Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

Hoy es 7 de agosto y se habla de JUSTICIA coronavirus thomsom medical group PETER LIM
GRUPO PLAZA

generació avariada

La melancolia canviarà el món

21/04/2020 - 

VALÈNCIA. Segurament has tingut algun moment per a “buscar en el baúl de los recuerdos” com va fer Karina, alguns “retales de mi vida” que deia Manolo García o “alguna foto antiga oblidada en un calaix” que cantava Manel. Memòries que guardem en forma d’objectes, de fotos, d'àlbums o de diaris i que rarament tornem a desempolsegar. Potser esteu fent un àlbum de fotos d’esta quarantena, un diari del confinament o aprofitant per a escriure les vostres receptes amb un Bic taronja en una Moleskine que havíeu comprat fa anys per a eixe propòsit. La neteja d’armaris i calaixos ens porta a visitar moments i reviure experiències que pensàvem oblidades. Una cançó que et transporta a aquell concert de 2007 i a l’olor particular del perfum de la companyia amb qui el disfrutaves; una pel·lícula antiga que et trasllada al cinema on la veieres per primera vegada; un llibre pendent que en obrir-lo trobes la dedicatòria d’un antic amic amb qui ja fa massa temps que no parles. 

Són dies de nostàlgia, perquè com diu Stromae “nous étions formidables”. I com que esta secció és l’espai que deixa un edifici ple d’història enderrocat, un amor transformador de joventut, un casset sonant a tota virolla al teu primer cotxe, el sabor contundent d’aquell putxero que feia la teua iaia o una nit de festa entre rialles amb els teus amics adolescents pel barri del Carmen entre “camals mullats”. Deixem que la nostàlgia ens penetre profundament  “hasta los huesos, solo calan los besos que no has dado”, com deia Sabina; i ahí volem anar. A la Polaroid un poc borrosa que conserves dels anys 80 on encara eres un xiquet, al walkie-talkie amb el que jugàvem a contar-nos historietes amb el veí d’escala, al parxís amb els cubilets desgastats amb els quals el teu iaio et guanyava, o et deixava guanyar, les nits que et quedaves a dormir amb ells. Perquè estos dies, potser, no han sigut més que un malson del que despertarem, i tot tornarà a ser igual. Però, també, és molt factible que estos dies hagen canviat la teua escala de valors, les teues prioritats, i passes a donar més importància a coses que abans assumies con habituals, dins d’una normalitat temperada que ara sembla extraordinària. 

Xarrant amb els teus cosins germans, és possible que hages recordat aquelles paelles que féieu els diumenges a la caseta dels iaios. I ara que no les pots fer, vols que tornen els diumenges en família, l’esforç col·lectiu per passar un dia allunyant de preocupacions, parlant de banalitats, entre algun arbre i dinant a l’aire lliure. Segurament, li dones més importància al “dolce far niente”, que a les converses destrellatades d’algun cunyat a qui evitaves. Netejar el cotxe, fer un passeig per la muntanya, agafar unes ametles, menjar-se una taronja directament del taronger, una partida de petanca o de dòmino… En la quotidianitat pausada pot haver-hi molta felicitat.

Si no has fet mona de Pasqua, pa, coca, galetes o un bescuit serà perquè no hauràs trobat rent al supermercat, “horror en el supermercado”. Segur que has tingut més temps per a cuinar i per a valorar l’art de la cuina pacient, de la fermentació, del foc lent, del sabor concentrat. L’esforç de preparar un dinar pot significar hores davant dels foguers, de vegades recompensat amb lloances i bon menjar. Altres esforços resulten fallits, en forma de quatre cullerades plenes de decepció per no haver sabut replicar el sabor que buscaves. Ara valorarem més aquella olla de recepta familiar o aquell plat del teu restaurant favorit, que no saps si el tornaràs a tastar ni quan, però l’imagines i el desitges com Estellés el pimentó torrat.

Mirant eixe àlbum de fotos, segurament digital, del teu viatge al Japó o a Tailàndia, penses, tornaré a viatjar? I, segurament, visualitzes també com ho faràs, perquè la nostra manera de viatjar igual també evoluciona i ja no volem només la foto davant del monument famós, volem una experiència sense la sensació constant de ser part d’un enorme ramat de turistes que mai fa un pas fora de la senda marcada.

L’amistat és com aquella planta que ara s’ha convertit en el teu únic contacte diari amb la natura viva: cal cuidar-la perquè quan la necessites, estiga ben viva. Ara, potser trobes a faltar una abraçada, una partida a la Fallera Calavera o un soparet a casa de Paula o Héctor. Les noves tecnologies ajuden a reduir la distància, ens fan notar la presència d’amics i coneguts, però mai no podran substituir “el calor del amor en un bar” que deia Jaime Urrutia. Perquè socialitzar és bàsic i en estos moments d’introspecció, la socialització de les xarxes socials i les videotelefonades són com el surimi al carranc, la gula a l’angula o un Trolex i un Rolex, imitacions. Per molt bones que siguen, mai substituiran l’original. De fons sona “quiero sentir tu presencia” de Seguridad Social gràcies a un veí que es pensa David Guetta i, tot seguit, Amaral canta “son mis amigos, por encima de todas las cosas” per a acabar-ho d’apanyar. 

I ara et demanen una foto de quan tenies 20 anys i obris, com qui enceta una bossa de pipes a un banquet del parc, la caixa on guardes les alegries d’aquells dies… i sospires resignant-te “esas no volverán” que rimava Bécquer. I, després, veus el One World Together i dubtes si se celebraran de nou concerts multitudinaris i podràs “see how they run” que diu McCartney. I un poc més tard et poses a mirar un partit de llegenda del VCF, una partida de pilota mítica o aquella final de copa guanyada pel València Bàsquet. I automàticament et pega per recordar a Andrés Montes i no saps si mai podràs complir el teu somni de vore un partit de l’NBA en viu o hauràs d’acontentar-te amb vore el documental de Jordan en Netflix. O si mai tornaràs a escoltar la sintonia de la Champions al Mestalla o el rebot d’una pilotada impossible de Soro III en el tamborí de Pelayo. Però, uns aplaudiments espontanis quan passa una ambulància pel teu carrer et fan despertar del malson distòpic, són un esclat relativitzador, baremador de la teua angoixa en perspectiva col·lectiva, i un bàlsam en forma de “todo para todos, todo para todos” que crida el Montefusco. 

Després, pots debatre un poc per WhatsApp o Twitter perquè “España necesita conocer tu opinión de mierda” com apunten Los Punsetes. I opinar com a expert cultural sobre si l’entreteniment és cultura (Luis Demano team) o si l’entreteniment no és cultura (Paula Bonet team). Si les Falles i les Fogueres es cremaran enguany o la cosa ja no té remei. Si cal televisar la missa en la televisió pública. Si els llibres són o no són de primera necessitat com pregunta Reverte. Si es tornaran a obrir els teatres, o tardarem molts anys a vore una companyia de dansa estrangera damunt d’un escenari. Si els vídeos de les bandes professionals de música des de casa són necessaris. Si està bé utilitzar fotos de cadàvers i de morts per a tindre likes, vendes o vots. O, si ens tornarem a acostumar als sorolls del trànsit, a la boira de la contaminació i a l’olor de CO2 acabadet de fer. 

Total, són tot “bufes de pato” a la recerca d’una veritat que existix però ens és ocultada entre la boira de la sobreinformació. Com Kevin Costner buscant una illa en Waterworld, busquem respostes sobre un futur incert, mentre enyorem el passat immediat per molt decrèpit que fora. Amb una única veritat amb la qual em quede: “tothom té el seu dolor” que cantava recentment Gener traduint a R.E.M, i que com han fet tants, han deixat de tocar sine die. I això, m’ha fet recordar quan “los bares no se cerraban” que deia Loquillo, i en tots els records que estem acumulant, mentre pensen que vivim en la pausa publicitària de la nostra existència social. Però en compte d’Antena 3, és un virus el que ens porta l’angoixa melancòlica amb la qual sona cada matí un despertador mal programat per Bill Murray en El dia de la Marmota. 

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email