Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

CASTELLÓ

La Plana, una comarca de viles belles i ben edificades

Inspirant-se en la Grècia clàssica, el teòleg Francesc Eiximenis afirmava que una ciutat, per tal que fora “bella e bé edificada”, havia de tindre planta quadrangular. Però en el cas del regne medieval de València, fundat sobre l’herència d’al-Àndalus, d’urbanisme espontani, orgànic i enrevessat, pensem moltes vegades que no hi havia nuclis així. Tanmateix, els exemples reiterats de la comarca de la Plana mostren el contrari: també ací es bastiren viles planificades rectilínies i regulars.

15/11/2020 - 

VALÈNCIA. A Castelló tot el món ho sap: conta la tradició que el tercer diumenge de la Quaresma de 1252 els habitants del castell de la Magdalena, després de rebre la pertinent autorització del rei en Jaume, van baixar del turó a la planura per a establir-se en una nova ciutat. Així va nàixer Castelló de la Plana fa 767 anys. El que no tots saben, però, és que la nova població era una vila planificada de trama regular i rectilínia, amb una plaça central on s’havia d’alçar el que hui és la cocatedral i el Fadrí, amb carrers que s’entrecreuaven de manera ortogonal a l’estil de les bastides occitanes que estaven apareixent com a bolets per tota Occitània en aquells mateixos moments. 

No debades, la conquesta dels dominis andalusins encapçalada pel mateix Jaume I, la fundació del nou Regne de València, l’expulsió de molts dels musulmans de les seues cases i la consegüent colonització cristiana del territori van comportar la creació de més de dos-cents nuclis de població nous entre mitjan segle XIII i començaments del XIV, des de Sorita del Maestrat fins a Agost i Guardamar, passant per localitats que acabarien adquirint tanta importància com Vinaròs, Sant Mateu, Meliana, Torrent, Catarroja, Sueca, Cullera, Gandia, Pego, Ontinyent, Alcoi, Penàguila, Benissa, Castalla, Xixona o la Vila-joiosa. 

No obstant això, segons han estudiat l’historiador Enric Guinot, l’arqueòleg Javier Martí i el geògraf Vicenç Rosselló, tot i la seua creació de manera coetània, poques d’elles seguiren el traçat de planta ortogonal tan habitual i amb casos tan espectaculars com els que es coneixen a la Gascunya, la Guiana, el Llemosí o el Llenguadoc. Però les que ho fan es concentren en a penes trenta quilòmetres d’una comarca, la de la Plana, que de Castelló a Almenara concentra els exemples més reeixits d’este tipus de viles planificades d’època medieval.

Borriana i Onda, l’herència andalusina

Quan hajam presa Borriana farem-hi venir la reina, nostra muller, per tal que entenen les gents que major cor hi havem d’estar. E aquells castells qui són a les espatles, així com és Peníscola e Cervera, e Xivert e Polpís, e les Coves de Vinromà e Alcalatén, e Morella e Culla, e Aras, qui viuen del camp de Borriana de conduit e seran entre nós e terra de cristians, tots s’hauran a retre, perqué nós serem davant e no poran haver lo conduit que els venia de Borriana”. Jaume I ho tenia ben clar en 1233: si prenia la vila de Borriana, al sud del riu Millars, es faria amb tota l’extensa franja, de més de cent quilòmetres, que la separava de Catalunya i d’Aragó. No debades, com a espai fronterer, llavors ja era un territori poc poblat pels musulmans, amb el típic hàbitat andalusí dispers i alguns castells forts que servien de refugi davant els recurrents atacs cristians.

 En aquell context Borriana era la medina islàmica més destacada i, de fet, durant molt de temps la zona va ser coneguda com el Camp de Borriana, l’Horta de Borriana o la Plana de Borriana, de manera que també Castelló, després de la seua fundació en 1252, va ser denominada Castelló de Borriana en moltes ocasions. Així les coses, allà es van concentrar els esforços de les tropes cristianes del monarca, els templers, els hospitalers i els nobles aragonesos, que després de dos mesos de setge van aconseguir la rendició i l’expulsió dels musulmans: “Fo així fet, que n’eixissen tots dins tres dies ab açò que porien llevar en les costes e en les mans. E en aquesta manera haguem Borriana. E, per tal que sàpien les gents quants hòmens havia en Borriana, entre hòmens e fembres e tosets foren set mil e trenta-dos”. 

Vista aèria d'Onda en l'actualitat, entorn del castell.

En conseqüència, Borriana es va convertir en el principal nucli dels cristians de cara a continuar l’avanç cap al sud en els anys posteriors, cap al gran objectiu de la ciutat de València. Però la mateixa consistència de la vila va fer que no calguera cap mena de refundació, sinó que el recinte emmurallat, de planta circular, va ser reaprofitat i es van alçar nous edificis cristians al seu interior. Així mateix, va passar una cosa semblant a la propera localitat d’Onda, l’altra gran medina islàmica de la regió, arrecerada al peu del seu imponent castell –que “hi ha aitantes torres com dies ha en l’any”, segons el cronista Muntaner–, de la qual els andalusins van ser expulsats en 1248, poc després que s’iniciara la revolta d’al-Azraq. A continuació, doncs, els cristians es van instal·lar en l’interior del recinte fortificat i els musulmans van ser reubicats extramurs, en el barri encara conegut com la Moreria, on van romandre durant diversos segles fins al seu desterrament definitiu en 1609.

Almassora i Castelló, la reorganització al nord del Millars

Si Borriana, al sud del riu Millars, era la principal població islàmica que destacava en la gran àrea d’horta irrigada pel sistema de séquies que eixien del mateix riu, al nord, en canvi, no hi havia cap nucli urbà de certa potència, sinó una xarxa dispersa d’aldees o alqueries andalusines ubicada entorn dels castells d’Almassora i Castelló (el Castell Vell o de la Magdalena), com ara Fadrell, Taixida, Almalafa, Benimahomet, Benicatoll, Binamargo, Benihayrén, Benirabe o Benimucarra. Així les coses, com succeí en molts altres llocs del regne –com a Sueca, Gandia o Alcoi, per exemple–, els cristians van reorganitzar el poblament concentrant-lo en noves fundacions urbanes, que en este cas van rebre el nom dels mencionats castells: Almassora i Castelló.

En primer lloc, els cristians que s’havien ubicat al castell d’Almassora, donat al bisbe de Tortosa, van traslladar-se un parell de quilòmetres més a l’est en 1247, per tal d’instal·lar-se en un espai entre dos de les principals séquies del sistema, a tocar del riu. I van construir un recinte emmurallat de forma ovalada, amb dos carrers principals, el Major i el d’Amunt, travessats per carrers rectilinis que formaven díhuit illes de cases d’unes quatre fanecades, amb una plaça Major en el centre i l’església a un cantó. Així, vora huit segles després la planta es manté i també part de les muralles, habitualment integrades en edificis existents i que, com s’observa en alguns trams, van ser elevades en època de les guerres carlistes. 

Igualment, com ja hem apuntat, el procés de fundació de Castelló va ser molt semblant, amb la baixada del castell a la plana en 1252 i la fundació, a penes a cinc quilòmetres al nord d’Almassora i també al costat d’una séquia principal, d’un recinte rectangular en este cas, entorn d’un carrer Major i l’església a un cantó. Amb tot, el creixement de Castelló va ser tan ràpid i notable, fins a disputar a Borriana l’hegemonia de la comarca, que prompte va haver d’ampliar el seu recinte, amb un carrer d’Enmig i un carrer d’Amunt que van deixar l’església de Santa Maria i el campanar del Fadrí, construït a mitjan segle XV, just enmig de la vila rectangular emmurallada, de 450 per 500 metres de superfície i una població d’uns 5.000 habitants.

Vila-real, Nules i Mascarell, l’expansió de l’horta al sud del Millars

Vila-real en un gravat de la Crònica de Viciana

Quina forma deu haver ciutat bella e bé edificada: tota bella ciutat devia ésser quadrada, car ret-se’n pus bella e pus ordenada; car llavors, al mig de cada costat, deu ésser un portal principal que sia lluny de cascun angle de mur seu per cinc-cents passes, en guisa que tot lo mur haja entorn quatre mil passes; e del portal d’orient fins al portal de ponent pas carrer gran e ample travessant tota la ciutat de part en part”. Deia l’arquitecte Puig i Cadafalch que una estada de Francesc Eximenis a Vila-real hauria inspirat la seua opinió sobre el model de ciutat ideal que va deixar escrit en el dotzé llibre de Lo Crestià. És poc probable, però, tant per les mesures indicades –molt més grans– com perquè el mateix franciscà explicitava que aquelles directrius les havia preses directament de “grechs philòsophs”. 

En tot cas, Vila-real és sens dubte un dels exemples més clars de planta hipodàmica, amb un rectangle travessat per tres carrers longitudinals, el d’Amunt, el Major i el d’Avall, i tres més transversals, amb una plaça enmig i l’església a un costat. Els costats emmurallats ací fan 190 per 380 metres, amb una superfície interior d’unes 7 hectàrees –molt lluny de les vora 50 que recomanava Eiximenis– i van començar a construir-se com a resultat d’un dels darrers grans projectes de colonització de Jaume I, qui, després d’autoritzar la prolongació de la Séquia Reial de Montcada fins al Camp de Morvedre i d’ordenar la construcció de la Séquia Reial del Xúquer, va promoure també la creació d’una Séquia Major al sud del riu Millars, per tal d’irrigar una àmplia zona del secà de Borriana. 

Així, en 1272 es van iniciar les obres hidràuliques i a penes dos anys després, en 1274, es va fundar Vila-real allí mateix, una tasca en què van participar diversos mestres soguejadors, entre els quals va destacar precisament un occità, Bertrand Adalbert, de Marsella, segons ha pogut documentar amb detall l’arxiver i historiador local Vicent Gil. Però els treballs no van finalitzar allà, sinó que van continuar fins a arribar a començaments del segle XIV més de deu quilòmetres més al sud, a l’altura de Nules. En aquella zona el poblament cristià posterior a la conquesta s’havia concentrat al peu de l’antic castell andalusí de Nules, però amb l’arribada de l’aigua de reg els Centelles, senyors del terme, van decidir que els cristians es traslladaren també al mig de la plana, a l’interior d’un recinte fortificat que seria la nova vila de Nules. 

No obstant això, al costat del castell van romandre els andalusins, en el nucli històric que va acabar coneixent-se com la Vilavella i que va estar habitat per mudèjars i moriscos de manera inalterada fins a la seua expulsió definitiva en 1609. A la vila nova de Nules, per contra, es va bastir un traçat quadrangular i ortogonal, amb illes de cases de dos fanecades de superfície entorn d’un carrer Major i dos travessers, que més tard van ser ampliats, abans de construir unes noves muralles en el segle XVI amb quatre portes i vint-i-dos torres, que malauradament van ser enderrocades per complet a finals del XIX. Les que sí s’han mantingut, però, han sigut les muralles de l’altre nucli que estava dins del terme del castell de Nules en possessió dels Centelles, Mascarell, també al costat de la Séquia Major que venia del Millars.

Vista aèria de la planta trapezoidal emmurallada de Mascarell.

Amb tot, en este cas pareix que no es va fer en absolut una planificació ortogonal en origen, sinó que simplement es va instal·lar un conjunt d’illes de cases, a l’ús de les moreries rurals, atés que esta sembla que es va formar amb els musulmans expulsats de la propera vila de Borriana. No obstant això, després de la fugida a Alger de molts dels moriscos de Mascarell en 1547, els Centelles van decidir ampliar el nucli i tancar-lo amb una muralla trapezoidal, per tal de reforçar la seguretat i el control del lloc, que va ser repoblat amb alguns cristians i més moriscos, finalment foragitats en la citada i fatídica data de 1609. Mascarell, en conseqüència, no és exemple de vila planificada, sinó de moreria rural, com Mirambell, en l’Horta de València, o Berfull, en la Ribera.

Els dotze quadrats d’Almenara

Encara més al sud, a quinze quilòmetres de Nules i trenta de Castelló, en un dels contraforts de la serra d’Espadà s’alça un dels castells andalusins més imponents de la zona: el d’Almenara, un topònim que vol dir “torre de senyals” en àrab i delata la seua importància estratègica en el sistema defensiu dels andalusins. Jaume I el va conquerir en 1238 i es va mantindre en mans de la Corona fins a finals del segle, quan va passar als Pròixida, un moment en el qual ja havien estat expulsats els musulmans i s’havia dut a terme la primera urbanització cristiana del lloc. 

En concret, este és un altre dels exemples més clarament regulars i ortogonals de les viles valencianes planificades d’època medieval, segons mostren les dotze illes de cases quadrades de dos fanecades del nucli original, articulades entorn dels carrers Major, del Cobertís, d’Enmig i de Dalt i que donen cos a una superfície rectangular de 121 per 167 metres. Amb posterioritat, a més a més, es van produir ampliacions cap a tots els costats que van ser tancades amb una nova muralla a mitjan segle XVI, la qual englobava uns 1.500 habitants i de la qual es conserven diversos trams i torres, que constituïxen un dels principals atractius de la localitat. 

En definitiva, tot i que camuflada en l’actualitat pels grans eixamplaments que han tingut lloc al llarg dels segles XX i XXI, moltes de les viles de la Plana conserven en la traça urbana dels seus nuclis històrics una de les empremtes més clares del trasbals social, demogràfic i cultural que va comportar la conquesta cristiana de temps de Jaume I: una trama regular, quadrangular i ordenada, pròpia en molts aspectes del gran creixement que va experimentar la societat feudal europea durant la plena edat mitjana.

Vista d'Almenara en la dècada de 1920, amb bona part de les muralles en peu.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email