GRUPO PLAZA

van gogh

La nit estrelada

23/05/2021 - 

VALÈNCIA. La matinada del 25 de maig del 1889, assegut en una cadira de boga i il·luminat per l’escassa flama d’un cremador de gas, Vincent Van Gogh va pintar el fragment de firmament que veia des de la finestra de la cambra que ocupava al monestir de Saint-Paul-de-Mausole a Saint-Rémy. Un hospital per a malalts psíquics de la Provença on l’artista havia decidit ingressar voluntàriament sis mesos després de tallar-se l’orella de dalt a baix amb una navalla d’afaitar.

El clima suau i l’ambient calm del sanatori havien mitigat l’epilèpsia mental que li havien diagnosticat, una patologia marcada per l’activitat frenètica i el caràcter voluble i irascible del pacient, i li havien restituït les ganes de treballar. Dins d’aquells murs de pedra mil·lenaris havia pres consciència que només la pintura podia redimir-lo i salvar-lo d’embogir per complet. “La pintura és com un parallamps per a la meua malaltia”, deia en veu molt baixa mentres mesclava en la paleta, amb moviments ràpids i nerviosos, una mica de blanc de plom amb un pessic de blau cobalt.

Des que havia començat l’obra, cada capvespre, Vincent esperava que les llums de l’hospital s’apagaren i, quan l’obscuritat i el silenci embolcallaven els voltants de Saint-Rémy, disposava el cavallet i els atifells de pintar al costat de la finestra i, després de contemplar absort durant uns minuts els estels, mamprenia la tasca amb l’excitació i la impaciència que el posseïa cada vegada que brandava el pinzell. En l’última sessió, la nit del dia anterior, havia fet els darrers tocs del xiprer del primer pla i de la torre de l’església, havia difuminat el perfil de les cases del poble i havia matisat la línia de muntanyes de l’horitzó. 

Ara ha arribat el moment de concentrar-se en la representació del cel nocturn i Van Gogh no es limita a marcar una sèrie de punts blancs sobre una massa fosca perquè té la convicció que existix una relació estreta entre el ser humà i els astres. De fet, era un lector voraç de The Graphic i Harper’s Weekly, unes revistes científiques que publicaven interessants articles sobre els últims descobriments astronòmics i reportatges fotogràfics amb imatges insòlites del sistema solar, de  les constel·lacions, dels cometes i de les nebuloses i dels nous telescopis. 

Galàxia espiral M74 © NASA, ESA and The Hubble Heritage

Les estreles sempre m’han fet somiar”, pensa Vincent alhora que deposita una pinzellada espessa d’oli groc sobre la tela. L’artista s’esforça per traslladar a la composició la ubicació correcta dels diferents cossos celestes per tal que siguen fàcils de reconéixer per als espectadors més instruïts en la matèria. Davall l’aparent caos de traços enèrgics, dinàmics i sinuosos que ignoren els principis més bàsics de la profunditat espacial, enmig dels solcs i els relleus d’oli, s’hi amaga la voluntat ferma de reproduir l’harmonia i la infinitud de l’univers a través de serioses observacions del cosmos. Tanmateix, procura anar més enllà de la recreació de l’aparença externa i malda per atrapar, amb grumolls de verd pàl·lid, groc cítric i malva dolç, l’autèntica naturalesa dels motius que representa sobre el llenç. 

A la part superior dreta de la pintura, just damunt dels turons que envolten el psiquiàtric, hi resplendeix una lluna ataronjada en fase de quart minvant, una peculiar lluna amb les banyes més llargues de l’habitual, i, a la part esquerra, hi lluenteja la constel·lació d’Àries. Més avall, al costat del xiprer, fregant l’horitzó, embolcallat en un halo blanc i brillant, hi apareix Venus. Un planeta pel qual el pintor sent una singular fascinació i que menciona contínuament en les cartes que envia al seu germà Theo. Al centre del quadre, en la zona del firmament en la qual es pot vore la constel·lació de Peixos en esta època de l’any, uns estranys remolins evoquen la galàxia espiral M74. Una agrupació d’estels jóvens, invisible a simple vista sense l’ajuda d’un potent telescopi, que Vincent ha descobert fa poc en les revistes especialitzades.

Fa estona que al campanar de l’església han tocat les cinc i, abans que la llum tendra de l’albada esborre la bellesa de la nit, Vincent Van Gogh dona per acabada l’obra. Apaga el cremador de gas i, amb les mans enviscades d’oli i d’essència de trementina, contempla el resultat i deixa que la dansa tremolosa i hipnòtica de les estreles li arrossegue la mirada i li tonifique l’ànima.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email