Agnès Varda i l’alegria

* Article escrit i publicat a Lletraferit #16, abans de la mort de Agnès Varda

La seua llibertat creativa, la mirada única i personalíssima, la seua capacitat per a explicar el món mentres es conta a si mateixa, en plena època del selfie i l’autorepresentació,  ens sorprén i fascina. Les seues pel·lícules emocionen al mateix temps que obliguen a reflexionar sobre la realitat. Clar que això no apareix de sobte en la seua obra del segle XXI. Des dels seus inicis, amb La pointe courte (1955), en la qual fa Nouvelle Vague abans que existira oficialment la Nouvelle Vague, la seua filmografia està plena de pel·lícules originals, lliures, diferents i inclassificables. Tant, encara que en molta menor quantia, com les de Godard. 

Una invisibilització digna d’estudi

Que Varda no haja sigut fins ara reconeguda com una de les cineastes… Espera, no. Una de les directores. Ai, tampoc. A vore, una de les artistes. Caram, no. Bo, ja ho tinc. Una de les figures més importants del cinema. No és que “figura” m’entusiasme, però és que no hi ha manera de dir-ho sense caure en el parany del gènere gramatical i que este ens porte a engany i es pense que parle d’una entre totes les dones. No, parle d’una entre tots els i les cineastes. I és que, per molt que alguns s’obstinen, la llengua té certs límits que impedixen dir les coses com són. Així doncs, recomponc la frase: que no haja sigut fins ara reconeguda com una de les figures més importants del cinema és digne d’estudi. 

Perquè, coses d’eixes del llenguatge –que en realitat són coses d’eixes del patriarcat imperant–, Varda ha sigut la mare, després l’àvia i fins i tot la madrina de la Nouvelle Vague. Qualsevol cosa excepte una cineasta, i molt menys una integrant del moviment al mateix nivell que els directors hòmens. Ells mai no han sigut considerats ni pares, ni avis, ni cunyats, ni qualsevol altra figura familiar. Només creadors. Clar, que ella no era un d’aquells “jóvens turcs” (Godard, Truffaut, Rohmer, Rivette), despreocupats i desllenguats, que feien crítica contra el cinema de papà en les pàgines de Cahiers du Cinéma. No, ella era perifèrica, no feia crítica ni donava lliçons sobre el cinema que feien els altres, no passava dies sencers a la Cinémathèque Française, no pretenia reinventar el cinema i es guanyava la vida com a fotògrafa. I era dona, en un moment en què no hi havia pràcticament dones fent pel·lícules. Les dones estaven per a ser filmades. El seu paper era ser muses, que ja ho va dir Godard: “Per a fer una pel·lícula només fan falta una xica i una arma”.

Veient hui en dia Cléo de 5 a 7 (1961) costa d’entendre que no ocupe un lloc indiscutible en el panteó dels films de la Nouvelle Vague. Encara és possible vore, en històries del cinema i cròniques de l’època escrites hui, que la pel·lícula aparega de forma col·lateral, en la secció “Entre altres”, o en un apartadet que diu que hi havia una dona per allí fent cinema, sense que meresca l’anàlisi que altres pel·lícules tenen. Tal vegada perquè la xica és la que fa la pel·lícula. I perquè la xica que la protagonitza, en els seus passejos per París i els seus dubtes sobre el seu futur, no és musa, sinó subjecte que no fa més que interpel·lar el públic sobre la seua identitat i desafiar el paper que la societat atorgava a les dones. Però ací, tossudament, continuen apareixent estudis i assajos autocomplaents (i masculins, perquè la crítica i el relat de la història del cinema també l’han feta els hòmens), d’aquells que repetixen una història mil vegades contada i mitificada, una en la qual tots els adolescents es van enamorar de Jean Seberg i volien ser Belmondo.

La subversió de la senzillesa

En la roda de premsa de febrer d’enguany a la Berlinale, quan va anunciar que s’acomiadava del cinema, Agnès Varda va dir: “Mai he fet pel·lícules polítiques, senzillament m’he mantingut al costat dels treballadors i de les dones”. Com si no hi haguera res més polític en la vida. Oncle Yanko (1967), Réponses de femmes: Notre corps, notre sexe (1975), Daguerréotypes (1975), L’une chante l’autre pas (1977), Mur Murs (1981), Documenteur (1981), Sans toi ni loi (1985) o Jane B. par Agnès V. (1987) mostren fins a quin punt això és veritat. Tota la seua filmografia reflectix el seu compromís amb els treballadors i amb el feminisme. I ho fa sense construir pamflets ni pel·lícules maniquees, sinó més aïna tot el contrari. 

Eixe punt de vista senzill, gens grandiloqüent però absolutament necessari, és el que, d’una banda, l’ha condemnada durant molt de temps a l’ostracisme, a la invisibilitat, però, per una altra, l’ha convertida en el nou mil·lenni en una cineasta admirada i admirable. La seua filmografia està plena d’obres que no encaixen en els formats comercials, per la seua durada, per les seues característiques tècniques o per la seua adscripció genèrica: són ficció, documental, assaig? Això que fa dècades era un problema, i que ha fet que, davant la dificultat d’explicar-ho, s’obvie en les històries del cinema, hui en dia és un valor. La importància que la no ficció té ara ha obligat a mirar l’obra de Varda amb altres ulls i descobrir tota la seua originalitat i modernitat.

Davant els seus films del segle XX, no pot sorprendre de cap manera l’arribada de Los espigadores y la espigadora o de Visages Villages. Encara que tal vegada sí que pot sorprendre la lucidesa i la finor amb la qual les seues imatges i sons aconseguixen explicar el món i oferir una reflexió sobre una societat capitalista que ho convertix tot en mercaderia, inclosos (o sobretot) els sers humans. La reivindicació de la gent, dels i les treballadores, dels que estan en els màrgens del sistema, dels paisatges rurals o industrials, aconseguix una dimensió humana sorprenent, una proximitat i una empatia radicalment necessàries i pot ser que fins i tot subversives en les nostres societats neoliberals més prompte despietades. 

L’alegria irreductible de viure

Diu Varda que “res no és banal si es filma amb empatia i amor”. I torna a tindre raó. Dit per ella, mai una frase així resultarà cursi o gastada. Amb la seu camareta digital, la seua insaciable curiositat i la necessitat d’entendre les coses tot acaba anant a allò essencial. L’emoció que sentim en vore les seues pel·lícules és difícil d’expressar, perquè naix del reconeixement, de la pura empatia. És la mateixa emoció que sent l’única habitant de les cases de miners quan veu la seua fotografia enorme en la façana i es posa a plorar en Visages Villages. Quan es reconeix en eixa imatge i en la intervenció artística que Varda i JR duen a terme. Eixe moment! Una cosa tan simple com fotografiar la gent, eixa que mai ix en les revistes ni en la televisió i retornar-los la seua imatge, és un acte fundacional, quasi revolucionari i subversiu. Perquè ací estan la reivindicació de la dignitat del treball o dels qui ha sigut expulsats de la societat.

Els que es miren a si mateixos en les fotos que fan Varda i JR es descobrixen. I reflexionen, perquè la imatge i el cinema són eines de coneixement. També Varda es mira a si mateixa en el seu procés d’envelliment, les seues xacres, les seues dificultats per a moure’s o vore. Li sorprenen les seues mans plenes de taques, els seus ulls plens d’arrugues, els seus peus deformats per l’edat. I troba rimes entre cossos i objectes que li parlen, a ella i a nosaltres, de certa harmonia en la qual necessitem creure. Quan exposa la seua vida, en eixa meravella que és Las playas de Agnès, autobiografia extravagant i bella, no és mai pretensiosa ni egocèntrica. És la seua manera de preguntar i intentar comprendre per què estem en este món i què significa això. També es tracta de no perdre la memòria d’allò viscut i estimat. 

I si hi ha alguna cosa que les seues pel·lícules oferixen és alegria. Inclús amb tota la seua malenconia, amb la petjada evident del pas del temps, amb les incerteses que no es resolen, amb la presència de la mort que sempre ronda en elles. Fins i tot amb l’evidència de la desigualtat i la injustícia del món que sempre estan ací, de forma més o menys palesa, i encara que vejam les misèries del capitalisme, com en Los espigadores y la espigadora. Encara que un groller Godard li impedisca entrar a casa seua i la faça plorar, en eixe final inesperadament amarg de Visages Villages. Així i tot, una espècie d’alegria irreductible l’acompanya sempre. Seran el seu gust pels colors, la seua capacitat per a disfrutar de qualsevol situació, la seua tendresa, la sinceritat, el seu respecte profund per tot el que filma, siguen persones, objectes o llocs. La seua meravellosa curiositat. El cas és que, després de vore qualsevol dels seus films, l’emoció i el coneixement van sempre acompanyats d’un somriure i de la convicció que val la pena viure i estar en el món. Que ens faça mirar la realitat d’una altra manera: no se li pot demanar més a l’art i la seua creadora.