La síndrome de l’home llop

“Ha mort Jo-Jo, el xiquet amb cara de gos”, diu el titular del Libération que acaba de deixar el seu marit damunt de la tauleta, a tocar del test de la kèntia que està regant. Chloé Boulanger amolla la quíquera, sense acabar de buidar l’aigua que conté, i agafa el periòdic amb la mirada clavada en la impactant fotografia del finat amortallat al llit. Tremola. Feia temps que no veia una imatge d’ell. No pot dir que el nota canviat. Només pot valorar que el percep més gran, amb la complexió d’un home. Però no sembla un home. Era tan diferent. Pareixia tan ferotge i tan tendre alhora; tan desorientat, tan desvalgut.

Clhoé, una burgesa parisenca de trenta-cinc hiverns, vida acomodada i matrimoni suportable, actua com si estiguera hipnotitzada. S’asseu a la butaca amb la vista fixa en el monstruós rostre de Jo-Jo. No el recordava així. Quan el va vore era un xiquet. Ara, s’assembla més al seu pare. Llig la data, “2 de febrer del 1904”, i calcula mentalment els anys que han passat des que va anar amb la tieta Marie al Circ dels Horrors que es muntava a prop del Parc de Boulogne per a celebrar el seu huité aniversari. “Vint-i-set!... Tants?”, murmura estranyada. El record és tan nítid que li fa l’efecte que va ser ahir quan va entrar a la carpa roja i daurada mossegant una poma caramel·litzada.

Fins i tot sent el tacte raspós del pal que aguantava la fruita ensucrada i, a les galtes, el baf dels espais plens de gent poc ventilats. Els bancs de fusta que envolten la pista no són còmodes i el pixum dels animals que hi actuen dia rere dia s’acumula sobre l’arena. Una pudor agra i enganxosa que s’instal·la dins del nas i que l’aroma del sucre de la llepolia no aconseguix mitigar. Se situen a primera fila. Està atenta. Ni s’adona que la tieta Marie li arregla les trenes. No aparta els ulls dels cortinatges de vellut desllustrat del fons, presa d’una curiositat immensa. París sencer comenta la història del “salvatge del bosc de Kostromà” i la seua cria, nascuda d’una llauradora russa. Fa uns mossos a la poma i espera. No li interessa res del que ocorre al seu voltant i tot es desfà en una boira fina quan apareixen en escena els monstres delerats: dos bèsties d’aspecte feroç, vestides amb indumentària masculina, que es comporten com a humans i comencen a deambular per la pista.

L’adult actua de manera estranya. Passa molt a prop seu. Tant que pot percebre una olor peculiar, una mescla de xucrut i vodka. Impressiona. La cara, incloses les parpelles i les orelles, i les mans, llevat dels palmells, estan recobertes de pèl llarg de color gris clar, similar al dels llops. Té por, però no s’aparta perquè darrere d’ell camina temorós Jo-Jo, el xiquet amb cara de gos. Tenien raó. No mentien. No resulta tan bàrbar i assilvestrat com el pare. A pesar del seu aspecte, s’endevina que és inofensiu. El contempla estupefacta i s’engul el mos de fruita sense mastegar quan Jo-Jo, després de sentir un crit del director del circ, idèntic al que es fa als mamífers ensinistrats, es deté davant seu i fixa en ella els ullets espantats i tristos. Uns ullets menuts, quasi sepultats davall el pelatge rogenc que li oculta per complet les faccions del rostre i que, segons explica el cartell anunciador, també li cobrix el tors i les extremitats. Captivada per aquelles pupil·les clares, Chloé allarga el braç i amb l’índex li toca el dors de la mà. Un contacte breu que l’eriça de dalt a baix.

El lladruc d’un gos la trau del passat. Un soroll agut i desagradable que no esborra del tot el palp suau del pelatge de Jo-Jo, tampoc la fragància de sabó i aigua de colònia que desprenia. S’allisa les faldes llargues, s’eixuga les llàgrimes amb el puny de la brusa i es disposa a continuar llegint. En l’article s’explica que ha mort a Tessalònica, durant una gira per Grècia. De pneumònia. No especifiquen res més. No li cal tampoc. Ho sap tot sobre Fiódor Yevtishchev. No va parar fins que va descobrir el nom real de la persona que amagaven amb el denigrant apel·latiu de Jo-Jo. També va indagar sobre el seu lloc de naixement, Sant Petersburg, i es va sorprendre quan algú va destapar l’engany del parentesc amb “el salvatge de Kostromà”. No eren família. Els russos formaven un exòtic duet artístic i prou.

La va entristir la seua marxa a Nova York quan va ser contractat per Phineas Barnum, un famós empresari sense escrúpols que obligava a Fiódor a vestir uniformes militars i lladrar, ensenyar les dents i mastegar carn crua davant del públic. Es va alegrar molt quan la premsa va anunciar el retorn de Jo-Jo a Europa convertit en una celebritat. En el fons, sempre havia intuït que aquell humà anòmal d’actitud taciturna i nostàlgica posseïa intel·ligència i sensibilitat. Per això, li molestava tant que la resta del món es limitara a interpretar l’excés de pilositat com un evident retrocés evolutiu. 

Chloé Boulanger observa per última vegada la fotografia del difunt i passa el dit índex per les galtes peludes de Fiódor. Amb els ulls humits, agafa l’àlbum blau de l’escriptori i guarda dins el retall de periòdic junt amb la resta d’articles que ha recopilat pacientment des de la nit en què es va enamorar del fill de l’home llop.

Anna Moner (Vila-real, 1967) és llicenciada en Història de l’Art, artista plàstica i escriptora. Ha publicat les novel·les Les mans de la deixebla (2011), El retorn de l’Hongarès (2014), La mirada de vidre (2018) i La por de la bèstia (2023).

@Anna_Moner