Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

València, quina paciència 

L’educació en quarantena, material sensible

15/12/2019 - 

VALÈNCIA. Transmetre és un verb molt discutible, un transitiu, que es conjuga com prometre (aquest és un altre que déu-n'hi-do!). Significats potents, arriscats.  De fer passar qualsevol cosa que posseïm a un altre o a d’altres, de transferir, transbordar, canalitzar... Comprometre’s, engatjar, amb deures o obligacions de paraula. Traspassar, fer tractes, obligar-se a donar res...? Qui promet s'obliga o ho deu? Però què? La pasta gansa? La ignorància institucionalitzada? Transportar informació? Passar la saviesa d'un individu a un altre compta? Educar? I quina mena d’educació? La bona? La mala? Les dues? Cap? 

Farem una pseudoficció realista, m’ajustaré a la frase suada: “qualsevol paregut amb la realitat és pura coincidència”. El corredor és trist, els llums de neó romanen encesos des de primera hora del matí. Fa fred. A cada banda del passadís unes portes fetes pols obren les aules d’un institut d’una ciutat en construcció i destrucció constant. El carrer està transitat ben d’hora; els estudiants passen, riuen i fumen abans d’entrar-hi. Diuen que aquest centre educatiu va tenir prou prestigi, temps era temps. Ara em comenten que gairebé és un institut sense massa significació, amb el deteriorament dels anys. Fins i tot, la llegenda urbana escampa que aviat hi posaran el cartell de “tancat” en diverses llengües. Això passa al segle XXI perquè, a les darreres dècades, no s’ha fet la inversió necessària en molts i molts assumptes de transcendència vital. Per què hi ha un desprestigi social, prou generalitzat, de l’ensenyament públic? Per què no es llancen bones campanyes publicitàries? Hi ha intencions perverses? I tant! Interessos? Molts, moltíssims! 

La qualitat dels ensenyants, funcionaris públics, de col·legis i instituts està prou assegurada (almenys han hagut de passar una oposició i demostrar alguna habilitat; a més, tampoc no existeix endogàmia com a la universitat). Encara que sabem prou i massa, desgraciadament, que alguns docents fan pena damunt de qualsevol tarima educativa. Tant fa que siga a una pública que a una privada, concertada laica o religiosa (que ací, a l’estat espanyol, també es concerten) o fins i tot en les estrades que segreguen per sexes. Reconeixem professorat de tota mena, que no s’han adaptat al temps, que ni tenen interès per implicar-se en els moments que vivim, que no veuen que la competència amb l’entorn és excessiva, que no estimulen ni transmeten la curiositat, les ganes d’aprendre a aprendre. Que mai no fan autocrítica. 

He parat bé l’orella per fer un esborrany de guió-article, a grans trets. He escoltat opinions, anècdotes, esdeveniments, curiositats, de conserges, pares, alumnat i alguns professors. En aquest centre-no-ficció hi ha un grupuscle d’ensenyants molt allunyats dels interessos de l’alumnat. Bona gent, afirmen, però sense cap empatia. La directiva sembla que vol dirigir un curs darrere un altre, que llança coets per tal d’assegurar-se uns euros i poca cosa més. Em diuen que són uns experts en organitzar viatges d’anada i tornada, que fan intercanvis “educatius” a base de projectes, subvencionats, sense massa substància. Em fan saber que l’arribada d’alumnes estrangers coincideix amb les “mascletàaaes” falleres. Ben segur que degustaran paella exprés mentre sona “Paquito el Xocolatero”, és el que passa en aquestes dates si  algun integrant de l’equip directiu és faller fins al moll de l’os. Les típiques activitats “eurovisives-educatives” amb fonètica burlanera, amb gracietes barroeres, comenta una mare. Em conten, com a xafardeig-sondeig final, que aquest centre, font d’informació i inspiració, encara té barreres arquitectòniques sense eliminar, una metàfora fàcil de com va la cosa. Em parlen, com si fos una consigna en bucle, i afortunadament convençuts, de la necessitat urgent d’una escola pública, laica i de qualitat (mai no passa de moda). Que hi ha centres de primera, de segona i de morralla.

Si algú vol dedicar-se a aquest món d’ensenyants tan pedagògic, la reflexió, la primera que cal considerar, la bàsica, hauria de ser: els professors, els mestres, sempre fan anys, cada curs un any més;  però el client, l’alumnat, a qui s’adrecen sempre té la mateixa franja d’edat malgrat que passen els sexennis. Tothom ha conegut alguns ensenyants amb “apunts, incunables” perquè mai no els van retocar; mestres que mai han recomanat un llibre i fan literatura; professors, catedràtics (de “pata negra” o mortadel·la) que no han modificat el seu mètode malgrat les novetats dels segles. Molts que no en saben ni un borrall de la llengua del país on fan classes. Hem vist els que desconeixen la utilitat de nous suports i tecnologies, que rebutgen els mòbils a les aules, tan democràtics (tothom en té) si se saben utilitzar amb seny. Infinitat d’aquells que encara fan divergències entre ciències i lletres, molts que no empapussen el pensament crític. Encara trobem els que sovint fan servir l’ordinador com si fos un llibre de text, que no estan al dia de gairebé de res. Alguns que exclouen alumnes sense pensar les seqüeles, els ho permeten i potencien, que fan guetos discriminadors, que segreguen estudiants tenint en compte un rendiment acadèmic prou qüestionable. I moltíssims que fan igual o paregut, com si les classes foren en “playback”, idèntiques al primer any d’exercir el seu magisteri. Ideologies ràncies i caduques a anys vista de la jubilació. Com és possible transmetre amb aquests perfils i metodologies, sense cap intuïció pedagògica, un romanç estimulant?! 


Es feineja amb material massa sensible, poca broma amb la formació intel·lectual, social, física, ètica... sempre amb el cul a l’aire. Lleis, decrets, relleis i cada cop pitjor. Així és impossible acabar bé. Molts informes i desinformació institucionalitzada. Rescatem, doncs, uns altres esperits pedagògics. Transportem-nos al món que ja arriba farcits d’una formació multidisciplinària, engrescadora, sabuda... Fem servir tot allò que la tecnologia, que ja no és nova, ens proporciona. Omplim les aules de dimensions en 3D, d’hologrames si cal, de llibres, de tamborets, de música, d’art, d’hamaques... d’estímuls constants. Que els “conductors” (mestres, professors) facen al·lucinar alumnes i família. Que es transforme del tot com aprendre a conèixer. Que s’interactue amb el saber inesgotable, amb projectes educatius i formatius que duren al llarg de la vida. 

Justament l’informe Pisa, una guia mundial per avaluar i dissenyar polítiques educatives, no deixà el país en bon lloc. Els estudiants valencians perden punts, són els quarts abans dels últims de la fila. Aquestes proves, amb detractors i molt qüestionades per professionals, analitzen diferents àrees i competències bàsiques. Avaluen alumnes i centres. El cas és, llegit l’informe, que el nostre país va a la cua de la resta d’autonomies i no alça el cap. Alumnes, aiii, alliçonats amb la Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa (Lomce) de Jose Ignacio Wert (Ministro de Educación amb el PP). I què fem? Cavil·lar pels plantejaments i lleis que no afavoreixen el verí, la curiositat, de gaudir i d’aprendre? Organitzar de bell nou el sistema educatiu? Establir una bona formació del professorat sense collonades? Una alfabetització en majúscules? Reclamen nous models adaptats als temps sense oblidar les aportacions dels pioners renovadors: Milani i Lodi, Decroly, Montessori, Freinet, Ferrer i Guàrdia, Rosa Sensat...? 

Rumiava sobre aquest informe PISA tan depriment quan veig al mòbil un tranquil·litzant virtual en forma de notícia. Els organitzadors de l’examen han descobert que estudiants de diverses comunitats (no han volgut determinar la localització) van respondre amb molta rapidesa a les preguntes del test (sí o no) d’una nova prova de fluïdesa lectora. Pensen que probablement s’han falsejat els exàmens, que no corresponen al nivell de lectura dels alumnes, a la competència real. Han saltat les alarmes en l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE). Deixen en quarantena l’examen PISA d’Espanya per un possible frau. La investigació està en marxa. Falsejant exàmens, tot un clàssic!?! És un boicot? Una copiada general? Algú comentava que l’educació està a l’UCI?

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email