La Ibèria de grisos que va fascinar a Jean Dieuzaide (1921- 2003)

VALÈNCIA. Matí de juliol del 1951. Un cotxe travessa la frontera per Portbou. Després d’una hora conduint, Yan, famolenc, es deté en la típica fonda vora la carretera. Com pot, demana un café i una d’eixes llesques de pa amb tomaca que està menjant la gent en la barra. Veu per les finestres que les faenes de la sega estan en marxa en els camps dels voltants. Sense acabar-se això que li han venut com a café (fet amb xicoira, “de calcetí” coneix després que l’adjectiven encertadament), trau la càmera del maleter i, per un camí de terra, s’acosta als hòmens que seguen el blat amb corbella, amuntonant-lo en garbes.

Si no va ser així, l’inici de l’aventura espanyola de Dieuzaide seria prou semblant. Un trajecte d’una hora s’allargava mig matí. Per l’ínfima qualitat de les carreteres, però sobretot perquè en cada racó Jean Dieuzaide parava a fer fotografies, a captar l’essència del que és pur, de les arrels.

Una Espanya grisa de postguerra

1951. La primera volta que Dieuzaide va visitar la península havien passat dotze anys de la guerra i el gris era el color predominant, sobretot en l’esperit i l’ànima de la població. L’autarquia s’havia mostrat absolutament ineficient i Franco estava aïllat geopolíticament. Ni estava signat el concordat ni havia començat a arribar l’ajuda nord-americana a canvi de l’establiment de bases militars. Jean Dieuzaide, de nom artístic Yan, va arribar del sud d’una França en plena reconstrucció econòmica i va saber captar les diverses tonalitats d’aquella Espanya de la carestia. S’acostà al món rural i a la ciutat, que no havien eixit de la crua postguerra. Tenia l’encàrrec d’il·lustrar un llibre que es publicaria en 1953: L’Espagne du Sud, de Jean Sermet (Editions B. Arthaud).

Jean, amb el seu descapotable gaudia d’unes carreteres sense asfaltar on a penes hi havia cotxes i on es creuava a tothora amb animals i carros. Així és com entropessava amb les fotografies. No capta res excepcional, només escenes quotidianes. “Sovint la gent pensa que és precís anar-se’n a l’altra punta del món per a actuar com un fotògraf”, opinava Dieuzaide per a fer entendre que la bona fotografia es pot trobar en qualsevol racó, amb bon ull per a saber captar-la.

L’exposició que li va dedicar el Museu Valencià d’Etnologia l’any 2017 –amb un excel·lent catàleg– ens va oferir l’oportunitat de conéixer de primera mà les fotografies de Dieuzaide en les terres valencianes que no apareixien en el llibre publicat, on només es fa una breu referència a l’horta d’Oriola, amb un parell d’imatges. D’orígens humils, Dieuzaide es trobava còmode entre la gent humil, com deixa palés en la seua obra. Ens mostra la realitat que l’envolta, destacant la part més crua. Els rostres i les mans dels retratats ens mostren la senzillesa de les genta que treballen amb el cos.

La de Dieuzaide és una fotografia artística que entronca amb el fotoperiodisme del segle XXI on ens mostra gent de les ciutats, burgesia urbana, camperols i mariners, gent de poble. L’acte senzill d’una llauradora o d’una dona reparant xàrcies esdevé una obra d’art i un reconeixement als seus treballs. El pescador, el carreter, el botiguer o l’orxater en són protagonistes. Mostra allò que troba: la cruesa del món rural i urbà, els contrasts entre classes… però no ho fa amb intenció de denunciar les desigualtats de l’Espanya de postguerra, sinó de fixar la realitat.

Dieuzaide, com dècades abans fera Sorolla amb la seua pintura costumista, va encapsular el temps i l’època d’una societat ja desapareguda de la qual les seues fotografies són xafades fossilitzades. Ell va quedar fascinat pel país, nosaltres hem quedat encisats per la seua mirada.

El camp, la mar i la ciutat de València

“Cada dia que tinc l’ocasió d’anar al camp, fotografie la gent de la terra. No oblide tot allò que els dec… Entrevistar a un llaurador o un pastor és una gran lliçó”. És fàcil imaginar el rebombori ocasionat per Dieuzaide en arribar als pobles. Els xiquets que juguen en la plaça corren cap al cotxe de matrícula estrangera. A banda de les quatre fotografies reproduïdes de camp i mar, Dieuzaide plasmà moltes escenes bucòliques: la plantà de l’arròs, la batuda, segar el blat, fer fil de cànem, pescar, collir la taronja… La distància ens fa contemplar les escenes com a part d’una arcàdia feliç i idealitzada, però la carestia forçà milers de valencians a emigrar per a sobreviure. Una pena que Dieuzaide no retratara activitats com la matança del porc, l’escaldà i l’elaboració de la pansa  o una partida de pilota en el trinquet…

Dieuzaide ens mostra una ciutat de forts aromes i olors quasi desapareguts, alguns vinculats a antics oficis que donaven nom als carrers, com Velluters o Calderers. També pescaters, sense cambres frigorífiques; tallers de pellers i blanquers en el cor de les ciutats, fàbriques amb fumerals i residus, contaminant rius i séquies, cases amb l’excusat en el pati, mares esperant el lleter a la porta de casa, xiquets anant a la fàbrica de gel a per una barra per a la nevera de fusta. L’any 1951, en fer-se de nit, la vitalitat de les ciutats s’esvaïa. Les cases s’il·luminaven amb unes poques perilles i faltaven anys per a l’arribada dels electrodomèstics. Com a molt, en algunes cases tenien ràdio. L’entreteniment diari eren les visites: de les dones en casa i dels hòmens al casino o l’ateneu, on el dòmino i el truc eren els reis de les taules.

Tramvia. “Ai, xiquet, què cauràs!”, cridava la dona. I el xiquet reia. Clar que s’havia pegat bones culades per anar penjat per fora del tramvia i estalviar-se el bitllet. Moltes trastades en el carrer i en escola, les hores justes. Eren els xiquets d’un altre temps. En 1951 el tramvia ja és elèctric, no “de sang”, tirat per mules i haques. Els polissons podien fugir fàcilment dels revisors, gent major normalment. 

Xiquet venent cistelles. El xiquet obligat a deixar de ser-ho i fer-se home abans d’hora. En 1951 l’adolescència durava una rosada. Ben prompte tocava assumir responsabilitats com vendre les cistelles, regatejar i bregar amb els compradors. El temps dels jocs s’ha acabat. Ara cal anar al mercat i portar diners a casa. Si no ha deixat l’escola, tardarà poc a fer-ho. Dieuzaide és un retratista de mirades: ulls purs que travessen el paper i es claven en l’espectador, omplint l’escena. Les espardenyes de careta, com les del xiquet, hui un detall folklòric, foren fonamentals. Són pura cultura valenciana, mediterrània. 

Primera comunió. Gandia. Dieuzaide va ser un virtuós del retrat però també va assajar amb encert la composició coral. Els xiquets han pres la comunió el dia del Corpus i ixen en processó. La blancor del vestit de la xiqueta transmet la puresa i la innocència, en contrast amb el iaio –cap ben alt, brusó i faixa, orgull de neta i de llinatge. El pare de la xiqueta ja vist trage. On estan la mare i la iaia? La foto reflexa una societat on les dones seguien en segon pla. Hui la comunianta és protagonista. Demà tornarà a parar taula i ajudar en la cuina mentres son germà llig el TBO.  

Monja en les rodalies del mercat de València. Les mirades estranyes entre les dones i la monja ens sobten perquè en aquella societat la religió formava part intrínseca del dia a dia: els  encontres eucarístics reunien a tots, les jóvens havien de passar per la Secció Femenina i l’educació es trobava en mans de les congregacions religioses. Eren habituals les processons de dones amb mantellina, retor baix pal·li, junt amb el metge, el cacic, el capità de la Guardia Civil i el cap local del Movimiento, d’impertèrrita camisa blava i bigot falangista. L’única explicació de l’escena amb certa lògica és que la monja era Louis de Funès disfressat i Berlanga estava rodant en València.

Llaurant la terra. L’escena pareix treta d’un relat de Blasco Ibáñez, pura essència de l’Horta de València: la barraca i els horts com a escenaris. Un llaurador entaula la terra amb l’haca, l’oxigena per a plantar xufa, hortalisses, cacaus…. I el xiquet, que segurament recordaria tota sa vida la sensació de banyar-se els peus en la séquia. La foto connota també les olors de l’horta fèrtil d’aquell temps: de guano i altres fertilitzants naturals.   

Cosint xàrxies en l'escullera del port de València. Esta fotografia té una bessona que mostra l’escena des del costat oposat i és de gran perícia tècnica, en la utilització de les diagonals i la composició. Les dones cusen xàrcies en la cadiretes de boga, protegides del sol pels paraigües que sostenen en equilibri. El davantal i la bata eren molt corrents. 

Dos arriers espenten i tiren d'un carro prop d'Oriola. Animals per tot arreu. En el poble i en la ciutat la tracció animal era indispensable: haques, cavalls, matxos, burres… L’any 1951 cotxes i camions eren minoria, i carros, tartanes, carretes, calesses i diligències, els amos dels camins.... La fotografia mostra els hòmens en perfecta simbiosi amb els animals, l’estreta relació entre carreter i animal. Els animals formaven part de les famílies; quadres i estables, de les cases. Els carreters del segle XXI continuen amb cavalls, però de potència.

Jornalers tornant de la faena en bicicleta. Si Lladre de bicicletes de Vittorio de Sica s’haguera rodat a València, esta foto podria haver sigut el cartell de l’obra mestra del neorealisme italià. Els jornalers pedalegen alegres: han acabat la jornada i tornen a casa. Els queden unes hores de llum, ara que allarga el dia. A l’escena només li falta música: alguna cançó popular que entonen tots junts, entre el rústic paisatge.