Les lletges són d’esquerres

“Escric des de la lletjor i per a les lletges”. Així comença el polèmic text de Virginie Despentes Teoria King Kong, un al·legat radical per la llibertat femenina, un manifest en favor de les dones fortes, tan fortes com aquell simi monstruós capaç de plantar cara a qualsevol. I després afig: “Segurament jo no escriuria açò que escric si fora guapa, tan guapa com per a canviar l’actitud de tots els hòmens amb els quals em creue”. La revista científica Nature acaba de publicar un treball acadèmic –basat en l’ús de la IA– que vindria a certificar l’afirmació de Despentes: les dones que tenen rostres amb trets oposats al cànon de bellesa imperant són més rebels, són menys complaents –oh!, la dolçor proverbial de les femelles– i són més progressistes. Simplificant molt l’estudi: les dones lletges són més d’esquerres. 

Confesse que col·leccione fotos de dones lletges, que a mi em semblen dones atractives, poderoses: m’entusiasmen les imatges de les intel·lectuals i artistes dels anys 20 i 30. Hi ha una fotografia que m’agrada especialment. Madrid, 1937. Emma Goldman, ulleres redones, monyo gris, boca de peix i coll arrugat. Al seu costat, la poeta Lucía Sánchez Saornil, prima com una gamba, nas ganxut, cabells i vestuari masculins. Dos dones anarquistes que em fascinen, que m’inspiren, compromeses amb totes les causes que em preocupen i m’interessen.

Confesse també que m’encanta vore cada dia més alumnes peludes, baix del braç, en les cames, amb bigot. Estan precioses perquè estan com volen ser.

Hi ha alguna cosa idiotitzadora en el culte a la bellesa per part de les dones, en eixa alienació que va denunciar Naomi Wolf en el seu llibre El mite de la bellesa (1990). Una opressió de gènere que consistix a fer-nos perdre el temps davant de l’espill en lloc de formar-nos, llegir, nodrir-nos d’idees per a que ningú ens puga domesticar i dirigir. Quan es destina temps a entrenar el cervell, les dones alliberades de la dictadura de la bellesa arriben a conclusions d’emancipació molt superiors a les que arriben les dones sotmeses als seus efímers –i sempre imperfectes– cossos.

Algunes, com Despentes, no necessitàvem un estudi amb IA per a concloure que les dones lletges fan por, fan avançar i ens fan més lliures. Són transgressió. Potser per això, sempre he agraït ser del muntó i no perdre massa temps davant l’espill. Millor llegir a Emma Goldman.

Purificació Mascarell (Xàtiva, 1985) és autora de diverses obres literàries, com Cartilla de redención, Cavallers, Centre comercial l’Oblit o Mireia, Premi Lletraferit de Novel·la 2022. Ensenya Teoria de la Literatura, Literatura Comparada i Estudis Culturals a la Universitat de València.

@PuriMascarell