La Plata i l'herència avantguardista de la València dels anys 80

VALÈNCIA. “Motochorros balearon en La Plata a un repartidor que esperaba para entregar un kilo de helado”. El progrés de La Plata –la banda– entre 2017 i la segona mitat de 2018 ha sigut fulgurant, però encara no els ha permés passar informativament per damunt de la contundent ciutat alçada en l'est d'Argentina. En Google encara pesa més la història i el present noticiable de la capital de la província de Buenos Aires; molt més que el grup i, per descomptat, que l'avinguda de València a la qual aparentment va poder donar nom l’alqueria de la Senyora de la Plata en el segle passat. Donada la velocitat i la intensitat de la irrupció del grup que encapçala Diego Escriche caldrà estar atents a l'avançament per l’esquerra.

L'assalt de La Plata a l'agenda del periodista de música i al programador de concerts en 2018 va sorgir amb el tèrbol halo de misteri amb el qual sorgixen les millors coses en la vida. Un vídeo casolà, en blanc i negre, i un enregistrament que sonava prou malament com per a pensar que, darrere d'ell, s'amagaven una infinitat d'oportunitats. Un atasco. Aquell vídeo que va pujar a YouTube el mateix Escriche va córrer com la pólvora, primer a través d'un escenari underground –el mateix del que se servixen hui en dia les figures del trap– i més tard en un circuit més o menys independent que necessita oxigen per a no ofegar-se entre tanta mediocritat imitada a l'engròs.

Aquell vídeo va ser el germen a partir del qual es va construir La Plata. Literalment, a més, perquè la banda es va alçar a partir d'eixa peça audiovisual d'escassos minuts que Escriche va gravar en la seua habitació amb el més comú dels micròfons (el SM 57) i un amplificador Line 6. Aquell atasco, que llavors era vertiginós –en la seua versió final un poc menys– ja encapsulava en poc més de tres minuts tot allò que seria La Plata d'ací en avant: cançons curtes i directes llevat d'alguna excepció, amb un so que dirigia sense donar pegar voltes a la new wave i el millor dels anys huitanta. En el cas d'Un atasco cal afegir sí o sí la coda a la frase anterior: és a dir, els Smiths.

A partir d’eixe moment, La Plata va passar de ser un projecte individual a convertir-se en l'assumpte d’una banda que, en 2018, no ha deixat de tocar en festivals i sales de concerts al llarg d'Espanya. En 2017, amb la formació encara recent, La Plata va fitxar pel segell que amb més clarividència va observar el video casolà d'Escriche: Sonido Muchacho. Abans que acabara l'any passat un veloç EP va vore la llum. A Un atasco li acompanyaven Esta ciudad i La luz, filles de les mateixes guitarres, amb un teclat que les portava a una altra dimensió; i hereues també d'eixe imaginari líric, entre punk i existencial, que invoca unes lletres que partixen d'una realitat que requerix l'evasió: “Estoy cansado y no puedo dormir, no tengo sueño, creo que es por esta ciudad, le tengo asco”.

Recolzats en eixa actitud que entronca amb un esperit existencialista tan del segle XX –i, alhora, més del XXI que de qualsevol altre temps–, i en un apartat gràfic modernista i precís en el detall, La Plata va completar la primera etapa de la seua història amb un disc. El seu debut, un llarga durada amb una desena de cançons entre les quals s'incloïen les de l'EP, va vore la llum en març de 2018; el moment precís i amb l'antelació necessària per a cridar l'atenció dels programadors de festivals. El seu primer disc va seguir les pistes d’allò que havia apuntat fins llavors: cançons curtes, d'esperit punk i new age, però al mateix temps lluny de les concepcions més pures de tots dos gèneres, madurades per un filtre pop de lletres infal·libles. Desorden oferia exactament allò que prometia, la millor i més fina herència de la València dels anys 80. El resultat: estar en l'agenda de tot el món i convertir-se, sense cap dubte, en el grup valencià de 2018. I, amb un poc de sort, potser en el dels pròxims anys.