La ruta de l'aigua de Potries: un recorregut històric per la xarxa de reg de l'horta de la Safor - Sandra Albert

GANDIA. L'aigua és actualment la protagonista de moltes rutes senderistes, sobretot en època estival. Seguint el transcurs dels rius es poden conéixer les fonts, cascades o piscines que oferix la natura. Més enllà del component d'oci i aventura, el curs fluvial també pot utilitzar-se per a altres fins. Des dels inicis de l'agricultura ha servit com a font de reg. Encara que primer es van emprar tècniques poc desenvolupades, la cultura musulmana ens va llegar una xarxa d'infraestructures hidràuliques que, en algunes localitats, s'han conservat fins a l'actualitat. En este sentit, el municipi valencià de Potries constituïx un paradigma en la comarca de la Safor.

Potries compta amb una superfície aproximada de 3,07 km² i 1.075 habitants en el 2022, segons les dades de l'Institut Nacional d'Estadística. La seua característica geogràfica més destacada és que, per la seua part oest, està flanquejat pel riu Serpis. Des del seu naiximent a Alcoi, als peus del Carrascal de la Font Roja, transcorre per diverses localitats del Comtat i la Safor fins a desembocar a Gandia.

La proximitat fluvial, juntament amb unes bones condicions orogràfiques i climàtiques, han facilitat al llarg dels anys el desenvolupament de l'agricultura es la comarca. Actualment, el reg és competència de la Comunitat de Regants dels Canals Baixos del Riu Alcoi i funciona a través de goteig, però antigament s'utilitzaven altres tècniques que requerien un ús controlat de l'aigua procedent del Serpis. En esta línia, per a dividir-la, frenar-la i redistribuir-la, es va construir un sistema de séquies, assuts i partidors, entre altres infraestructures, que encara hui es poden visitar a Potries a través de la Ruta de l'Aigua.

Les cinc claus que controlaven el Serpis

Durant aproximadament una hora, l'agricultura, el patrimoni i la cultura es fusionen a través del recorregut lineal que oferix el consistori potrier. Tal com explica Tania Guerrero, guia del Museu de Potries i de la ruta, és un trajecte accessible per a tota classe de públic i es pot visitar durant tot l'any. El punt de partida és el mateix Ajuntament, una antiga casa senyorial construïda per membres de la família Borja i que a la fi del segle XIX va ser adquirida pel poble. Des de llavors ha funcionat també com a presó, escola, casa del mestre o l'actual seu de l'administració local.

En la primera parada, s'explica eixe detall i s'aporten xicotetes anotacions sobre la Ruta de l'Aigua. Però, a més, es pot observar un dels elements més representatius de la històrica xarxa hidràulica: la comporta de l'Assut d’En Carrós, una presa que desvia part del curs natural del riu cap a l'horta a través de diferents canals de reg. Segons conta Guerrero, en el segle XIX cinc famílies tenien les claus de la porta de fusta i xapa de ferro situada a la casa del marge esquerre de l'assut. "Té cinc panys. Per a evitar conflictes, havien d'estar els cinc encarregats d'obrir-la presents", afig.

Els partidors: Casa Clara i Casa Fosca

El règim fluvial del Serpis des de l'Assut d'En Carrós es deriva cap a la Séquia Reial d'Alcoi, la qual arriba fins a un partidor conegut com la Casa Fosca per la seua coberta. "Un partidor és el que distribuïx l'aigua per diferents séquies o canalitzacions per tal que arribe a totes les poblacions. D'ací ixen diverses branques", explica Guerrero. En el seu interior un banc de pedra partix el transcurs de l'aigua en set buits, les portes. Cinc d'elles es destinen a la Séquia Comuna de Gandia i Oliva i les dos restants a la Séquia del Rebollet. D'esta manera es controlava i distribuïa de manera proporcional el reg en cada camp de cultiu. Tenint en compte que el sistema és originari del món musulmà, es considera que el partidor existiria abans del segle XIII.

L'altre dels partidors que es poden visitar en la Ruta de l'Aigua de Potries és el de la Casa Clara, construïda en el segle XVI. Segons s'ha comprovat a través d'un document del mateix segle que la descriu, la seua arquitectura s'ha mantingut pràcticament inalterada fins a l'actualitat. Al contrari que la Casa Fosca, l'absència d'una coberta li atorga el seu nom, encara que la seua estructura està tancada pels laterals. L'aigua, en este cas, procedix de la Séquia Comuna de Gandia i Oliva (originada a la Casa Fosca). Des d'este punt continua per dos obertures més que es dirigixen, cadascuna, cap a les dos poblacions: una per a l'horta d'Oliva i l'altra per a la de Gandia.