeta que habitem s’està preguntant: ¿Qué he hecho yo para merecer esto?.