'La gran enciclopèdia de les àvies': desmuntant tòpics

VALÈNCIA. Per què els agrada tant caminar? Per què es fan pentinats estranys? Per què tenen arrugues? Per què és tan freqüent trobar-les a l’autobús? Per què els agrada tant mimar-nos? Per què van tortes tan sovint? Quants anys tenen? Per què duen sempre sabatilles d’estar per casa? Malgrat no ser qüestions fàcils de contestar, La gran enciclopèdia de les àvies (Blackie Books, 2019) d’Éric Veillé, s’arrisca en la cerca de respostes concretes que resolguen una mica els interrogants que sempre ens han despertat aquests entranyables personatges familiars amb qui hem tingut la sort de conviure-hi en un moment donat. Així, amb un text enginyós i esbojarrat que fuig conscientment dels convencionalismes establits, i que es recolza en un sentit de l’humor àcid i sense complexos, es teixeix tot aquest compendi il·lustrat sota el qual s’amaga un homenatge sincer i afectuós.

Certament, hi ha moltíssims tipus d’àvies, per tant, generalitzar no era una opció en un àlbum que es distribueix per capítols d’una pàgina amb temàtiques variades que van des de l’afició per fer calça fins a la flexibilitat que poden arribar a tindre, o no, per exemple. Allunyant-se d’un sentimentalisme edulcorat i mitjançant un excel·lent domini dels recursos narratius, Éric Veillé dissecciona amb tendresa les maneres diferents de ser àvia i, totes aquestes, hi estan aquí presents, és clar, ja que amb alguna que altra coincidència, no n’hi ha una igual que l’altra: «hi ha de ciutat, de camp i també dels mars del sud. Hi ha àvies que tenen 58 anys, d’altres en tenen 69 i altres fins i tot 87, tot i que de vegades no ho semble. Hi ha àvies que parlen l’idioma dels gats i d’altres que amaguen laments i sospirs sota el cobrellit, perquè, ningú no en parla, però fins i tot les àvies estan tristes alguna vegada».

Es tracta de tot un seguit de raonaments i reflexions que permeten als més menuts observar la seua àvia des d’un altre punt de vista i estimar-la i acceptar-la com és, alhora que els anima a contar-los secrets tan íntims, com ara que no els agraden els fesols. Altrament, també busca la complicitat dels més grans. És precisament a aquests últims a qui Veillé es dirigeix sense dissimular quan escriu afirmacions divertides que desperten somriures silenciosos, com ara «quan entres en una sala d’espera sempre hi trobes una àvia» i quan construeix metàfores amb una forta càrrega emocional per a sacsejar-los la nostàlgia, com és l’explicació poètica de l’absència en argumentar el fet que «algunes àvies es converteixen en estels fugaços que podem veure a mitjanit».

La gran enciclopèdia de les àvies és, doncs, un d’aquests llibres sorprenents que no tenen edat, un híbrid entre àlbum il·lustrat narratiu i àlbum informatiu que exhibeix una redacció jocosa i defuig de qualsevol criteri científic rigorós. Amb tot, per a reforçar aquesta intencionalitat teòrica i seguint amb aquesta aparent exigència investigadora, les últimes pàgines presenten un vocabulari amb el lèxic que cal conéixer per a entendre bé les àvies, entre les quals s’hi troba la paraula neftalina, i una bibliografia amb altres obres relacionades amb aquest assumpte que, de ben segur, a molts ens resultaran força familiars, com són Adeu, àvia, adeu, de Montserrat Roig, Les nostres avantpassades les iaies, de Mary Bears i El nom de la iaia, d’Umberto Eco, entre altres.

Finalment, amb unes il·lustracions rialleres, ingènues i expressives del mateix autor, que cal mirar amb atenció per no deixar escapar cap detall tot i la simplicitat gestual, aquest catàleg efectiu de comportaments i emocions demostra que sí, potser, fa un temps sí que hi havia prototipus d’àvia, un patró d’actitud, comportament i aparença que es repetia sense cap possibilitat d’alteració. Ara bé, les àvies, com tot, han hagut d’evolucionar, i molt, per això, calia una dissertació com aquesta que reafirmara aquesta tesi i que s’inspirarà en tot un seguit de veritats universals per a acabar desmuntant-les deliciosament una a una.