La lliçó d'anatomia

Just quan sona la una del migdia a les torres de la Westerkerk, Rembrandt van Rijn entra al Waaggebouw, el vell edifici que el gremi de cirurgians d’Amsterdam ha habilitat com a teatre anatòmic. Colpeja els peus amb força contra les lloses de marbre de l’entrada per tal d’espolsar-se la serradura de la taverna de la cantonada que se li ha adherit a les soles de les botes. No vol deixar un reguer de polsim brut i pudent fins a la sala on està a punt de practicar-se la dissecció del reu executat a trenc d’alba. Ha de fer bona impressió, és molt jove i no ha rebut mai un encàrrec d’aquelles característiques. 

Captivat per l’ambient, pren seient en un dels bancs de primera fila de les grades reservades per als assistents, al costat d’un dels brasers amb encens que calfen i perfumen l’estança, trau un quadern i espera el moment de començar a dibuixar. Intuïx que serà una experiència fascinant, enriquidora i  productiva.

Es tracta d’una de les disseccions públiques que l’esmentada corporació organitza anualment per a complaure la selecta burgesia de la ciutat. Un esdeveniment que sempre es du a terme en ple hivern amb l’objectiu de mitigar l’olor pútida dels cadàvers en descomposició i evitar una allau de mosques.

En principi, el propòsit del singular retrat col·lectiu és el de consolidar el prestigi d’una professió en benefici de l’home. El pintor, però, té clar que en realitat es tracta de saciar l’apetit d’immortalitat de Nicolaes Tulp, de ressaltar la destresa del metge de moda a la ciutat, una espècie de consultor al qual s’acudix per a diagnosticar malalties i prescriure tractament quirúrgic o farmacèutic. Un personatge distingit i vanitós que no ha dubtat a canviar el seu anodí nom, Claes Pieterszoon, per un pseudònim més exòtic, inspirat en la flor que ha revolucionat l’economia holandesa.

Els ulls de Rembrandt s’impregnen de l’expressió orgullosa de Tulp, que espera pacient el moment d’actuar vestit de negre rigorós, investit de l’aura de dignitat rància que supura l’elegància eixuta dels protestants. Els ulls de Rembrandt ho examinen tot amb una curiositat voraç, semblant a la dels anatomistes.

Cada vegada ho té més clar. No farà una representació asèptica i freda de l’esdeveniment. Detesta seguir les normes establides pels seus predecessors. Li abellix anar més enllà, transmetre emoció, transcendir les convencions, el fet purament testimonial. Desitja atrapar amb els seus pinzells la psicologia dels personatges, retratar-los interactuant de manera versemblant. Ansieja plasmar la relació entre la vida i la mort i, per tal d’aconseguir-ho, ha de centrar-se en els detalls: en la genuïna lluentor del metall, en el tractament de les robes, en la postura dels retratats, en la penombra que els envolta, en la llum que emana dels seus rostres, en la subtil diferència entre la pell rosada i salutífera dels vius i la pal·lidesa moradenca de la carn morta.

» La dissecció es fa a Aris Kindt, 
un lladre executat a trenc d’alba

Mentres fa lliscar la punta del grafit pel full del quadern, decidix que dedicarà la mateixa atenció al cap de l’executat que als dels metges i els cirurgians-barbers que han pagat per a passar a la posteritat junt amb el prestigiós cirurgià. Mostrarà sencer el rostre d’Aris Kindt, el desgraciat que ha acabat penjat d’una de les forques de l’accés al port per un intent d’atracament a mà armada. No li interessa generar fàstic o morbositat exhibint de manera impúdica els intestins d’aquell infeliç. No reproduirà el moment en què el preparador clava el ganivet esmolat en el difunt i un fil de sang baveja per l’abdomen del cadàver fresc. El doctor Tulp, com correspon a un praelector anatomiae, no tocarà les despulles, no s’embrutarà les mans. Amb la dreta subjectarà amb unes pinces els flexors del carp i de les falanges i els separarà, i amb l’esquerra reproduirà el moviment exacte que efectuen els músculs i els tendons implicats.

L’artista fa esbossos ràpids de tot el que considera que ha de figurar al quadro. Apunts destres que, una vegada a l’estudi, traslladarà al llenç aplicant els seus trucs personals. Quan acaba l’espectacle, torna a la taverna de la cantonada i, envoltat dels crits i la xarrameca absurda d’un grapat de borratxos, cavil·la com disposarà els personatges de La lliçó d’anatomia. “Adriaen Slabran mirarà el manual anatòmic d’Andreas Vesalius, el llibre que apareixerà als peus de la taula on reposa el difunt; Jacob Block, Jacob de Witt, Matthijs Calkoen i Adriaen Abarren escoltaran absorts les explicacions de Nicolaes Tulp, i Hartman Hartmanszoon sostindrà un paper amb els seus noms per tal que puguen ser reconeguts en el futur”, pensa mentres beu llargs glops de cervesa barata. Confia que el regust de melassa de la malta li esborre del nas i del vel del paladar la sentor de greix, podridura i encens que amerava la sala de disseccions del Waag.

Anna Moner (Vila-real, 1967) és llicenciada en Història de l'Art, artista plàstica i escriptora. Ha publicat les novel·les Les mans de la deixebla, El retorn de l’Hongarès i La mirada de vidre.

@Anna_Moner