Les últimes fronteres

VALÈNCIA. A principis de segle XX el món era més gran, però estava començant a fer-se xicotet amb l’avanç dels mitjans de comunicació. Les notícies podien arribar en un parell de dies a qualsevol part, la revolució industrial avançava a passes agegantades, el ferrocarril s’estenia amb la seua sòlida arquitectura de metall per tot arreu, els primers vols duien a llocs que mai havíem somniat visitar… En definitiva, s’estava inventant el turisme. Poques indústries s’han desenvolupat amb tanta rapidesa i han fet malbé tants llocs, passant de ser objecte de desig a arribar a la situació contrària de hui en dia: turisme de gentrificació i d’Instagram, cues absurdes per a retratar-se enfront de monuments i obres d’art, franquícies copant el centre de les ciutats, desplaçament dels veïns tradicionals cap a la perifèria...

Abans que este fenomen arribara a les nostres vides el món era un lloc ple d’indrets per descobrir, de fronteres que travessar i d’experiències que viure. Ara, des del Machu Picchu fins al Cabanyal, hi ha un exèrcit de zombis amb la Lonely Planet davall l’aixella i les seues recomanacions “exclusives”. Pareix que tot estiga cartografiat, que Google Maps ja estiga en qualsevol racó i que ja no hi haja lloc per a trobar noves sorpreses en els mapes. Però Alastair Bonnett, professor de Geografia de la Newcastle University, ha demostrat que no amb Lugares sin mapa (Blackie Books, 2019), una mena de continuació del seu primer llibre de divulgació, Fuera de mapa (Blackie Books, 2017). Conté trenta-nou tresors que, cadascú per un motiu diferent, escapen de qualsevol cartografia. 

En l’apartat d’“Illes revoltoses”, per exemple, trobem les Minquiers, al sud de Jersey, que ocupen dos-cents quilòmetres quadrats, més que la mateixa Jersey; però la visita ha de ser ràpida, amb la baixamar, ja que quan arriba la plenamar desapareixen quasi per complet. Esta característica ha complicat la disputa de les Minquiers entre Anglaterra i França, a la qual es va sumar Alemanya quan dos setmanes després de la fi de la Segona Guerra Mundial un pesquer va descobrir que estaven habitades per uns soldats nazis que continuaven allà: “Volem rendir-nos”, va dir el soldat al sorprés pescador. Una cosa pareguda ocorre amb Doggerland, una espècie de Pompeia submarina, una massa de terra que unia Anglaterra amb Dinamarca, que va desaparéixer fa set mil anys en qüestió d’hores amb la desfeta dels glaciars. Els pesquers de la zona n’han tret mamuts, urs, cérvols gegants i atifells fets per la mà de l’home en esta Atlàntida del nord.

Entre els llocs que no podem trobar en el mapes hi ha una cosa que unix els més rics i els més pobres del planeta: no apareixen en el Google Street View. L’exclusiva zona de Hidden Hills a California –noteu com de bé està escollit el nom– alberga més de sis-centes mansions que no apareixen en els mapes de Google. S’ho poden permetre. A l’altre costat, el barri de Wanathamulla de la ciutat de Colombo, a Sri Lanka, és tan pobre i perillós que els cotxes de Google no entren, no els val la pena fer-ho. El que sí que es pot visitar, però, és el Conshelf II, l’habitacle submarí que Jacques Cousteau va construir al Mar Roig en 1963, on sis oceanautes van viure durant trenta dies. Era el moment de la Guerra Freda i s’estava explorant la possibilitat de viure i treballar davall l’aigua, on el desastre nuclear no arribaria. Amb tot, tres anys més tard es va abandonar la idea de crear ciutats submarines i la conquesta dels oceans encara resta pendent.

Una altra frontera mental que podem travessar és la dels llocs irremeiablement destinats a esfumar-se en l’oblit. En lloc de plorar pel passat perdut, Bonnett ens posa en el camí de conéixer allò que els nostres nets no voran, com és el cas dels nombrosos cementeris britànics repartits per la part meridional d’Àsia, especialment a l’Índia. La vegetació i el nul interés de l’exmetròpoli farà que en pocs anys siga inaccessible, per exemple, el cementeri de Shimla, on actualment campen els lleopards. D’altra banda, un dels curts assajos del llibre també està dedicat al Congo, que Conrad va descriure com “una zona buida en el mapa, un lloc en el cor de les tenebres”, però que no ha escapat a l’escrutini de Google Earth; amb tot, el que hi havia davall de la seua vegetació era una incògnita fins a 2014, quan es va trobar una reserva de fosfats de la mateixa mida que Anglaterra i les companyies amb voluntat d’explotar-la van començar a fer-ne mapes detallats, cadascuna el seu propi, desterrant el mite que tot està cartografiat. 

No debades, el llibre de Bonnett és al mateix temps una invitació a l’enderrocament de les fronteres i a retre culte a les meravelles, a la cara B de la realitat, on sempre hi haurà una nova geografia per descobrir, una crida a fer de l’exploració una cosa personal i accessible en qualsevol part del món, sense necessitat d’agarrar un vol a terres llunyanes: una reinvenció del viatge i de com ens enfrontem a la geografia.