L’adéu de Montiel

A Antonio Montiel, secretari general i portaveu parlamentari de Podem en la Comunitat Valenciana, li ha costat més d’un mes assumir que les seues possibilitats de repetir en el càrrec havien desaparegut després la derrota de l’errejonisme en Vistalegre II.

L’anunci de Montiel fet davant els micròfons de la Cadena SER és, amb tot, un exercici de generositat d’un home que sempre ha demostrat tanta passió per la res publica com incomoditat amb el joc de capelletes dels partits polítics –juego de tronos li diuen ara-. Una raó que ajuda a entendre perquè, malgrat el seu activisme cívic, no va quallar en cap llista electoral del  PSPV, Compromís o d’Esquerra Unida del País Valencià abans de l’aparició de Podem, una força sense estructures partidàries consolidades fins a la celebració de la segona assemblea de la formació morada, celebrada a Madrid el passat mes de febrer.

Montiel assegura que treballarà perquè hi haja una única candidatura integradora a la secretaria general que puga valencianitzar Podem i que fuja de la lògica de Madrid. Es tracta de bons desitjos que no responen a la lògica dels fets. Vistalegre II va ser un congrés de guanyadors i perdedors, molt lluny de la integració que predica Montiel, on es va acordar impulsar un model de partit basat en el centralisme democràtic que no es caracteritza precisament per la seua sensibilitat federal. Uns desitjos tan bons com els de Pablo Iglesias que, un dia després de l’anunci de Montiel, acudia a València i afirmava que l’encara secretari general de la formació en la Comunitat Valenciana “és un valor que seguirà jugant un paper fonamental”. Cal dir que aquest és un epitafi molt semblant al que porta la làpida d’Íñigo Errejón.

Així, malgrat la decisió de Montiel -que en poc més de nou mesos ha passat de plantejar la integració de Podem en el Consell a gestionar una retirada ordenada de la secretaria general-, el que sembla que pren forma en el partit morat a la Comunitat Valenciana és un congrés de confrontació entre dues candidatures, com a mínim. Una crítica, amb el suport del sector de Pablo Iglesias, i una altra continuista que podria liderar la diputada autonòmica Fabiola Meco i que faria més fàcil la convivència del grup parlamentari en les Corts Valencianes després de l’assemblea de maig.

En qualsevol cas, si jo estiguera en la pell del president de la Generalitat, Ximo Puig, o de la vicepresidenta, Mónica Oltra, aniria preparant-me per a un canvi en les relacions que han mantingut fins ara amb el partit morat. Un suport parlamentari que va camí de fer-se més exigent amb el Consell de coalició- –encara que l’equip de Montiel aconsegueisca el suport majoritari dels militants i que buscarà marcar perfil propi a mesura que s’acosten les pròximes eleccions. Una situació que implicarà major tensió.

És probable que en eixe moment, alguns troben a faltar la pèrdua d’influència de Montiel, un home que encara és dels que fonamenten la política en els papers i no en els tuits. Un polític que ha descobert durant el seu període al capdavant de la secretaria general de Podem que havia de dedicar més energies a defensar-se de les malifetes dels seus que dels socis parlamentaris i de l’oposició.

Mestissatge complex

EI és que la política és un ofici molt dur, sobretot quan es tracta d’arribar a acords  amb els més propers. Durant l’última sessió de control al Consell, la vicepresidenta va tornar a reivindicar el valor de la discrepància dins del mateix Gabinet perquè, deia, és la manera d’adonar-te que no sempre estàs en possessió de la veritat i la raó. Oltra defensava així el mestissatge del Govern valencià.

Però això no implica que les concessions a les quals obliga el mestissatge siguen ben enteses per tothom. Es va veure dimecres passat, durant el lliurament de premis de la Federació de Dones Progressistes de la Comunitat Valenciana, on el president de la Generalitat –que estava acompanyat per les conselleres Gabriela Bravo, Carmen Montón, María José Salvador i Elena Cebrián- va veure com la majoria de l’auditori –entre el qual hi havia una bona i qualificada representació de dones socialistes- aplaudia les crítiques contra la custòdia compartida i les polítiques d’igualtat que aplica la vicepresidenta i consellera d’Igualtat.