VALÈNCIA. Durant el llarg temps de la pandèmia una cosa que vaig trobar molt a faltar va ser una bona torrà. Altres trobaven a faltar anar a ballar, una abraçada sincera, quedar amb el follamic o anar a un festival de música… Jo volia torrar! Fa poc en Twitter es reivindicava el bollidet valencià, eixe plat del qual les iaies valencianes han arribat a fer la seua principal font d'energia. Sí, hi ha senyora que no sopa una altra cosa que bollits i Orfidals. Fa uns mesos, la reivindicació era de l'arròs al forn, i també recorde reivindicacions de l'orxata, les coques, els bunyols de carabassa o els putxeros. Coses dels valencians, que de tant en tant reivindiquem. Llavors ara em toca a mi reivindicar la torrà, eixe festí suculent que no té sentit sense la companyia d'un grapat d'amics o familiars. Perquè:
-No és el mateix fregir un parell de llonganisses a la paella, que torrar un rastre de llonganisses i que alguna caiga a la cendra, una altra es creme una miquiua de de més i una altra es partisca per la mitat... i no arribe a la taula perquè el cuiner se l'ha enfilat només s'ha gelat un poc.
-No és el mateix torrar corder a l'aire lliure, que posar la campana a velocitat reactor nuclear, quedar-se sord del soroll, i que les xulles deixen més fum que en el poble de 30 Monedas. Algú va torrar per Cap d'Any xulles a la finca, i encara fa olor el pati a la Fiesta Pagana del Mägo de Oz. Que no dic jo que les cançons facen olor de res, però si esta en concret fera olor, seria la del meu pati.
-La cerveseta i les papes que acompanyen els prolegòmens de la torrà, no són grans àpats, però a tu, mentres cremes bona cosa de llenya, et fan gust de glòria. En canvi, eixe mateix aperitiu a casa no està igual de bo. De fet, té un ingredient extra que arruïna l'experiència, i que apareix quan mires la bossa buida i lluenta per l'excés d'oli fregit de les papetes: la culpabilitat.
-L'allioli és com eixe amic gracioset, que quan està t'ho passes molt bé amb ell, però del qual no et pots fiar per a coses serioses. Així que en una torrà al maset o la caseta, disfrutes de la seua companyia; ara bé, si l'allioli no està ben lligat, pot acabar repetint un parell de dies, o en cas de l'amic, tirant-li la canya a qui no toca i fent el quadro. Per això l'allioli millor en mans expertes, que després passa el que passa. I si tu no eres l'expert l'intent pot acabar en empastre o luxació, i si eres un expert acabaràs amb un excés d'allioli a la nevera d'eixe que traspassa les màscares FPP2.
-No hi ha sorpreses en una torrà del nucli convivent, i això és un dels grans al·licients de la torrà. Perquè tot i que a voltes la sorpresa és negativa, com que algú s'ha oblidat de portar el gel, el pa o, el que és pitjor, una mistera. Normalment les torrades van acompanyades d'algú que porta uns "xoricets casolans que cal tastar", o un "vi de Muro que és especial", o fins i tot "he dut careta de porc", "una mitjana de vedella de dos quilos" o "uns pimentons rojos que farien orgasmar al mateix Estellés".
-Imagineu-vos anar a vore un partit de futbol sabent prèviament quin serà el resultat. Segurament per a apostar aniria molt bé, però perdria tot l'interés anar al camp. I això és el que passa amb la torrà vitroceràmica, que patix l'absència de la litúrgia al voltant del foc, de les tongades de carn més o menys feta, de la lluita per l'última botifarra, del pa acabat de torrar amb un raig generós d'oli, de l'encarregat de preparar la ceba torrada o l'ensalada de tomaca fent tard a la taula, del "passa'm un tros de cansalà que un dia és un dia"... Eixes emocions, a casa, no les tens.
Ens podem menjar sushi en la cuina amb dos palets de fusta i bona cosa de wasabi enfundats en un quimono; podem preparar unes hamburgueses amb botes de cowboy i camiseta dels Lakers, quètxup a boquera i ceba caramel·litzada; estem a dos clics de rebre a casa una pizza amb mozzarella de búfala acabadeta de fer; podem esmorzar en un bar mític un entrepà de truita de creïlles i tomaqueta refregada, o bona cosa de carn de cavall i alls tendres; fins i tot, menjar-nos una paella o fideuà amb el nucli familiar en la terrasseta. Però eixes experiències, fins i tot en pandèmia, només es veuen afectades per la quantitat de comensals, però el sabor de la pizza, del sushi o la truita, no canvia gens. Per contra, una torrà per a dos, és segurament de les coses més tristes que puga cuinar un valencià, només superat per una paella amb arròs Brillante o un putxero vegetarià.
Per això, entre les coses més importants que ens va llevar la pandèmia, estaven eixes torrades amb els amics on el dia arrancava prompte i acabava tard. Jornades de fartar sense mesura; de dir burrades sense mirament; de partideta de truc o xamelo, i colpet de mistela o herbero; d'"a vore qui escura"; de "tira-li més llenya al foc que hi ha poca brasa"; de "posa uns pinxos de pollastre per a Víctor que està de dieta"; de "tasta a vore l'allioli que ha fet Xavi"; de papes del terreny i taronges de postres per a rebaixar; de passeig per la serra per a fer fam, o baixar el dinarot; de "passa'm la llimonà que açò és un vinatxo, es nota que no l’ha triat Diego", i de sentir la calor de la graella, amb el solet de migdia calfant l'ambient, amb la bona companyia dels amics que recorden batalletes de joventut. Perquè com deia Andrés Montes: "La vida puede ser maravillosa", i al voltant d'una torrà valenciana, no hi ha cap dubte, la vida millora.