GRUPO PLAZA

OBRADOR 

La cadernera captiva

El pintor holandés Carel Fabritius (1622-1654) va ser l’alumne més destre de Rembrandt i mestre de Johannes Vermeer. En l’actualitat, de fet, La lliçó d’anatomia del doctor Tulp, de Rembrandt; La jove de la perla, de Vermeer, i La cadernera, de Fabritius, són les tres joies pictòriques del museu Mauritshuis de La Haia. Fabritius va morir el 12 d’octubre de 1654, als 32 anys d’edat, junt amb el seu deixeble Mattias Spoors i el diaca Simon Decker, mentres feien un retrat

27/03/2022 - 

VALÈNCIA. Dret al bell mig del seu estudi de Delft, Carel Fabritius observava atentament la cadernera posada en la perxa metàl·lica d’un menjador d’aus mentres esperava l’arribada de Mattias Spoors, el seu jove deixeble. La grandària de la màscara vermella de la cara de l’ocell revelava que es tractava d’un mascle de Carduelis carduelis, un vistós exemplar amb les ales negres tacades de groc, el ventre blanc i el bec ample, curt i esmolat, que, segons havia calculat, feia uns dotze centímetres i pesava al voltant d’uns setze grams. S’hi va acostar un parell de metres i va tancar una miqueta els ulls per tal de copsar millor les ombres tènues del mur, el plomatge acolorit i esponjós de la bestiola, i els espurnejos de la cadena que lligava una de les seues potes a les barres semicirculars. A primera vista i a una certa distància, es podia pensar que era una altra de les aus captives que solien omplir les cases del veïnat amb el seu cant harmoniós. 

Va somriure complagut, feia temps que experimentava amb la perspectiva guiat per l’ambició de crear la sensació de profunditat i se sentia satisfet. Havia aconseguit el que pretenia: enganyar la mirada, generar un trompe-l’oeil, una il·lusió òptica. Volia que l’espectador tinguera la impressió que podia donar-li llavoretes de card, de rosella o de gira-sol, que podia allargar el braç i notar la fragilitat d’aquell cos menut entre les mans, la suavitat de les plomes. Una impressió quasi tangible. La delicada criatura, en què es podien distingir cadascuna de les pinzellades d’oli denses i untoses i fins i tot les ratlles fetes amb el mànec del pinzell, posseïa una presència i un volum poc usuals. Una solidesa singular que la feia misteriosament tridimensional, com si estiguera en un espai situat entre la realitat i la imaginació. 

L’arribada de Mattias el va fer tornar a la realitat i el va obligar a postergar l’anàlisi de la taula de la cadernera. De seguida es presentaria a l’estudi Simon Decker, el diaca de l’església de Nieuwe Kerk, disposat a continuar posant per al retrat que havia encarregat. El taller, en Doelenstraat, un carrer del centre de Delft, complia els requisits indispensables per a transformar-se en el paradís privat de qualsevol artista que ambicionara lliurar-se per complet al seu art, lluny del tumult de la gran metròpoli d’Amsterdam. La ubicació, a la vora dels terrenys de l’antic convent de Santa Clara, una zona àmplia i lluminosa, li proporcionava un silenci respectuós només alterat de tant en tant per l’estrèpit dels carros que faenejaven en el depòsit d’armes i explosius que el govern neerlandés havia instal·lat al soterrani del cenobi vint-i-set anys abans. Una tranquil·litat inspiradora que aquell dilluns tardorenc del 12 d’octubre de 1654 inundava la ciutat sencera; molts dels seus habitants havien acudit a la fira de La Haia. Fabritius s’hi havia quedat treballant perquè tenia la intenció d’acabar el retrat de Decker i cobrar-lo abans que finalitzara el mes. 

Un minuts abans de les onze del matí, tan bon punt el diaca es va acomodar a la cadira i va adoptar la postura convinguda, l’artista va reprendre les pinzellades que reproduirien l’expressió exacta del rostre del model i, just quan s’acostava al llenç per a aplicar un toc de verd veronés, el va enlluernar una forta resplendor. A l’instant, un soroll atronador va sorgir de les entranyes de l’arsenal, els murs de l’estudi i els vidres de les finestres van rebentar i una fumeguera calenta ho va enfosquir tot. Les trenta tones de pólvora emmagatzemades en el convent de les clarisses havien explotat. La deflagració colossal va destruir més de dos-centes cases, una quarta part de l’urbs, i va sepultar quasi un miler de persones desbudellades davall les runes. 

La pols espessa impedia vore res, però els laments dels ferits i els moribunds evidenciaven la magnitud de la tragèdia. Els supervivents corrien desorientats i aterrits, cridaven desesperats els noms dels desapareguts, practicaven torniquets als nafrats amb membres amputats i els portaven al muscle a les barques per tal que els transportaren pels canals que vertebren la ciutat fins a l’hospital i les cases de caritat. Enmig de la devastació, algú es va acostar al lloc on s’alçava l’estudi de Fabritius i el va cridar, alhora que apartava rajoles i fustes calcinades. Davall d’una prestatgeria, hi va descobrir un taula pintada que a penes mesurava trenta per vint centímetres i, durant uns segons, li va fer l’efecte que la cadernera que hi havia representada respirava. Fins i tot va sentir la necessitat incontrolable de tallar la cadena que la mantenia captiva. 

Noticias relacionadas

ENTREVISTA 

Patricia Gómez i Mª Jesús González: “Les parets són testimoni mut del que ha passat”

Les artistes Patricia Gómez (València, 1978) i María Jesús González (València, 1978) veuen les parets com un testimoni mut de la historia. Un objecte que acumula circumstàncies i vicissituds en les seues capes. Utilitzant la tècnica de l’strapo, apeguen teles sobre les parets d’espais políticament sensibles i les arranquen per a recuperar els seus relat

LITERATURA

De l’originalitat i el plagi

Por  - 

En El fantasma de Canterville Oscar Wilde ja anunciava el gos dels Baskerville, o almenys la suma de les seues parts, a falta d’ajuntar-les en un tot. Un gos negre, fosforescència i el caràcter espectral: tres inquietants elements que després Arthur Conan Doyle podria haver unit en el seu gos. O no

ENTREVISTA

Guillermo Tomás Faci: “La llengua aragonesa naix en el segle XIII, de la mà del Regne d’Aragó” 

Por  - 

Per als valencians, l’aragonés hauria de ser alguna cosa més que una simple llengua romànica veïna i germana en procés de desaparició, pel paper que ha tingut en la nostra història i en la nostra pròpia llengua. Després de la conquesta de Jaume I, en el segle XIII, milers de colons aragonesos van vindre a poblar el nou Regne de València i s’hi van instal·lar, portant amb ells la seua llengua. D’això i de molt més ha parlat recentment l’historiador i arxiver saragossà Guillermo Tomás Faci, en el llibre El aragonés medieval. Lengua y Estado en el reino de Aragón (Prensas de la Universidad de Zaragoza, 2020)

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email