L’estiu per un forat

VALÈNCIA. Diuen que els impulsos i els instints, quan arriba l’estiu, afloren sense massa control. Sembla que és el temps ideal per fer brotar dinàmiques emocionals amb menys restricció. Enguany les mirades jugaran un paper ben destacat. Els llavis, gairebé tapats a tota hora, no aporten tanta informació com abans de la pandèmia. Potser és el moment de potenciar les nostres capacitats emmascarades. El temps assolellat ressalta a contrallum les contencions sentimentals acumulades els darrers mesos. Ara unes vacances atípiques formaran part de la panoràmica d’enguany, de la xafogor intensa de juliol i d’agost. Un estrany entreacte estiuenc que rodarà per un itinerari singular traçat amb contínues pujades i baixades, amb revolts de circumstàncies. Un període de cops i de cops de calor. Entrem en la fase estival disposats a afrontar la realitat a sol i a serena. Potser enguany els pixapins, fugint del virus corredor, inunden l’interior sense pensar que l’agent infecciós campa per tot arreu. I la mar s’inunda d’inconscients, temeraris, malparits... El dret de fer un descans sense fotre’s de cap a la piscina sembla irrenunciable. Una relaxació no compartida per tots sabent que arran de la covid-19 hi ha una gentada sense “vacances” retribuïdes, que el “repòs” de l’atur és permanent i es duu el ventall del desassossec incorporat, que suar la cansalada i perdre l’alè no entén de solsticis ni d’equinoccis.  

Aquests mesos d’estiu estrany, ple de sospirs i mascaretes, València, quina paciència farà vacances. La temporada de calor m’acollirà per reforçar els anhelats moments que vindran a la tardor. Mentrestant, sol i ombra als dies llargs fins que fem la rentrée amb jaqueta, amb un bri de vent d’aquells que interrompen amb alegria per desemboirar-nos. Desitjaré a la desesperada recuperar costums apresos amb els anys i, si pot ser, sense grans incerteses. Els estius que són diferents sobreviuen sempre. Aglutinen efervescents històries que suren quan fa fred. La collita d’estiu ens fertilitza l’enteniment i la creativitat amb glaçons, glops vitals per suportar la calda literal i figurada. El meu permís de vacances està autoritzat per Culturplaza perquè entenen que sóc molt blanca de pell i necessite bona cosa de crema solar SPF 50+. Els pèl-rojos estem en extinció i han de protegir-nos (com els samarucs de l’Albufera, per fer una comparança de proximitat). Som el record d’aquells neandertals de pell pàl·lida, cabells vermells i esquitxats de pigues; amb això ja s'ha dit tot. I jo, fugint de desajustar els temps d’exposició solar, tornaré diumenges quan acurte el dia.

A un món bronzejat, amb un bon forat en la capa d’ozó, en una societat insolidàriament vírica, si fa un sol que estavella les pedres  no podem permetre’ns “cremar-nos”, encara més, a causa d’una insolació. No hem de rostir-nos. Les persones a l’ast no fan bon efecte. L’exposició prolongada, en tots els sentits, requereix una bona capa de protector, des del clatell fins als peus, si no pot escalfar les idees, fer-nos al·lucinar, vermells com un pebrot. Necessitem un factor individual específic d’acord amb el nostre particular fototip, que faça “ombra” al cos i protegisca les neurones. Loció “after sun” i hidratació incessant a mansalva.

Som a un planeta en crisi estiuenca que limita  i atrofia els moviments, que ens fa suar i ser més fràgils. I és que sobrevalorem l’estiu, com tantes altres coses, un cop més. Sembla que seguim el negoci de “Benvenuti alla felicità”, però ara a un creuer imaginari de desconcerts, de coneixements, de vulnerabilitats... Els dies tòrrids ens instal·lem a casa amb l’ajut del “salobre tecnològic”, el d’un aparell d'aire condicionat per estalviar neguits sufocants i tota mena d’onades de calor bullent. Les frigories metafòriques, tan requerides, són la mesura que exigim per tal d’aclimatar-nos sense fer massa soroll, per recobrar la vitalitat privada i pública, per no deixar-nos parats.

Enguany, jo també tindria, de bona gana, un telescopi de butxaca descomunal que arribés nord enllà i encara més lluny. M’ajudaria a escodrinyar l’estiu de l’entorn proper i susceptible, tindria a mà distàncies llunyanes i desconegudes. Ampliaria el meu horitzó visual amb lents convergents i divergents. Els ulls m’arribarien a llocs inabastables gràcies a l’invent patentat per Hans Lippershey. Si tingués aquest telescopi ideal, tafanejaria i reivindicaria Joan Roget que ja fabricava ulleres a la Girona del segle XVI. Conten els que en saben que podria haver tingut un paper essencial en la invenció del telescopi. Tampoc no oblidaria Galileu que va millorar aquest instrument òptic, homenatjaria la seua revolució científica a tota hora, us ho puc assegurar. 

Una opció a considerar en temps de pandèmia és tenir l’observatori al domicili. Explorar pam a pam l’exterior, a distància aproximada, sense empentes ni colzades entre la gentada, ha de ser de pel·lícula. Veure el món per un forat des d’un circuit  fet a mida seria fantàstic. Un gran angle de visió essencial per fer turisme, i per a tot, per escorcollar pas a pas els dies. Un finestró que guaita la vida, que fa bo de mirar, que escodrinya sense mascareta quirúrgica. Ullades íntimes al món des d’un mirador personal i únic, aventures que fan somiar impossibles. La panoràmica del 2020 llança esguards des de l'interior de casa, amb el telescopi que emmarcarà les postals de l’estiu. Enguany sense segells. 

PD: 

Bones vacances! Contempleu amb bons ulls, de fit a fit, la xafogor i els dies, no cal fer reserva!

Fins que torne a la tardor, ací el mirador de València, quina paciència. Unes vistes intermitents, a l’aire lliure, per refrescar la memòria. Salut!