L’altre país

VALÈNCIA. D’Olocau del Rei a Oriola i del Racó d’Ademús a Sogorb hi ha un altre país de valencians i valencianes: el d’aquells i aquelles que parlen castellà. Ja siga amb influències aragoneses, manxegues o murcianes, el castellà intramurs del nostre país marca el sentiment identitari del vora mig milió de persones que hi residixen, un 10% de la població valenciana. Viatgem de nord a sud, comarca a comarca, per a conéixer les peculiaritats d’eixa convivència lingüística.

L’única població castellanoparlant dels Ports

De la perspectiva sobre el mapa depén que percebem el terme d’Olocau del Rei com la culminació del nord de la geografia valenciana o com una mossegada al territori aragonés veí. Al bell mig de la confluència dels antics regnes, el municipi més occidental dels Ports és l’únic de parla castellana a l’extrem nord i una de les localitats que, com vorem en el cas d’Aiora respecte d’Almansa, troba els nuclis poblacionals de referència a l’altra banda de la frontera.

En el cas d’Olocau l’abastament de béns i servicis més proper i accessible està a Cantavella, la Cantavieja aragonesa, antic feu del carlista Ramon Cabrera i nexe d’esta xicoteta població amb la resta del territori valencià en connectar-la amb el camí que du a Vilafranca. Si bé la particularitat lingüística d’Olocau no determina cap reivindicació identitària respecte de la resta de municipis amb qui fa comarca, la vertebració de les infraestructures l’aproxima inevitablement cap al Maestrat de Terol.

Des del silenci dels carrers d’Olocau, entre cases de pedra i bancals de secà, les distàncies erosionen els vincles amb les principals ciutats de referència per a les persones residents si tenim en compte que es tarda una hora i tres quarts en arribar a l’hospital de Vinaròs i quasi dos en aplegar a Castelló. A més, per la seua unicitat, hi manca eixa espècie d’agermanament amb altres valencians de parla castellana que trobem en la resta de zones de contacte lingüístic.

Un Alt Millars que mira a l’Alcalatén i la Plana

Travessant les poblacions aragoneses de Mirambell, Cantavella, Mosquerola i Puertomingalvo, a uns cinquanta quilòmetres al sud, arribem directament a la següent població castellanoparlant de la geografia valenciana, Vilafermosa o Villahermosa del Río. Motor econòmic de l’Alt Millars i unànime admiradora de l’expresident de la Diputació de Castelló Carlos Fabra (recordem que és l’únic municipi que té una plaça en el seu honor), la valencianitat del poble aplega tot el carlisme que el Partit Popular es va atrevir a incorporar al seu ideari.

A Sucaina, oficialment Zucaina, en castellà, a mitja hora de Vilafermosa per una de les pitjors carreteres de l’Estat, el veterà José Maria Gimeno aprofita les darreres hores de l’estiu prenent la fresca. Nascut allà pel juny de 1920, Gimeno ha passat el seu envejable segle de vida entre esta humil població, que actualment no suma més de 100 habitants, i Castelló de la Plana. En un castellà amb accent indubtablement aragonés, el sentiment identitari de José Maria és plenament valencià. “No parle l’idioma. Bé, potser si m’esforce m’ixen algunes paraules, però l’entenc perfectament perquè ha conviscut sempre amb mi”, explica.

A diferència del que passa a Olocau, que mira a Aragó, la població de la zona nord del Millars s’abastix de béns i servicis en zones valencianoparlants. La primera la trobem a vint minuts o mitja hora, en funció del poble, a Llucena, on la gent s’apropa a comprar al supermercat o anar a la perruqueria. Les segones, a una hora de distància, les tenim a Onda o Castelló, per compres d’altres característiques o assistència hospitalària.

La identitat xurra de l’Alt Palància

El trajecte fins a Caudiel deixa arrere el balneari de Montanejos i el convent dels pares servites de Montan, dos dels principals atractius de l’Alt Millars, fins a una de les zones d’interior més poblades gràcies, en part, a les bones infraestructures que l’unixen amb València. Es tracta de l’Alt Palància, amb capital a Sogorb i localitats com Xèrica o Altura. Ací la parla castellana evoca encara l’accent terolenc, especialment el de la comarca veïna de Gúdar-Javalambre, i la cultura popular s’emmiralla sovint en les tradicions aragoneses. No és només el vocabulari propi, paraules com perras per a parlar de diners o maño per a saludar algú, és també l’entonació baturra, quasi jotera, de les converses.

Ignacio Mor, quiromassatgista de 63 anys, reflexiona sobre l’evolució de la consciència col·lectiva que podem trobar a la zona. Si bé és cert, segons explica, que a partir de 1975 el territori xuplà part de la identitat de la cançó protesta aragonesa amb figures com José Antonio Labordeta o La Bullonera, actualment el percentatge en sang d’eixe sentiment s’ha anat rebaixant enfront d’una imperant valenciania soft d’arrel espanyola. “Ací, per exemple, durant i després de la Transició no s’escoltava a Raimon o Lluís Llach, sinó que els referents ens venien d’Aragó”, apunta. Tot allò va derivar cap a un sentiment de pertinença a una comunitat local que els autòctons denominen churra, però que en certa manera ha retrocedit amb els anys.

L’autovia i la connexió de ferrocarril amb la ciutat de València, l’única de tot l’interior de la província de Castelló, així com la progressiva incorporació de l’ensenyament del valencià a les aules, han jugat en detriment de la influència transfronterera. Raquel Nebot, de 22 anys i mare d’una xiqueta que ja va a l’escola, assegura que veu positiu l’aprenentatge del valencià perquè ella mateixa ja el va poder estudiar amb anterioritat. Ara bé, davant la pregunta de si se sent o no valenciana, respon convençuda: “No. Jo només soc de Caudiel”.

La Serrania i el Racó d’Ademús, tan prop, tan lluny

Per a arribar a Ahillas, pedania de Xelva, a la comarca de la Serrania, la connexió passa per l’A23 que unix València amb Saragossa i per diverses carreteres autonòmiques. Amb alguns trams millor que altres, este xicotet nucli es va popularitzar anys arrere per acollir la residència habitual de diversos artistes contemporanis, entre els quals destaca l’escultor basc Paco Sainz, qui, per cert, hi continua vivint, en la tranquil·litat d’un xicotet lloc de poc més de deu veïns i veïnes censades.

En este racó del món trobem un dels pocs vins elaborats a terres valencianes i etiquetat en valencià, Terra d’Art. El pretext per a encunyar la marca va ser, però, purament comercial: “perquè Terra d’Art ens sonava millor que Tierra de Arte”, explica un dels propietaris del celler, natural de la veïna localitat del Villar o Villar del Arzobispo, a menys de cinquanta quilòmetres de la ciutat de València. A Xelva, en tot cas, la nomenclatura de botigues i servicis varia de si es tracta de particulars o de l’administració: mentres que la senyalística del centre de salut és íntegrament en valencià, la resta d’espais i la cartelleria urbana la trobem en castellà.

El recorregut fins a arribar a Torre Baixa, Torrebaja per als seus veïns, al Racó d’Ademús, és dels més desangelats que es pot trobar en la ruta per les comarques castellanoparlants. Pobles molt xicotets i molt separats entre si donen la benvinguda al que és l’exclavament (o zona ubicada fora del territori al qual pertany) més gran de l’Estat. Entre les Serranies de Conca i Terol, esta comarca és la perifèria de les nostres perifèries i se sembla als veïns manxecs i aragonesos en allò que ha vingut a dir-se l’“España vaciada”.

Al Casa Emilio, punt de trobada de motoristes i esmorzadors de barreja, conviuen amb la complicada contradicció que sorgix entre les premisses que diuen que “no parlem valencià perquè ningú no ens ha ensenyat”, però ara que s’ha implementat en les aules “ho han fet com una imposició”, segons la discussió de la barra del bar. En el cas del veí Dalmacio Marín reconeix que entén el valencià perquè és víctima dels fenòmens d’animació dels 90 que veien els seus fills, tant Bola de Drac com la resta de dibuixos que emetien Canal 9 i TV3. L’accent continua sent fortament terolenc i les salutacions amb un “¿Qué pasa, maño?” són les més freqüents entre la parròquia. Dalmacio i els seus amics reconeixen que se senten valencians, tot i tindre lluny la capital, i que abans que valencians se senten espanyols. “Aquí, españoles a tope”, conclou.

La connexió castellana de Requena-Utiel i la Vall d’Aiora-Cofrents

La Plana d’Utiel-Requena, o Meseta de Requena-Utiel, va pertànyer històricament a la Corona de Castella i a la moderna província de Conca fins a incorporar-se a mitjan segle XIX a la de València, acollint una enquistada rivalitat entre els dos municipis mencionats. Utiel, capital comarcal, i Requena, el terme municipal més gran de tot el país, es veuen obligades a conviure administrativament i davall el paraigua de la denominació d’origen del vi elaborat amb la varietat autòctona bobal.

També compartixen idioma. Per primera vegada en la ruta ja no s’escolta el castellà d’accent aragonés i es comença a sentir la pronúncia del castellà d’arrel manxega. Matilde Ferrer, nascuda en 1960 a Requena, viu a Utiel des de fa quasi quatre dècades. En la seua piràmide d’identitats establix que se sent “primer espanyola, després valenciana, i després d’Utiel i Requena”. Sobre la comprensió de l’idioma, assegura que “entenc el valencià perfectament, però no el parle; tampoc el vaig estudiar, a diferència dels meus fills que sí que ho han pogut fer”. Per a ella, gràcies a la proximitat i les bones comunicacions, el centre urbà de referència és la capital, de manera que si ha d’adquirir béns o servicis que no té a l’abast, s’acosta a València.

A uns seixanta quilòmetres al sud, per la carretera N-330 que unix Alacant amb França s’arriba a la comarca de la Vall d’Aiora-Cofrents, un encreuament de camins cultural i econòmic que s’endevina de lluny gràcies als fumerals de la central nuclear. La vida a la comarca es regix pels dos mil llocs de treball directes que genera el complex d’Iberdrola i per la proximitat al nucli comercial i de servicis d’Almansa, dins de la província veïna d’Albacete. Al mestissatge econòmic entre valencians i castellans s’afig, d’altra banda, el cultural. Aiora, oficialment Ayora, té una parla purament manxega, però compta amb una banda de música centenària i té l’honor d’haver aportat al folklore valencià el seu popular fandango.

Amb una població en evident regressió, la comarca coneix de les mobilitzacions veïnals gràcies al front comú que existix per a evitar el tancament de la central, previst inicialment per al 2021, però que s’endarrerirà fins al 2030 convertint-se en una de les darreres nuclears espanyoles en cessar l’activitat. Amb esta perspectiva de futur creixen els jóvens que, com Mar López, de 23 anys, tenen la intenció d’eixir de la localitat per a créixer professionalment. Segons explica, de la mateixa manera que el referent acadèmic per a tots és València, on estudia la gran majoria de la joventut de la població, el nucli urbà al qual es desplacen per a eixir i comprar és Almansa. A només vint minuts en cotxe i per una bona carretera, la ciutat d’on venen els mals del valencianisme és bàsica en la xarxa social i de consum d’Aiora i altres localitats de la frontera.

Sobre l’ensenyament del valencià, Mar explica que l’ha cursat durant tots els anys de primària i secundària menys en Segon de Batxiller, curs en el qual l’alumnat de les comarques castellanoparlants poden triar l’exempció en els estudis per tal de no examinar-se a l’EBAU. “Tot el món l’aprén però en l’últim any et matricules com a exempt perquè t’estalvies una matèria en les proves d’accés a la universitat”, afirma.

Els contrastos meridionals a l’Alt Vinalopó i el Baix Segura

La penúltima comarca, l’Alt Vinalopó, és un dels territoris més emblemàtics de contrast i coexistència lingüística. Amb capital castellanoparlant, Villena, que junt amb Saix va ser afegida a la província d’Alacant també a mitjan segle XIX, els dos idiomes es veuen obligats a trobar encaix en una situació de clara desigualtat per al valencià, parlat només per unes 7.000 persones de les 52.000 censades a la comarca.

El cas de Biar, valencianoparlant i històricament enfrontada amb la mateixa Villena, és especialment rellevant, atés que és una de les principals poblacions que envolten la serra de Mariola, amb reivindicacions per a incorporar-se a l’Alcoià. Mentrimentres, els jóvens van a l’institut de Villena, la plaça de la Constitució compta amb senyalística bilingüe, podent-se llegir a un extrem de l’Ajuntament el nomenclàtor valencià i a l’altre extrem el castellà, alhora que, tot i els llargs períodes d’alcaldia popular, hi ha una avinguda dedicada al País Valencià que es pot travessar per a pujar al castell.

El trajecte per este altre país conclou a Oriola, o Orihuela, com diuen els locals, que és la capital del Baix Segura, o la Vega Baja, com també diuen els locals. És el lloc de naixement del poeta Miguel Hernández i a hores d’ara encara resten en el nostre imaginari col·lectiu les imatges de les terribles inundacions provocades en la comarca per la DANA del passat setembre del 2019.

Esta darrera parada del viatge ens servix per a escoltar l’accent murcià a vora i vora del riu Segura dins de la gran ciutat que ens comunica directament amb Múrcia per autovia i tanca el país pel sud. Amb una presència aclaparadora del castellà per tot arreu, nomenclàtor, senyalística i comerços, Oriola està més a prop de la capital de la regió veïna que d’Alacant, consolidant una identitat meridional pròpia que, sense identificar-se com a murciana, es troba al marge del valencianisme.

Els punts turístics del litoral acaben de fer la resta en una extensió desèrtica ennuvolada pels apartaments de Torrevella i les nombroses segones residències de l’única comarca predominantment castellanoparlant que té platja. Almenys ací, a no ser que es troben a Guardamar del Segura, els visitants intransigents amb la diversitat s’estalviaran l’enorme molèstia que els suposa escoltar un cordial “Bon dia!”.