La finestra indiscreta: com un programa d'arquitectura perdut es convertí en un format de culte - Vicent Molins

VALÈNCIA. Hi ha tota una generació que, igual que es va criar a lloms de Bola de Drac (i de Doraemon, perdona), ho va fer també apuntada a la La finestra indiscreta, cultivant el gust per l'arquitectura, conseqüentment per la ciutat, ficant el nas a l'interior d'edificis el vestíbul dels quals estava a l'altre costat de la tele, en les profunditats de Punt Dos.

El programa, que va brollar en el 2000 i va anar cultivant-se fins als 97 episodis, va sobreviure a la seua desaparició fins al punt de tornar per espasmes a la memòria de molts d'aquells espectadors que, des de l'enyorança del comandament, demanen la seua tornada a la graella.

"Arquitectura para todos", titolava El País en les profunditats del 2005, abordant el microfenomen i l'èxit d'un programa en emissió “los martes por la segunda cadena de la televisión autonómica a horas intempestivas (pasada la medianoche), como suele suceder con los espacios televisivos de mayor interés”.

Conseqüència d'algunes d'aquelles contradiccions -els seus capítols estaven plens de televidents que no veien Canal Nou  a consciència-, es tractava d'una aproximació arquitectònica que anava més enllà de l'arquitectura i que mostrava la manera en què habitem els espais; com aconseguim interpretar la bellesa dels edificis, satisfer-los d'històries.

Mirar-los ara, a més del voyeurisme retro, suposa un recordatori de la força que té apuntar-se a totes eixes finestres encara per obrir en totes eixes ciutats que estan dins de la nostra. 

Amb un propòsit revisionista, demane a la seu artífex, Eva Vizcarra (Endora Producciones), que explique com aquell microcosmos perdut en la nebulosa catòdica va aconseguir eixir triomfant com a programa de culte. Després de penjar tinc la sensació que he oblidat la pregunta més important: a quin edifici se semblava La finestra indiscreta?

El naixement

“La idea sorgix en 1999 a partir d'una exposició de fotografia en el Club Diario Levante, en la qual comence a pensar que els edificis i l'arquitectura influïxen per a bé o per a mal en el dia a dia de les persones. Des de xicoteta la meua relació amb l'arquitectura és d'autèntic amor. M'encanta passejar i mirar els edificis, és alguna cosa debades que hauríem de potenciar perquè el ciutadà del carrer puga gaudir de l'art que hi ha al carrer en cada construcció arquitectònica”.

El convenciment

“Em va costar moltíssim que s'entenguera la meua idea. En la televisió sempre em deien que l'arquitectura era una rajola de la qual l'espectador no s'enganxaria. Vaig rebre molt poc de suport: em deien que agradaria ni als arquitectes ni al ciutadà mitjà…”.

El procés

“Teníem un equip de redacció i documentació que s'encarregava de revisar els edificis de la geografia valenciana que generaren cert interés arquitectònic. Havien d'anar units a veïns que ens explicaren com es vivia en eixos edificis. Anàvem a dos càmeres i amb un presentador que solia conduir i vertebrava la història”.

Les veus d'un edifici

“Se'm va quedar gravada una frase de la germana de Bofill que deia que 'l'arquitectura és música petrificada'. En tots els edificis tractàvem de tindre una mirada universal on tenien veu tant arquitectes i historiadors de l'art com veïns i ciutadans del carrer. Tots i entre tots feien que l'edifici fora únic”.

En taxi

“Va ser una sèrie que tot el que em va donar i em continua donant són alegries. Vaig poder treballar amb un equip fantàstic, havia acabat de crear la meua productora, Endora Producciones, i em pareixia meravellós que quan em pujava a un taxi, els taxistes em parlaren d'edificis d'una sèrie que jo havia pogut dirigir. Ací vaig descobrir que el meu objectiu i el meu somni s'havien acomplit”.

Arquitectura i espectador mitjà

“Sempre he pensat que un programa de televisió, i més de televisió pública, ha d'estar dirigit a tota classe de públic. I crec que en eixa diversitat estava la màgia de 'La finestra'. Mai tractàvem de fava a l'espectador. L'amor cap a l'arquitectura i cap al material que teníem entre mans va fer que la gent respectara i s'enganxara al projecte”.

Els favorits

“Santa María Micaela, La Finca Roja, La Manzanera, La Casa Carbonell, l'Edifici Román d'Alacant, que el va construir l'avi del meu fill... En realitat, a tots els vaig dedicar el mateix afecte i ho tornaria a fer amb la mateixa passió”.

L'edifici

“Allò més important és que tinga equilibri entre estètica i habitabilitat. Que l'edifici faça les coses més fàcils a la gent que viu dins d'ell i que, a través de la seua estètica, el decorat urbà siga més agradable per a les persones”.