La cultura de la foto: el cas de FITUR

VALÈNCIA. "Ací és on apareix Lara Croft en Tomb Raider" et comenta un guia local assenyalant un arbre que s'ha fet gran enmig d'un temple. I efectivament, el lloc et resulta familiar, a tu i a una família de Wisconsin, a la parella de motxillers de Düsseldorf, als 200 xinesos que pul·lulen per allí i als novençans de viatge de noces que busquen algú que els faça el favor d'immortalitzar el moment en l'iPhone 14. Apple, Canon, Nikon, Sony, Panasonic, Xiaomi i Samsung han passat anys investigant perquè tots ells queden contents després de fer clic. La foto ha de paréixer-se el més possible a la del catàleg de Cambodja, al reclam recurrent que apareix a l'ordinador que ha “espiat” i sap que volen viatjar, ja que serà la foto que obrirà el seu compte d'Instagram i la que enviaran per WhatsApp al grup del pàdel. Anys després el mòbil els recordarà aquell moment i diran "que joves érem!" mentre continuen la seua jornada habitual en un món molt llunyà del d'aquell guia. L'equivalent actual a "mirem un àlbum de fotos" on cada volta que s'obri algú ha de comentar la teua cara de pomes agres en aquella instantània al zoo de Barcelona amb Floquet de Neu darrere.

"Hem posat en el mapa Vilamarxant" publicava l'altre dia el tinent d'alcalde de la localitat després de visitar FITUR. "Tenemos el cielo más bonito del mundo", diu el vídeo promocional de Madrid... No cal parlar de la contaminació de la ciutat, però allà on el cel clar difícilment es veu, millor ometre cap referència i no fer el ridícul. Com ridícul és pagar famosos com Rosa —d'Espanya— López, granadina de soca-rel, per a dir "me siento una abulense más" a canvi de 18.000 € en el vídeo de torn. Promocionar-se, traure pit, destacar les bondats, presumir, fardar i invertir milions d'euros públics en atraure turistes. No sé si funcionen o no estes polítiques, entenc que algunes sí, i d'altres no. Però em ve al cap aquell vídeo antic, on treien 120 paraigües promocionals de Galícia, i la gent s'abalançava com The Walking Dead sobre la carn fresca per deixar el paraigüer net en a penes uns segons. Iaios que pareixien professionals dels regals amb cinc paraigües a cada mà, els quals, amb total seguretat, no visitaren mai Galícia.

És curiós que les comarques més turístiques siguen les més pobres, degut principalment a l'estacionalitat i als sous baixos que oferix el sector als treballadors locals. Tot i això, les polítiques es continuen fent per als de fora, els de la foto en la casa blanca de porta blava de Xàbia, o de l'escala abanderada de Calp. Molts polítics s'encaboten en obrir parcs aquàtics d'ones gegants a la Nucia en plena emergència climàtica, destruint un entorn ja difícilment recuperable. O fent rutes perquè els caps de setmana els urbanites visiten pobles despoblats i fotografien els carrers buits i la falta de serveis fonamentals: com ara un caixer, metge, escola, forn, bar o una bona connexió a internet. No passa res, alguns d'eixos urbanites compraran per quatre gallets una casa per anar-hi un parell de setmanes en estiu i tot apanyat. Excepte per al veí del poble que vol comprar-se una casa per viure, i no podrà, perquè han apujat els preus per culpa de tots aquells que compren cases per a anar de tant en tant. "Cap fill de cabanyaler podrà comprar una casa al Cabanyal" em deia Juanjo Rausell, que ha vist com ha canviat la clientela de la Tahona del Abuelo els darrers anys. I raó meneja.

M'arribava una nota de premsa la setmana passada d'una nova agència de viatges amb el títol "les destinacions de moda en 2023"; Botswana, Bhutan i l'Antàrtida eren les recomanades. Llocs poc turístics —fins ara—, aliens a les masses —de moment— i que fan la sensació d'exclusivitat —barat no és el viatge—. De poder fardar davant dels amigatxos o les compi-ioga d'experiència única, diferent, i amb un poc de sort fer alguna foto a un os polar damunt d'un iceberg, o a un guepard menjant-se un nyu al costat de quaranta tot terreny. Que serà el més paregut a eixos somnis de la reialesa de tindre un pavelló ple de caps d'elefant, de lleons dissecats i d'exemplars en perill d'extinció, com tenia Ros Casares. Però "we'll never be royals" que canta Lorde, i encara gràcies, perquè deu haver-hi algun tipus de trastorn de l'ego en el fet d'acumular animals salvatges amoixamats a casa. Trastorn habitual entre oligarques, monarques i rics en general que com han de cremar els seus diners, se'l gasten en viatjar a l'espai o en comprar Twitter. Pocs impostos paguen si malbaraten així el capital, bé, pocs impostos paguen i punt.

Em ve al cap el personatge malcriat i ric de Shane Patton en The White Lotus, interpretat per Jake Lacy. Es passa tota la lluna de mel obsessionat perquè la seua habitació no era tan exclusiva com la que sa mare li havia reservat, i vol una compensació a l'altura del seu compte corrent, "res de xampany barat". En eixe Hawaii de somni, els treballadors locals han de suportar els capritxos dels milionaris. En la nostra terra, en canvi, hem de suportar els capritxos d'una patronal del sector que voldria convertir-nos en un parc temàtic. En el seu imaginari a Valencialandia tot el món parla l’anglés! Hi ha un bufet lliure de paella esclatada —sense conill ni caragol, que no els agrada a alguns—, desdejuni continental amb bona cosa de fesols, brunch amb quinoa i xia, barbacoa cada nit amb hamburgueses i hot dogs, i l’opció de pizzes congelades que semblen acabades de coure. Els habitants del poble millor si per allí no anem, que no ens ho podem permetre i si podem, molestem. Així la platja és tota d'ells, que per això paguen una taxa ridícula de terrassa, on els clients mai hauran d'escoltar cap llengua local de fons. Una màquina de traure diners per a l'empresari —que demonitza les inspeccions de treball— a càrrec de l'espai públic i gràcies als serveis de neteja, seguretat o infraestructures que paguem tots. 

D'una banda, tenim una senyora que es queixava fa un parell d’anys del fet que al seu hotel a Benidorm es parlava massa castellà i volia que li tornaren els diners. D'altra, ciutats com Amsterdam, que estan tan farts dels turistes que busquen alcohol, sexe i drogues, que patrocinen campanyes perquè no els visiten "Stay away" i reduïxen l'oferta d'habitatge per a turistes. En el mig del "la raó sempre per al turista" i del "turist go home", moltes ciutats cada volta semblen fotocopies unes d'altres amb barris gentrificats amb coffee shops a dos euros el tallat i milers de diners públics destinats a fomentar el pas de creuers o d'aerolínies de preus baixos. Què voleu que vos diga? Benifaió no té cap atractiu turístic i potser és el millor que ens podria passar als veïns. Tampoc està en cap ruta que calga fer passaport en mà, ni té un barri pintoresc que atraga els inversors americans per comprar-se un xaletet on passar uns dies a l'any. Això evita l'excursió política de torn a la recerca de la foto a FITUR i les visites de dominguers delerosos d'omplir el seu feed amb contingut exclusiu.

Estic convençut que en un futur en compte d'acollir a tot el món i cedir-los el nostre benestar a canvi del seu, hi haurà un canvi de paradigma. Com passa amb eixos hostalers que diuen "ara són els empleats els que ens entrevisten a nosaltres, ens trien ells". També triarem turistes que vinguen amb respecte i no a imposar els seus costums, i triarem veïns que vinguen a viure i formar part de la comunitat, com passa a llocs com Nova York on la demanda és molt gran i t'examina la comunitat de veïns abans de llogar-te el pis. L'espai de les ciutats és reduït, i si no volem col·lapsar-les, caldrà racionalitzar-ne l'ús. I això implica no comboiar en FITUR al fet que vinguen milers d'indis a la Tomatina, passa precisament per limitar l'entrada a eixa festa per garantir-ne la supervivència, com ja han fet amb bon criteri. En fi, em dispose a comprovar si realment Vilamarxant apareix ja en eixe mapa, allí on molt prompte alguns pobles se'n penediran d'haver aparegut. Mentre mire com es pon el sol un dia clar d'hivern, i recorde les colzades per pillar seient a Santorini per fer el mateix. Mirar a l'horitzó, que de moment, continua sent debades.