GRUPO PLAZA

ressenya

'L'Enciclopèdia dels morts': la singularitat heterodoxa de Danilo Kiš

7/12/2021 - 

VALÈNCIA. Els teòrics de la literatura europea estrictament occidental (i que són aquells que més enllà de Viena perceben un cert exotisme) patixen d’una notòria condescendència amb els altres europeus. Sempre ho han fet amb allò que, entre boires confoses de nostàlgia i superioritat moral, han vingut anomenant el sud, però el segle XX consagraria una nova espècie de paternalisme literari que abastaria l’est com a concepte abstracte i el laberint balcànic com a concreció més atraient i farcida de prejuís. 

Sens dubte la convulsa història de la zona que abasta àmpliament l’extinta Iugoslàvia afavorix els intents d’explicar-ho tot (i ací, també, la literatura) a partir dels tràgics episodis de guerres i morts amb els quals la política i la història ho ha impregnat i envilit tot, però no deixa de ser una enorme paradoxa, miopia o immensa hipocresia bandejar la igual o pitjor presència i influència que els fets polítics han provocat en, per exemple i només al llarg del segle passat, França o Alemanya (països especialistes o adalils en aquella condescendència), i el seu devastador i apocalíptic reguer de mort i destrucció.

Eixe desdeny, eixa fàcil i banal explicació de tot i de tots des de cert primitivisme tribal, semisalvatge, va patir-la llargament en la seua maduresa el serbi Danilo Kiš (Subotica, 1935 - París, 1989). Fill d’un jueu hongarés i d’una montenegrina que per a fer palmària la mixtura decidiren de manera salomònica inscriure’l al padró de la sinagoga local i donar-li el nom montenegrí de Danilo, quan en 1941 una Hongria aliada del règim nazi i promotora de lleis antisemites va envair Novi Sad, la ciutat on vivien, eixos pares decidiran molt hàbilment batejar a l’infant Danilo en la fe ortodoxa. Eixe fet va salvar-li la vida però no pogué estendre la seua protecció al pare, que com a jueu inveterat va lliurar-se per atzar de la matança que els hongaresos hi feren però no del trasllat a Auschwitz i la desaparició de final més que cert.

Desplaçat a Belgrad el jove Kiš a mitjan dels anys 50 per a estudiar literatura, on va gaudir intensament la bohèmia i els anys on la vida vol excessos, als inicis de la dècada següent apareixeran els seus primers fruits literaris en forma de novel·les i traduccions al serbi d’autors francesos: Lautréamont, Verlaine, etcètera. Són els anys dels primers viatges a França amb pretextos universitaris i acadèmics, i també de l’inici dels conflictes amb la complaença de l’esquerra francesa amb les recialles ben vives de l’estalinisme, la primera de les variants del paternalisme estrictament europeu practicat amb els perifèrics que realment patien els excessos de la nomenklatura.

La veritable primera obra exitosa de Danilo Kiš dins d’un àmbit internacional, el recull de contes Una tomba per a Boris Davidovič  (1976), provocarà les ires d’eixa mateixa nomenklatura per incloure en la trama un seguit de militants comunistes devorats pel furor de la causa. Kiš no serà enviat al gulag (la moderació de la via iugoslava), però sí infamat sense descans i acusat falsament de plagiari d’una ampla nòmina que incloïa (molt bon gust en les imputacions, per cert) Borges, Steiner, Flaubert, Joyce o Solzhenitsyn, entre altres. Eixa persecució el farà exiliar-se i fixar la seua residència a París en 1979, on moriria una dècada més tard i on va patir mentres visqué l’etiqueta de dissident comunista (aquell paternalisme, aquell exotisme, de nou), amb la qual sempre va mostrar-se contrari, coneixedor de primeríssima mà dels efectes de tots els totalitarismes, i apàtrida i cosmopolita sincer i vocacional que mai va desitjar més etiqueta que la d’escriptor, sense cognoms ni condicions reduccionistes, capaç com qualsevol altre de tractar temes universals sense ser pres, de manera tan permanent com insuportable, com a producte inevitablement polític de l’altra Europa.

Més enllà de la qualitat d’Una tomba per a Boris Davidovič (publicada en anglés en una edició a càrrec de Philip Roth, i lloada de manera permanent per apòstols com Susan Sontag o Joseph Brodsky), l’obra que més aprofundix en l’eternitat literària de Danilo Kiš és molt probablement L’Enciclopèdia dels morts (Flâneur, 2021), un conjunt de nou relats i un Post scriptum pretesament explicatori del conjunt, i que en realitat és un relat més.

El fil conductor de dalt a baix de L’Enciclopèdia dels morts l’establix, com deixa clar el títol del llibre, la mort individual i individualitzada. La mort casual, la sacrificial, els martiris o els assassinats, i tot es presenta en els diferents relats travessant temps i espais i barrejant a plaer i sense restriccions fonts històriques i llegendes, mites sublimats i realitats ben certes. Es podria dir que també, subtilment, tot el llibre traspua una crítica al poder i els seus abusos, a l’arbitrarietat que ha determinat i determina el destí de tants, a les fondes injustícies que Danilo Kiš va patir des de ben menut i que amb este llibre sembla voler conjurar.

En qualsevol cas, i com en tota l’obra de Kiš, L’Enciclopèdia dels morts permet moltes interpretacions, dins d’ell tot fluïx entre l’erudició i l’al·legoria al llom d’una prosa que a vegades enlluerna amb la rotunda i serena senzillesa però que també alterna passatges de foscor deliberada, com si una exigència periòdica es proclamara amb la forma d’un arcà oníric, misteriós i ple de sentits perduts.

Entre els diferents relats es manté el nivell i el to d’una atractiva qualitat equivalent, però també s’establixen puntuals cims de bellesa, com “Simó el Mag”, una variant més d’eterns com el joc del poder i les mentires, o la presència de forces amagades que conté “El mirall al desconegut”, probablement el relat més gòtic del llibre, o la brutal burla o paròdia de la més pudenta crítica literària que és “Segells vermells amb l’efígie de Lenin”, o molt probablement el que es constituïx com el més excels dels relats que conté el llibre i que dona nom al conjunt, “L’Enciclopèdia dels morts”, la concreció del desig que tants lletraferits han tingut de plasmar negre sobre blanc i en una immensa biblioteca absolutament totes les vides, les de tots els oblidats, els ignorats per la Història amb majúscula, una fantasia i un deliri tan bell com impossible, d’aires irremissiblement borgians, un elogi i un crit d’alerta sobre la magnificència real de qualsevol vida, per menuda que siga, del dret a romandre i transcendir, d’eixos drets que l’europeu Danilo Kiš va guanyar-se sobradament al llarg de la seua existència per mitjà d’uns quants llibres memorables.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email