VALÈNCIA. Clar, si eres encara un monyicot que no ha passat de la proverbial paret dels forats, la teua percepció no és gens fiable. No només la percepció del món: calidoscopi especular d’analogies a partir d’allò que coneixem, de fantasies pròpies o assumides i de terra incògnita. Això està clar. Em referisc a la percepció d’allò que se supon que coneixes bé, potser perquè és l'únic que coneixes. Tampoc és gens fiable. El tòpic dicta que qui no ha eixit mai del seu poble viu convençut que el seu campanar és el més alt. El nacionalisme es cura viatjant i tot això. Fals. Reconegam-ho: a la majoria de nosaltres, fins que no hem adquirit un poc de coneiximent i de món, les nostres muntanyes –carents d’avets i sequoies, cérvols, lleons, ximpanzés, abillades amb quatre albarzers, algun picamato, pins monogràfics i un matoll de romer– ens decepcionaven sempre. Perquè cada vegada, d’excursió a excursió, la hiperrealitat audiovisual i literària ens vedava allò que teníem davant i ens preparava de nou per a tribus animistes, orsos panda, nimfes, baobabs. Així com aquell a qui, després d’una pubertat enfitada de porno, no el convenç el sexe de carn i pèl, ni els esforços i sacrificis que pot arribar a costar. És de més granats i experts –un poc més viatjats i llegits i després de passejar amb els sabuts indígenes– quan hem començat a vore-li la gràcia a la modesta i continguda mediterraneïtat nostra.
En la mar d’Oliva (em) passa un poc de tot açò. Em pensava que totes les platges eren com la meua, pero també trobava a faltar cingles i penya-segats, hovercrafts, balenes i galfins, descapotables, xicones patinant en bikini. Encara hui, quan ja tinc clar que és un dels meus dos o tres llocs en el món, tampoc sé vore tots els atractius que pot tindre per a un visitant. Vas pel món i trobes espectaculars caletes recòndites on practicar el nudisme. D’açò en Oliva, no en tenim. Hosteleria enrotllada que per quatre duros et farta de peix fresc i vi blanc? Oblida-te’n. Natius que t’ofrenen un collar de flors i un cocktail servit en la corfa de la pròpia fruita que alleugerix el colp alcohòlic? Vinga, va… Però els meus interlocutors i alguns desplaçaments m’han ensenyat a agrair tot allò que no n’hi ha. Ens hem salvat dels edificis de més de tres altures a peu de platja. Ens hem salvat de l’avorridíssim passeig marítim de punta a punta del litoral. Ens hem salvat de les multituds empudegant a pet i a bronzejador, ens hem salvat de la imposició de la lletjor, l’anonimat i la desmesura capitalistes.
Els olivans de soca-rel no van o baixen a la platja; ho fan a la mar. I a la platja, en sentit estricte, és prou comú dir-li l’arena. Oliva és un poble agrícola a un parell de quilòmetres cap a l’interior, protegit dels atacs piràtics per una xàrcia de torres guaita –de la qual només queda un muntó de pedres– per a protegir-se. Llevat de les dos o tres famílies de pescadors del poble i algun contrabandiste, poca gent s’acostava mai a la mar, eixe territori infèrtil, incert i amenaçador. Fon en començar el segle XX, al voltant dels terrenys d’un tal Pau Pi, que va instal·lar un pou d’aigua dolça i que ha acabat donant nom al centre històric de la mar, Platja de Pau Pi. Començava l’exportació massiva de taronja i els magatzems es plantaven a vora platja, per a facilitar l’eixida marítima, que resultava la més ràpida i barata. Així, per motius laborals, burgesos terratinents i obrers començaren a acostar-se a la mar i a comprovar que en estiu fa més frescoreta i s’està la mar de bé. Sense descartar que alguns senyors llegits estigueren al dia de les noves teories mèdiques sobre els banys marítims, els banyadors amb pitet i camals, els vestidors o les carabasses. La bona qüestió és que ens va pegar per estiuar, per baixar a la mar. I cadascú va començar a construir casetes d’estiu segons el seu gust i poder adquisitiu, tan divers. La platja d’Oliva té la gràcia de la memòria. El foraster pot experimentar-la en passejar per la vora, cara al Montgó, des de la Mitja Galta fins a la Séquia Mare. La Mitja Galta és el barri que fita pel sud amb el Club Nàutic. Diuen que este és el seu nom perque només té una filera de cases i l’altra vorera és un moderat passeig marítim. No ho veig clar, açò. Però el nom és tan graciós i entranyable com l’arquitectura, que inclou des de veleïtats neoclàssiques fins a ensomis magrebins. Celebrem que estem contemplant una bona part de les cases tal com varen alçar-les els pioners de l’estiueig. Pocs canvis i molta diversitat. Continuant cap a Dénia trobem racionalisme anys 30, el rotund medievalisme de la frontera de Villa Maria, alguna fantasia oriental més, i –encara més excèntrica– una casa així com alpina, d’aires luterans, amb teulades de pissarra. Però tot a una escala humana, amb carrerons que vespregen íntims, on sempre s’ha llegit, festejat o becat. Una altra gràcia de la mar d’Oliva és la mesura.
En acabar la Platja de Pau Pi, l’arquitectura perd interés i podem concentrar-nos en l’horitzó, obertíssim fins al Montgó: sí senyors, el litoral olivà fita amb Dénia. Miren si tenen quilòmetres per davant. Una dotzena tirant per baix! Igual per això la mesura. No ens hem apilonat i enforfoguit perquè hi havia ample per a donar i vendre. A la banda de dins teniu els muntanyars, el cordó dunar. Si vos reballeu per esta zona, podeu ensomiar que esteu en una platja verge. Els muntanyars són alts i tapen les cases, les quals –ací, en l’Aigua Blanca–, com tenen menys solera, estan més retirades cap a l’interior. En esta zona, pels anys 40 fins als 70, hi havia una àrea de barraques, on els personatges més desperts de la classe obrera olivana estiuaven en un règim casi comunal i democràtic. Triaven alcalde cada estiu per a organitzar les qüestions col·lectives; això en ple franquisme. L’estiu era llibertat, una vida més assilvestrada, laxa i igualitària.
Si ens acaça la set, estan els xiringuitos, entonant cants de sirena. Cadascun amb la seua personalitat, del migdia a la matinada, des dels que imposten veleïtats eivissenques fins als del technodance. No ho sé molt bé, perquè jo sempre vaig als que oferixen rock’n’roll i, a voltes, en directe. Ah! Vos en veniu? Molt bé. Mireu, un altre dia també podeu passejar cap al Nord, per Terranova fins al Clotal, que és la fita amb Piles –ací el lector angloparlant no pot reprimir un somriure–. És una platja també ben ampla i bonica i amb menys gent. Ara van molt els del kite-surf. Ja no és com abans: molta gent viu tot l’any a la mar. Abans les cases estaven pràcticament buides. Electrodomèstics els justs. Recorde que baixaven del poble tot l’aixovar per a l’estiuada en dos o tres viatges de motocarro. El dia del trasllat era un dels més absolutament feliços dels xiquets. La imminència de totes les esperances inefables, aquell tràfec i la possibilitat que et deixaren anar en el pescant… Ara ja no és així… Si em pose a contar-vos… I és que ens pensàvem que tots els xiquets del món vivien igual o millor. Eixe era l’erro de percepció, enverinat pels dos costats: el de l’autoodi i el de la insolidaritat. A vosaltres vos agrada, la mar d’Oliva, ¿eh? Ja fa anys que veniu.