Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

Generació Avariada

La millor cultura de les nostres vides

5/05/2020 - 

VALÈNCIA. La nostàlgia és punyetera, i et porta reiteradament a recórrer sensacions que provares una volta, i que per tant passen a ser inoblidables. Molts aficionats al futbol recordaran la seua primera visita al Mestalla (o el camp de l'equip dels seus amors); la meua iaia Consuelo, nascuda a Conca, recorda encara la primera volta que va vore la mar, va ser ja després de casada; i, segurament, David Ferrer recorda alguna partida de tenis televisada que li va fer enamorar-se encara més del seu esport. Amb la cultura passa igual, qualsevol escriptor té un llibre de referència, o molts; els cineastes, una escena que haurien volgut rodar ells; tots els músics tenen influències d'altres músics que els precediren; i, en general, qualsevol artista troba idees, inspiració o fins i tot una epifania en l'obra d'altres artistes.

Ara ja fa massa temps que les sales de teatre estan buides, els cines tancats, la música en directe la trien els veïns que punxen al teu barri a les 8 de la vesprada, normalment amb pèssim gust, i només pots vore quadres penjant de les teues parets. Per això, m'he proposat viatjar al passat cultural més transcendent, aquell que ha marcat a alguns actors fonamentals de la cultura valenciana. Membres de la que he anomenat generació avariada tots ells, menors de 50 anys i majors de 30, per a recopilar alguns d'eixos moments culturals que han marcat les nostres vides. Amb la pregunta de quina va ser la millor obra de teatre, falla, concert, espectacle d'humor, de dansa o exposició que heu vist a esta terra? He reunit un panell d'experts, entre amics i coneguts, per dibuixar quina ha sigut la cultura que hem pogut disfrutar als nostres pobles, que ens ha marcat la vida. Perquè sí, la cultura també és important i pot marcar el nostre destí per sempre.

La millor exposició que has vist a la Comunitat Valenciana?

James Turrell

Més enllà dels grans noms que han passat per València com Sorolla, Picasso o Miró, hi ha grans exposicions que han deixat empremta en molts espectadors. El comissari i editor Álvaro de los Ángeles destaca la primera època de l’IVAM, “no s’havien vist exposicions com eixes a València”. Recorda algunes magnífiques de Richard Prince, Allan McColum, James Lee Byars, Gary Hill, Eva Hesse o Cildo Meireles. I d’entre totes estes destaca la de Gordon Matta-Clark, “com a estudiant de Belles Arts vaig poder col·laborar en el muntatge, vaig ajudar a construir una peça dins d’un contenidor de ferro que estava en l'esplanada… Era una casa americana de pladur que segons anaves construint-la t’anaves quedant sense espai. La sensació de descobrir obres fantàstiques com una peça d’un edifici situada en el hall, que és el que feia Matta-Clark, destruir els edificis abans d’enderrocar-los”. Fou un artista que va morir molt jove i això li donava certa heroïcitat, recalca De los Ángeles. “Vaig estar convidat al sopar oficial per haver col·laborat en el muntatge i, al costat de Carmen Albors o Vicent Todolí, vaig conéixer Jerry Rápido, un ajudant que muntava les exposicions de Matta-Clark, i a la vídua de l’artista en el sopar. El catàleg, que encara conserve, és una peça de museu. Va ser entre desembre del 92 i gener del 93, quan les exposicions només duraven dos mesos. Tot ha canviat molt”.

Així és, les exposicions ara duren més, i algunes per culpa de la pandèmia han vist alterada la seua programació. És el cas que li va ocórrer a l’artista Inma Femenía, qui va inaugurar el 14 de març, sense públic, l’exposició Infraleve en Bombas Gens. Preguntada per la seua exposició més transcendent, ella destaca una de 2004 a l’IVAM: “Em va impressionar l'exposició de James Turrell, per a mi va ser de les primeres experiències en l’IVAM, ja que era el primer any que estava a València estudiant Belles Arts”. Sobre el muntatge tan recordat de Turrell destaca que “era molt sensorial, feies cua perquè vore eixa exposició requerix d’un silenci i una atenció molt especial. L’aforament era limitat, i quan et tocava entrar et posaven uns peücs de protecció, creant una sensació de preparació mental i física per endinsar-te dins l’espai que Turrell havia configurat. Per la relació directa que ell té amb el meu treball, per què reflexionem sobre la llum i com interactua amb l’ambient, em va canviar eixa exposició, entrar i eixir va ser una píndola que em va marcar molt”.

El teu millor concert?

No podem deixar de preguntar per la música. Al promotor musical Quique Medina, responsable directe de molts grans concerts viscuts per milers de valencians, la memòria el trasllada a la sala Wah Wah. Perquè alguns dels millors concerts de la seua vida porten “a eixa sala i a la zona del Cedro en general, amb la combinació màgica de El Tornillo, El Asesino, Matisse i La Velvet”, sales menudes perquè com diu Medina “la grandària no és important, és més, la proximitat i els espais reduïts, sumen”. Reviu amb nosaltres el 9 de febrer de 2008, segon aniversari del col·lectiu Vinilo Valencia. El cartell: La Habitación Roja, els cordovesos (hui desapareguts) Deneuve i Gilbertástico. “Abans, i com a norma que ens vàrem imposar en la prèvia de les nostres primeres aventures com a promotors; paella amb els nostres ídols”. I després, “amb la ajedrezada sala de gom a gom” en referència a la Wah Wah, Medina tanca els ulls i sent encara “l’actuació en acústic de Jorge i Pau de La Habitación Roja. Els de l’Eliana començaven a créixer com a banda, i dos guitarres i dos veus foren suficients per a silenciar una sala en ebullició. Fent palesa l’acollidora distància curta de la qual parlava. Deneuve rendiren homenatge als Smiths i a Tindersticks en una preciosa explosió elèctrica de pop. Va arrancar Gilberto Aubán, Gilbertástico, deixant clar que ja per aquella època era un geni de les lletres, i les tecles, Vaig demanar als meus pares 500 euros para poder dur a terme aquell concert, i encara hui no els els he tornat”.

L’entenc a la perfecció, jo encara tinc gravat en la memòria, a la mateixa sala, el concert de The Wave Pictures de novembre del 2009, on la proximitat va convertir l’espectacle en màgic. Però, no només vivim d’indie i de rock, així que canviant d’estil, li he preguntat també pel seu millor concert a una cantant que té una manera d’entendre la música prou diferent.

Tesa, la rapera d’Almussafes, recorda el dia que va escoltar per primera volta La Excepción: “Vaig flipar! Vaig flipar perquè duien un rollo i una energia que em va encantar”. Eren teloners de Violadores del Verso, “jo no els coneixia, ni jo ni quasi ningú dels que anàrem a la Sala Repvblicca, i quedarem impactats”. Parlem del 12 de març del 2004, i des d’aleshores, La Excepción i Tesa no han fet més que créixer.

La millor falla que recordes?

Les falles queden excloses habitualment dels circuits d’art, però a València hauríem de reivindicar el valor de la seua part artística, constantment. Art efímer que Carlos Carsí, l'últim artista guanyador de la secció especial, domina com pocs. Per a ell és important una falla que va vore quan només tenia 10 anys, El verí del teatre de Miguel Santaeulalia, per a Na Jordana en 1994. “Tinc el record del bust de Shakespeare sobre uns temples teatrals i les tres muses de la comèdia, la tragèdia i la tragicomèdia. Recorde la gran quantitat de baixos que hi havia i especialment l’estètica i caricatura que caracteritzava a Miguel Santaeulalia”. També té molts bons records d’altres falles que l’impactaren de xiquet com Cacerias de Julio Monterrubio per al Pilar en 1992, i les successives en la mateixa plaça De gener a desembre, Amb els xiquets no es juga o Fora de la llei que marcaren època.

La curiositat ha fet que l’altra falla destacada com la millor siga del mateix any, en una demostració de què qualsevol art és subjectiu, i depèn en part de criteris individuals. Li he preguntat al defensor de les falles, i els artistes fallers com a epicentre de la festa, Xavi Serra, més conegut com Malalt de Falles. Respon a la pregunta, quina és la millor falla que has vist? Viatjant també a l’any 1994, a la comissió de Blanqueries i els seus Llits creada per Ortifus i Agustin Villanueva. Una “falla satírica i crítica amb gags i humor senzills, que criticava l'estat de la sanitat pública. Una obra de fa més de 25 anys que resulta atemporal és la millor falla possible, ja que hui en dia continua completament vigent”. I acaba sentenciant: “Ara per ara, es plantaria i seria un èxit de crítica i d’acollida de públic”.

El millor espectacle de dansa que has vist a la teua ciutat?

'OCD Love'

Una de les arts que es valora més a l’estranger que a casa nostra és la dansa. Però, gràcies a festivals com Los 10 Sentidos, codirigits per la coreògrafa Meritxell Barberá, venen grans espectacles a la ciutat. Així que li hem preguntat i ens ha dit: “Si haguera de quedar-me amb un espectacle de dansa únic i explosiu que he vist a València, seria sense dubte OCD Love de la coreògrafa Sharon Eyal el 2016, en la 5a edició del Festival 10 Sentidos al Palau de la Música”. El motiu, “encara hui recorde com si fora ahir la reacció de les més de 400 persones del públic, a l’uníson, arrancant a aplaudir en un estat d‘eufòria absoluta només va acabar, un segon després del black out que va posar punt i final a la peça. Inoblidable, inesborrable, elèctric, màgic i vibrant”. Si amb esta explicació no vos entren ganes d’anar a vore dansa en directe, jo ja no sé.

De fet, podeu vore els espectacles de Marea Dansa, on la ballarina i gestora cultural María José Mora hi participa. Ella tria un espectacle que va resultar revelador. “Recorde de manera especial l’espectacle El huso de la memoria de la companyia Eva la Yerbabuena amb Patrick de Bana com ballarí convidat que es va viure al Teatre Principal de València al 2006. Em va impressionar la presència d’Eva en l’escena, una balladora poderosa i de moviment ondulant que interpretava una soleá desgarradora i unes alegries que pessigaven l’ànima. També va ser la primera volta que vaig vore en directe flamenc amb pinzellades de dansa contemporània. Eva i Patrick ballaven un duo màgic en el qual fusionaven diferents maneres de sentir la dansa. Sense ser conscient va obrir en mi un món ple de possibilitats”.

Quina és la millor obra de teatre que recordes?

'La Caiguda'

El membre de Caterva Teatre i professor de l’Escola de l’Actor Jaume Ibáñez ens confessa quina va ser l’obra que li va fer donar el pas definitiu cap a la interpretació: “L’espectacle que em va canviar la vida, el que va fer que decidira dedicar-me al que em dedique, va ser La Caiguda”. El text d’Albert Camús, dirigit per Carles Alfaro, és un monòleg que protagonitzava Francesc Orella, conegut ara pel seu paper protagonista a Merlí, i que va guanyar el Max per la seua interpretació. “Vaig anar a vore-lo amb totes les persones que estime, 5 o 6 voltes, vaig endinsar-me en este text existencialista tant, que un dia vaig acabar banyat físicament per l’aigua que queia sobre l’escenari”. Destaca també l’escenografia “molt portuària, amb una pluja fina constant que creava una boirina”, i especialment “el treball d'interpretació, amb una corba del personatge que em va impressionar moltíssim”. Per desgràcia, ens comenta que l’espai Moma, sala on es va estrenar al 2002 este espectacle, és ara un gimnàs.

Com a pedres, estrenada el 2006, i Las Canciones, que poguérem disfrutar enguany al Musical, també són obres que guardarà sempre en l’espai de la memòria inesborrable.

L’actriu i presentadora Carme Juan, referent entre els membres valencians de la Generació Avariada, recorda la primera obra de teatre que va vore amb la seua germana Gemma, quan va vindre d’Onda a estudiar a València. “Era Gresca al Palmar, en el Rialto, el més curiós és que entre les dos, amb el pas dels anys, ja hem treballat amb tots els actors del repartiment. Qui ens ho haguera dit en aquell moment! De fet, l’any següent, Gemma presentava Entre setmana amb Juanjo Prats, i jo ja he estat dalt de l’escenari i/o d’alumna de tots ells”. Una obra estrenada en 1991 que comptava amb grans de l’escena valenciana com Lola Moltó, Carles Sanjaime, Esther Alabor o Carles Pons, en una adaptació de l’obra de Goldoni encara recordada per molts.

Com a primera actuació, i encara en etapa estudiantil, recorda en especial l’estrena de Joan el Cendrós a l’Escalante, per on tants estudiants hem passat: “Va ser l’estrena més perfecta de la història, com reconegué el mateix Alberola, va rodar tot a la perfecció, ni una sola errada humana ni tècnica i una energia realment especial. Mai he tornat a viure una estrena tan perfecta”.

El millor espectacle d’humor?

Carles Castillo

Com que moltes voltes queda etiquetat d’entreteniment secundari, he volgut reivindicar el paper de l’humor dins de la cultura. En este cas li he preguntat al còmic que més “la peta” de València i contornà, Raúl Antón es trasllada a la seua tendra joventut, al 1988 a Riba-roja i l’espectacle d’improvisació del mestre Carles Castillo “per a mi, el millor improvisador d’Espanya”. En aquell moment “em va agradar, Carles era amic de mon pare, jo era un xiquet, i tot i que vaig tardar molts anys a fer humor, ja vaig tindre la sensació per com baixava entre el públic i improvisava, de què allò era per a mi”. Més recentment, el seu referent és Goyo Jiménez “em va marcar la primera volta que el vaig vore en Ópera Café en 2011. Com dibuixa l’escena, com és capaç de fer humor de temes polèmics, té una ment privilegiada, i des de la música als detalls… és únic, només està ell, com ell ningú capaç de fer dos hores i mitja noves cada any”.

I podríem preguntar als il·lustradors, als performers, als cineastes, als artistes urbans, als arquitectes o als titellaires. Fins i tot, podríem preguntar als cuiners, que són artistes dels foguers, però això ho deixe per a la Guía Hedonista que ho farà molt més sucós. Sense deixar el símil gastronòmic, espere que estes píndoles culturals vos hagen obert l’apetit de més i millor cultura. Si vos han portat records o reflexions sobre les vostres expressions artístiques favorites, genial. Tot i que ara, que veiem la llum al final del túnel, farem força entre tots perquè la millor cultura de la nostra vida encara estiga per arribar i no quede com a part d’un record.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email