ALACANT. Quan, a principis de novembre, l’equip investigador darrere de Mediterráneas. Arquitectas y sus obras, 1978-2008 va presentar la publicació, va comprendre que allò que estaven presentant era més que un llibre. Era una necessitat col·lectiva. Una urgència pendent: posar nom, rostre i context a dècades d’arquitectura feta per dones que, malgrat la seua qualitat i la seua contribució al paisatge del Mediterrani espanyol, havia quedat desdibuixada, dispersa o directament invisible.

El volum, editat per Ediciones Asimétricas (2025), porta la firma de María Elia Gutiérrez Mozo, Ana Gilsanz Díaz, Asunción Díaz García i Daniela Arias Laurino, i recull noranta obres de cent arquitectes que van treballar entre 1978 i 2008 en les dotze províncies mediterrànies i les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla. Una xifra que, com destaca l’equip, “no és un final sinó un començament”: una col·lecció oberta, feta per ampliar-se i que busca interpel·lar tant la ciutadania com la disciplina mateixa. 

“Sabíem molt bé el que no volíem fer”, escriu Gutiérrez Mozo en el pròleg del llibre, on relata el llarg procés per definir-ne el format. No volien una guia, ni un catàleg tancat ni un itinerari prescrit sobre què veure i com mirar-ho. “No volíem elegir per ningú”, afirmen les autores amb un cert to de rebel·lia acadèmica. I és que, com expliquen, les guies han sigut tradicionalment tractades com a productes menors dins de la carrera universitària, penalitzades per les agències d’avaluació malgrat la seua utilitat ciutadana. 

Però la raó fonamental per evitar aquest format era una altra: rebutjar el paper instituent de la guia, la seua vocació de jerarquia i ruta. Les autores volien una col·lecció “sense itinerari i sense cànon”, un espai on cada obra i cada arquitecta poguera aparéixer en peu d’igualtat, sense importar si el seu nom ja circulava en els cercles hegemònics de difusió o si era la primera vegada que el públic la descobria. Una aposta que trenca també amb el discurs visual contemporani: el llibre no té fotografies. Només dibuixos, rigorosos i sensibles, que conviden a mirar amb atenció i a visitar els espais en persona. 

Mirades situades: posar el cos en el relat

El llibre forma part del projecte d’investigació Miradas Situadas: Arquitectura de Mujer en España desde Perspectivas Periféricas, 1978-2008, liderat per Gutiérrez Mozo. La proposta parteix d’un concepte clau: el coneixement situat, en el sentit de Donna Haraway, que reivindica la importància de reconéixer la posició, els biaixos i les condicions materials que travessen tota producció de coneixement. 

Aquest enfocament permet fer explícites les dificultats —professionals, socials i simbòliques— que han afectat l’exercici de les arquitectes a Espanya en les darreres dècades: desigualtat d’oportunitats, absència en els relats oficials i un cànon disciplinari construït majoritàriament des d’una mirada masculina.

La perifèria com a centre

Una de les decisions metodològiques més significatives del volum és l’aposta explícita per mirar des de la perifèria: des de territoris habitualment absents dels discursos hegemònics d’arquitectura (amb Madrid i Barcelona com a pols tradicionals).

Les autoras abracen el Mediterrani com a origen —i no com a marge—, assumint que, com diu el pròleg de Rosario Otegui, “en moltes ocasions, és des de les perifèries des d’on sorgeixen les propostes més rupturistes”. El recorregut territorial del llibre traça així una cartografia insòlita: Lleida, Girona, Tarragona, Illes Balears, Castelló, València, Alacant, Múrcia, Almeria, Granada, Màlaga, Ceuta i Melilla.

La publicació s’articula amb un altre dels grans fruits del projecte: NAM – Navegando Arquitecturas de Mujer, una aplicació gratuïta que documenta i geolocalitza obres d’arquitectes en tot el territori espanyol. A finals de 2024 ja superava les cinc-centes obres registrades, amb cent més pendents de pujada. NAM ha rebut reconeixements del CSCAE, dels premis d’Arquitectura de Castella-La Manxa i del Col·legi d’Arquitectes de Múrcia, entre altres. 

El llibre es converteix així en una porta d’entrada, un punt de partida cap a un arxiu digital molt més ampli, viu i en constant actualització, que permet crear rutes personalitzades segons autoria, ús, cronologia o escala.

En un moment en què els debats sobre cultura arquitectònica reclamen més pluralitat, més complexitat i més memòria, aquest llibre actua com una peça d’infraestructura cultural: una base sòlida des de la qual reescriure el mapa de l’arquitectura contemporània espanyola. Al capdavall, com recorda Gutiérrez Mozo citant Alicia Puleo: “no hem de renunciar a la possibilitat d’anar deixant petjades del nostre pas”.